El Teló, Milan Kundera

El Teló, Milan Kundera

Fa tants i tants anys que s’especula sobre la mort de la novel·la que quasi resulta fatigant referir-s’hi… En realitat, no seria pas cap exageració afirmar que l’existència de profetes literaris que vaticinen la seva fi és tan antiga com la idea mateixa de novel·la. Entre d’altre raons, per una de fonamental: per l’absència d’un concepte unívoc que permeti definir-la i caracteritzar-la amb precisió. Mentre d’altres gèneres literaris són més delimitables i encasellables —amb els petits matisos que convingui, dubtarem ben poc en definir que és una poesia o una obra de teatre— la novel·la es resisteix a ésser catalogada.

Com quasi totes les coses importants, començant per la vida mateixa, es resisteix a deixar-se cloure dins de la xarxa d’una definició concreta. Per més que alguns teòrics hi hagin esmerçat els seus millors esforços, es nega a sotmetre’s a cap mena de limitació. Un novel·la és, per essència, un gènere obert, ampli, generós, múltiple, proteic… Sense fronteres fixes ni estrictes. No admet cotilles ni enfarfecs. Com a les aigües de la mar, li cal sempre aire i espai per respirar, per desenvolupar-se. Potser la novel·la només accepta definir-se de la mateixa manera que es crea: en absoluta llibertat!

És en aquest sentit que no poden ésser més encertades algunes de les afirmacions que realitza Milan Kundera al seu assaig El Teló (Le rideau), traducció de Xavier Lloveras Puchercos, Tusquets Editores, 2005. Defugint els criteris i els raonaments habituals, l’autor txec ens presenta set lúcides reflexions sobre el que ell anomena l’art de la novel·la. Un art que es caracteritza més pel que no és que no pas pel què és: no és una obra en vers, no és una peça teatral, no és una anàlisi històrica, no és una pura enumeració de fets i esdeveniments, no és una rondalla…

Tant és així que considera que dos dels autors que s’accepta comunament com a fundadors d’aquest gènere desconegut que s’acabarà anomenant novel·la —Rabalais i Cervantes— no es van plantejar mai que estiguessin creant cap nou gènere literari específic, ni tan sols donant la forma definitiva a de ja existent. Tant un com l’altre no pretenien més que ironitzar sobre realitats literàries que coneixen prou bé: les grans epopeies i els llibres de cavalleries, respectivament.

A banda d’oferir-nos una més que interessant anàlisi sobre l’evanescent, voluble i inaprehensible concepte de novel·la, l’assaig de l’autor de La insuportable lleugeresa de l’ésser ens ofereix l’oportunitat, a través dels set capítols de la seva obra, de descobrir amb precisió quin és el seu cànon particular d’escriptors ineludibles. Als dos esmentats suara, caldria afegir-hi sense dubte Fielding, Sterne, Balzac, Dostoievski, Tolstoi, Proust, Flaubert i Gombrowicz, entre d’altres.

Una llista no pas exhaustiva que inclou, en realitat, tots aquells autors que han deixat la seva petja indeleble —i, sobretot, indefugible— en la història sempre viva i en evolució permanent de l’art de la novel·la. Més encara, tots aquells que han estat capaços de deixar-hi quelcom més que la seva petja incomparable: que en escriure les seves obres hi han deixat part de la seva existència i d’ells mateixos, de la seva personalitat. Tots aquells autors —de fets, els únic que mereixen aquesta definició— que han escrit amb la tinta dels seus cors, del seu esperit, del més pregon i característic d’allò que eren.

Perquè, cal remarcar-ho expressament, és possible que Kundera tampoc no sigui capaç de cometre la gosadia absurda i irresponsable de definir que és o pot ésser una novel·la, però ben segur que no hesitaria gens en què no és ni mai podrà ésser una novel·la: totes aquelles obres de caire narratiu on els seus autors no hi han deixat la pell! La pell i una part important d’ells mateixos!

Tot i no atrevir-se a definir-la de manera categòrica la novel·la, si és capaç d’oferir-ne alguna acotació (la transcripció és llarga però confesso que no em sento pas capaç d’extractar-la):

«(…) La novel·la no és pas per a mi un “gènere literari”, una branca entre les branques d’un sol arbre. No comprendrem res de la novel·la si posem en discussió que tingui la seva pròpia Musa, si no hi veiem un art sui generis, un art autònom. Té la seva pròpia gènesi (situada en un moment que només li pertany a ell); té la seva pròpia història ritmada per períodes que li són propis (el pas tan important del vers a la prosa en l’evolució de la literatura dramàtica no té cap equivalent en l’evolució de la novel·la; les històries d’aquestes dues arts no són pas sincròniques); té la seva pròpia moral (Hermann Broch ho ha dit: l’única moral de la novel·la és el coneixement); té la seva relació específica amb el “jo” de l’autor (per poder sentir la veu secreta, a penes audible, de “l’ànima de les coses”, el novel·lista, contràriament al músic, ha de saber fer callar els crits d ela seva pròpia ànima); té el seu temps de creació (l’escriptura d’una novel·la ocupa tota una època en la vida de l’autor, i l’autor, al final de la tasca, no és el mateix que al principi); s’obre al món més enllà de la seva llengua nacional (d’ençà que en la poesia Europa va afegir la rima al ritme, ja no es pot trasplantar la bellesa d’un vers en una altra llengua; en canvi és possible fer la traducció fidel d’una obra en prosa; en el món de les novel·les no hi ha fronteres d’estats; gairebé tots els grans novel·listes que es declaren fills de Rabelais l’han llegit en traducció).»

dissabte, 19 de juny del mmx

© Xavier Serrahima 2010
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats

Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)