De la pau i del combat, Josep Pou i Pagès

Cultiu interior

Parlar de la literatura catalana a l’exili vol dir parlar d’una magnífica oportunitat perduda, de la millor i més preparada que les lletres i el pensament català havien tingut mai escapçada no tan sols per la guerra, sinó, sobretot per la voluntat de genocidi cultural del règim franquista. Només cal esmentar uns quants noms a l’atzar —entre d’altres raons, perquè l’únic escriptor important que és quedà a Catalunya, una vegada d’Ors havia desertat de les lletres catalanes, fou Josep Pla— dels escriptors que varen marcar per adonar-se’n: Carles Riba, Rovira i Virgili, Agustí Bartra, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Joan Sales…

És per això que maldar per recobrar la seva obra no tan sols és una necessitat ineludible, sinó un privilegi que no ens podem permetre negligir. Adesiara Editorial ens permet assaborir De la pau i del combat, de Josep Pous i Pagés, un recull de proses poètiques redactades els anys 1943 i 1943, amb l’afegit d’un parell del 1906, amb un estil que, segons M. Àngels Bosch, la curadora del volum, “que porta a la confessió íntima, però continguda dels sentiments de nostàlgia, de la soledat de l’exili” (pàg. 33), combinats amb tot un seguit de reflexions i pensaments que revelen “l’escriptor, però, encara més, la condició existencial de l’home” (pàg. 34).

I és, crec, en aquest aspecte, per damunt de les proses poètiques descriptives, que destaca l’autor figuerenc, quan, a partir d’una imatge o sensació, en general relacionada amb el pas del temps —sens dubte, una de les seves obsessions: “El temps fuig i l’hora passa” (pàg. 90)—, deixa envolar la seva capacitat reflexiva i ens llega els seus pensaments, uns pensaments que són d’abast universal i intemporal no tan sols perquè a l’exili va disposar de prou hores lliures per visitar les biblioteques i llegir-hi els més grans autors, sinó perquè, com a Terenci —«Homo sum,humani nihil a me alieno puto»—, tot li interessa: “Res del que pot somoure el cor dels homes, ni penes ni alegries, ni revoltes ni conformitats, ni amor ni odi, no ha de ser-me en cap hora indiferent. […] em bat dintre del pit un cor humà i sento aquesta flama del pensament […] tot temps encesa” (pàg. 51).

Una flama que crema, intensament abrivada, però que, com ha après del “seguit tracte i conversa amb els més alts esperits de tots els temps” (pàg. 149) —alguns apunts, i, sobretot, una frase en concret (“Posa ben alta la teva ambició. Com més són tibants l’arc i la corda, més lluny va la sageta, més endins del fitó és clava” (pàg. 95); «Com si fóssim arquers que apunten a un fitó», 1094a, 24, escrivia el d’Estagira) semblen indicar que l’Ètica nicomaquea d’Aristòtil era una lectura recent— cal sotmetre als dictats de la raó, de la racionalitat, a la silent introspecció: “Res no et farà de bé com un bon recolliment i un llarg silenci. Res no assaona tant l’enteniment i el cor de l’home com el diàleg amb si mateix, sol enmig de la meravella del món i la pròpia interior meravella” (pàg. 92).

I és aquesta collita, pacient, pregona i meditada [on la raó i el cor s’alien i avancen plegats de la mà —i, en un tal sentit la influència dels Pensaments de Pascal («Coneixem la veritat, no solament per la raó, sinó també pel cor») és tan notòria com decisiva—] la que converteix el llibre en una lectura no tan sols plaent (i complaent) sinó en molt aconsellada, en uns temps com els nostres, que Bob Dylan definia, ja als anys 70, com a jet plane, que volen tan de pressa que no és que ens perdem el paisatge, sinó la vida entera.

dijous, 21 de juliol del mmxvi

Publicat a Sonograma Magazine, el 29 de juliol del 2016

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Lectures: 1