Collige, virgo, rosas, dum flos novus, et nova pubes
De la mateixa manera que són ben pocs els que s’atansen a les grans obres de la literatura, dissuadits per la seva pàtina de sacralitat, de (teòrica) inaccessibilitat, em temo que també podríem comptar amb els dits de les mans —a tot estirar, de les mans dels peus— els que practiquen el bon costum de llegir els grans clàssics de la literatura grecollatina. I és una veritable llàstima, perquè no tan sols n’hi ha de magnífiques —les comèdies de Plaute i de Terenci, per esmentar únicament un parell noms— sinó de ben actuals.
Per sort, Adesiara Editorial es manté ferma en el seu propòsit de combatre amb totes les seves forces contra aquesta injustificada mesquinesa cultural i, després de Plutarc, Horaci, Ovidi i Eurípides, entre d’altres, ens ofereix, amb la seva exquisidesa acostumada, conjuntament amb el text original, una traducció actualitzada d’una de les obres cabdals de Sèneca: ¿És breu, la vida? (De breuitate uitae). No ens caldrà, ja, recórrer per força a la quasi centenària de Carles Cardó, publicada a la Fundació Bernat Metge, per accedir-hi.
A aquells que no l’hagin llegida abans, el més segur és que els sorprengui la seva absoluta vigència. Tant que el més normal és que és demanin com és possible que una obra escrita fa vint segles pugui fer la impressió d’ésser contemporània.
Sens dubte, una part del mèrit es deu a la destresa del curador i traductor, Jordi Avilés, que li confereix una més que agraïda fluïdesa, alliberant-la de bona part de l’habitual enrogallament classicista (així, quan l’original diu “non accipimus breuem uitam sed facimun”, i la versió antiga hi deia “no hem rebut una vida curta; nosaltres l’hi hem feta”, la nova, “no rebem una vida breu, sinó que la fem breu” pàg. 41), però el mèrit fonamental correspon a “l’estil viu i directe de la predicació” (pàg. 30) característic de l’autor.
Al llarg del llibre l’orador romà ens convida a extreure el màxim partit de l’existència —“la nostra vida és prou llarga, i ens ha estat donada amb prou generositat perquè duguem a terme les empreses més grans” (pàg. 39)— responsabilitzant-nos a nosaltres mateixos en exclusiva si la balafiem de manera barroera: “és inevitable que se us escapi de pressa, ja que […] no l’agafeu ni [la] reteniu ni [la] feu atardar, sinó que permeteu que passi de llarg com si fos quelcom superflu i recuperable” (pàg. 59); “viviu com si haguéssiu de viure sempre, mai no us ve al pensament la vostra caducitat” (pàg. 49).
Perquè per a ell, viure és alguna cosa més —molt més, de fet— que no pas limitar-se a passar pel món —“aquest no ha viscut molt de temps, sinó que ha existit molt de temps” (pàg. 65)—, ja sigui treballant, abandonant-se mollament al dolce far niente —“hom no pot dir que […] sigui una vida sense ocupacions, sinó un quefer desvagat” (pàg. 81)— o dilapidant les hores en discussions bizantines —“Era pròpia dels grecs aquesta fal·lera d’escatir quin nombre de remers havia tingut Ulisses” (pàg. 87).
Per a ell, viure de veritat, convertir els anys en guanys (si em permeteu el joc de paraules) suposa, per damunt de tot, formar-se, aprendre, amarar-se tant com es pugui de la saviesa dels que han existit abans que tu; i, en la mesura de les possibilitats de cadascú, contribuir-hi, deixar el nostre respectiu gra d’arena: “cap generació posterior no […] abolirà [les coses que la saviesa ha consagrat], cap no els restarà valor, sinó que la generació següent i, successivament, totes les posteriors els afegiran quelcom que les honori” (pàg. 101).
L’home socràtic, amb fam de coneixement, doncs, com a preconfiguració del superhome nietzschià: “La vida del savi […] té un gran abast, no el tanquen els mateixos límits que als altres homes, només ell s’allibera de les lleis del gènere humà, tot els segles li estan sotmesos com a un déu” (Íd.).
dimecres, 19 de novembre del mmxiv
© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons