Crim i càstig, Fiódor Dostoievski
La vida de l’ànima
Cal que adverteixi d’entrada que provar de fer una crítica o anàlisis literària més o menys breu d’alguna de les obres grans de Fiódor Dostoievski és poc menys que impossible. Per no dir una absoluta temeritat. Per poder-ne parlar amb un mínim de formalitat, caldria, almenys, dedicar-li una anàlisis llarga, d’aquelles que acostumen a protagonitzar un article en les, per desgràcia, poques revistes literàries que, ara caic, ara m’aixeco, subsisteixen a casa nostra. Dic “almenys” perquè, en realitat, per parlar-ne amb un mínim de propietat el que caldria és dedicar-li un assaig tan extens, almenys, també, com la mateixa obra.
Tanmateix, bé em cal intentar-ho, no? L’altra, l’extensa —la ineludiblement extensa—, si alguna revista me la demana, estaré (més) que encantat de redactar-la.
La casa dels clàssics ha tingut la bona pensada de presentar una traducció actualitzada de Crim i càstig (Преступление и наказание), d’encarregar-la a Miquel Cabal Guarro i de presentar-la amb un pròleg de Francesc Serés. (Un pròleg que recomano molt i molt llegir després de la novel·la, atès que avança esdeveniments cabdals de l’argument que és preferible que els lectors desconeguin abans de posar-s’hi.)
Una nova traducció que vingués a fer companyia a la, també excel·lent, que va dur a terme Andreu Nin l’any 1929. A fer companyia, no pas a substituir-la, atès que, com molt bé diu Cabal a la seva postil·la: “El diàleg que s’estableix entre traduccions diferents d’un mateix llibre, el joc dialèctic que poden generar totes les interpretacions personals, és un bé d’allò més profitós” (p. 681).
Per fer un —i només un: no gosaré pas posar-me en el lloc que correspon, en exclusiva, als traductòlegs— tast sobre la diferència de personalitat i de temps entre les dues traduccions, n’hi ha prou amb indicar que en l’actual, en Razumikhin li comenta a Zossímov que a una noia que coneixia va passar-se “dos dies seguits parlant-li de la Cambra dels Senyors de Prússia” (p. 267), en la de Nin, en canvi, del què li va parlar va ésser de “la Cambra dels Lords” (p. 263 de l’edició de Proa). Una diferència, sens dubte, ben significativa: la primera respecta del tot l’original; la segona, l’adapta, amb la voluntat que els lectors n’entenguin el sentit.
Deixant aquest aspecte, tan interessant, de banda, el que em cal dir abans de res és que, des del meu punt de vista, Crim i càstig, que bé podem considerar la primera novel·la gran, en tots els sentits, del seu autor, és molt més que una novel·la. És, per descomptat, una novel·la, una novel·la colossal, que deixa una petja indeleble en els seus lectors, en els seus esperits, però és, sobretot —i alhora— un tractat de literatura. O, per si una afirmació com aquesta pot semblar exagerada, almenys un tractat de literatura dostoievskiana, de dostoievskanisme.
Llegir-la suposa submergir-se en la seva obra, en la seva manera d’entendre el món i la literatura. D’emprar la literatura per transcriure —més exactament, per assajar de transcriure — la seva manera de veure (i de viure; de veure-viure) el món. De compartir amb els lectors la seva cosmovisió, de la seva Weltanschauung, si em permeteu dir-ho en aquest terme tan adient de Dilthey. Submergir-s’hi per, si la llegim amb l’atenció i la passió que mereix (i exigeix), quedar-nos-hi captivats o envescats per sempre més.
Perquè molt em temo que llegir les obres capitals de l’escriptor de Sant Petersburg implica aquest risc: no poder —i, el que encara és més important, no voler— deixar-lo mai més. Quan caus en la xarxa de Dostoievski —i resulta gairebé impossible no caure-hi, si en les teves lectures (i en qualsevol obra d’art) hi cerques la satisfacció d’un goig literari i, al mateix temps i indissolublement, una (pregona) immersió en l’ànima o en la condició humana— ja no en surts mai més.
Ja no en surts, ja no en vols sortir, perquè, per més que busquis, ja no tornaràs a trobar cap altre autor com ell. Podràs trobar, per descomptat, d’altres autors i autores que escriguin (molt) millor que ell, que, pel que a tècnica artística es refereix, es superin. Que, com Ivan Turgeniev, per posar un exemple del seu temps, o com Virginia Woolf, per posar-ne un altre de posterior, podrien donar-li lliçons de «com s’ha d’escriure». Per contra, de lliçons de vida, de com traslladar la vida al paper, de convertir la literatura en un reflex de la vida —en realitat, de la vida mateixa—, ningú no li ha pogut, fins avui en dia, donar-li cap mena de lliçó. En això, és incomparable —i, probablement, insuperable.
Incomparable perquè, de la mateixa manera que no crea personatges, sinó persones, que els seus personatges tenen tanta vida que ens estranya que no sorgeixin, en carn i ossos, de les planes de les seves obres per passejar-se entre nosaltres i parlar-nos, les seves obres no ens ofereixen un argument, sinó la pròpia vida. És la vida, amb la seva enorme, fabulosa, complexitat i contradictorietat, la que passa —i esclata— davant els nostres ulls.
No llegim una novel·la, sinó que accedim, directament, a una vida —a unes vides. A una vida plena, autèntica, que ens sacseja, que ens transforma. A una vida tan viva, tan real, tan a tocar, que tan sols ens podria deixar indiferents si fóssim morts —i potser ni així.
És en aquest sentit que Dostoievski és el més terencià de tots els escriptors, el que duu més enllà, més al fons, la divisa «Homo sum, humani nihil a me alienum puto» (“Home sóc, res del que és humà em pot ésser aliè”): “Posem per cas […] que jo també sóc una persona, et nihil humanum…, ras i curt, que també sóc capaç d’encaterinar-me i d’enamorar-me […], o sigui que tot s’explica de la manera més natural. Però l’única qüestió és aquesta: ¿sóc un monstre o una víctima?”, (p. 352).
El que s’immergeix, i més pregonament, en la condició o ànima humana: “Una obscura sensació d’estranyesa i de solitud turmentosa i infinita de sobte se li va fer conscient a la seva ànima”, (p. 147); “una tensió espiritual fortíssima”, (p. 205); “la mateixa sensació terrible de feia poc li tornà a travessar l’ànima com una gelor mortal”, (p. 291); “ets la seva viva imatge, no tant per la cara com per l’ànima”, (p. 304)…
Deia, o més aviat, intentava dir —hi ha (se m’acuden) tantes coses a dir que em sento (del tot) desbordat— que aquesta novel·la és un tractat de dostoievskisme. O el que és el mateix, que en ella jo hi és tot Dostoievski. Que ja hi trobem, encara que sigui en germen, de manera embrionària, totes les preocupacions, totes els idees, tots els dubtes, tots els qüestionaments, tots els plantejaments que el definiran i determinaran com a persona i com a escriptor.
Com a persona, ergo, com a escriptor. Encara que sigui com a esbós, com a primera (gran) aproximació, tot el seu ésser —i, per tant, tot el seu pensar— ja són, els podem trobar, veure o entreveure, a Crim i càstig.
Això és així —em sembla que és així— perquè, com acostuma a succeir amb els grans artistes o pensadors, per més que es presenti separada, per força, en tot un seguit d’obres (des de l’inicial Pobres gents fins al colossal Diari d’un escriptor), la seva obra és una. Una que es desplega al llarg d’un conjunt de novel·les curtes, de narracions i de novel·les grans.
Sobretot, de novel·les grans. Perquè de les quatre novel·les grans de l’escriptor rus (Crim i càstig, L’idiota, Els dimonis i Els germans Karamàzov; a les quals caldria afegir-hi, probablement, la projectada i mai duta a terme El gran inquisidor) són, en realitat, una sola i mateixa obra. Són l’obra —i, per tant, la vida— de Dostoievski. Una sola, única obra de la què la que ara analitzo n’esdevé la primera part, la primera aproximació. La primera versió d’aquest etern retorn —per dir-ho en termes nietzschians— de la vida, obra i pensament del geni santpeterburgès.
Vida, obra i pensament, perquè no tan sols són exactament el mateix —com cal que s’esdevingui en qualsevol creador— sinó perquè a Dostoievski ens el trobem i retrobem, constantment, a les seves obres. Perquè les seves obres, totes les seves obres (fins les que va haver d’escriure a cuita-corrents, com El jugador), són plantejaments o replantejaments, una visió o revisió, de la seva manera de veure i viure —de veure-viure— el món. Són aproximacions —per dir-ho amb major precisió, aportacions— a la gran novel·la que estava destinat a escriure. A la gran novel·la que necessitava escriure.
En aquesta obra ja hi trobem, ja hi retrobem, ja hi descobrim i redescobrim, ja hi assaborim, ja hi reassaborim, totes les preocupacions i totes les passions de Dostoievski. Preocupacions que són passions, passions que són preocupacions: ell és un foc que no deixa de cremar, un esperit neguitós i apassionat, que bull tan per dins que la temperatura interior el duu al punt de l’explosió.
Una explosió que hauria d’ésser acte però que resta en pensament, en idea. Per a ell, l’escriptura és una catarsi ineludible, una vàlvula d’escapament, un alliberament. Una necessitat de dir. Una necessitat impetuosa, invencible. Per la qual cosa, per a ell, el dir sempre serà més important que no pas el com dir. Perquè, raons econòmiques a banda —quan no va escriure sense estar escanyat pels deutes i les obligacions?—, sempre tenia massa a dir per poder entretenir-se com hauria convingut en el bell dir.
Un bri d’alliberament, en realitat, car el seu incendi interior, dionisíac, segueix cremant, cada vegada amb més i més força. En unes condicions similars, situat en aquell punt exacte on conflueixen seny i follia, al caire de l’abisme, allí on els excessos del pensament ho enterboleixen tot, Nietzche cau finalment en braços de la bogeria; Dostoievski, probablement l’evita escrivint, duent la novel·la al seu zenit psicològic.
En Crim i càstig ja hi és tot. I tot, o gairebé tot, ja en el primer capítol. Un capítol que convé llegir, almenys, tres vegades, abans de seguir endavant. Un capítol que podríem considerar el pòrtic o la clau de volta de tot el llibre.
Només en puc, és clar, esmentar alguns.
La misèria, que converteix la vida en una, desigual i injusta, lluita per la supervivència: “la cofurna que tenia rellogada […] semblava més aviat un armari que no un apartament” (p. 31); “Estava endeutat fins el coll amb la dispesera” (Íd.); “La pobresa el tenia aclaparat” (Íd.); “ja feia dos dies que gairebé no menjava res” (p. 33).
L’aïllament que comporta ésser —i, encara més, pensar— diferent dels altres, de la majoria: “Estava tan reclòs dins seu i s’havia aïllat tant de tothom” (p. 31).
La dissociació entre la teoria i la pràctica, el dir i el fer: “xerro massa. És per això que no faig res, perquè xerro massa” (p. 32).
Els dubtes, la indecisió, tan pròpia de la intel·lectualitat: “O també pot ser que sigui així: xerro massa perquè no faig res, […] ajagut dies sencers en un racó, amb el cap… als núvols” (Íd.); “de seguida es capficà profundament […] i continuà la marxa sense percebre ja res del que tenia al voltant, i sense ni tan sols voler-ho percebre” (Íd.) .
A partir d’aquestes pàgines inicials, hi anirà apareixent (i reapareixent) tot Dostoievski.
No puc, per descomptat, ésser gaire exhaustiu, prou (i massa) que ho estat, ja, però hi anirem trobant totes les seves senyes d’identitat, el seu ser-en-el-món: el dolor (“en el beure […] no vull trobar-hi pas l’alegria, sinó una sofrença comuna…”, p. 46; “no tinc set de joia, sinó de dolor i llàgrimes”, p. 55), la preeminència dels sentiments (“et conec bé el caràcter i els sentiments”, p. 65), el sacrifici (“Si haguessis vist com [la Dúnetxka] ho suportava tot i encara em consolava i animava! És un àngel!”, p. 67), la noblesa (“És una carta tan noble i commovedora”, Íd.), creure o voler creure (“¿Encara pregues a Déu, Ródia, i creus en la bondat del Creador i Redemptor nostre?”, p. 74), la consciència i el sacrifici (¿No deu ser que la consciència la corseca secretament per haver acceptat de sacrificar la filla pel fill? ”, p. 76)…
Ho deixo, per força, aquí. No sense abans aconsellar-vos —sense que serveixi de precedent: sóc dels que creuen que el millor consell que es pot donar és: «No seguiu cap consell. Aquest, tampoc!»— que, un cop hàgiu acabat de llegir Crim i càstig, hi torneu, immediatament, encara que no tingueu pas, com jo, l’obligació de fer-ho. I, si us és possible, dediqueu-li una tercera lectura.
Si ho feu, entendreu fàcilment què va dur a Serés a escollir, amb tant d’encert, com a títol el seu pròleg “La novel·la infinita”. Ni Crim i càstig ni Dostoievski no us l’acabareu mai, afortunadament.
diumenge 28 i dilluns 29 de març del mmxxi
© Xavier Serrahima 2021
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a unallicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)