El temps de les cireres, Montserrat Roig

Els fruits malmenats

Els aniversaris, encara que siguin tan tristos com el d’aquest cas, ja que commemorem els 25 anys de la mort d’una autora fonamental de les lletres catalanes del segle passat, serveixen per recobrar obres de qualitat que la maregassa permanent de les novetats literàries que assalten, setmana sí, setmana també, les llibreries no permeten que tinguin una oportunitat que, segurament, d’altra manera, no tindrien.

I El temps de les cireres, de la grandíssima Montserrat Roig —que mai no enyorarem prou ni ens planyerem prou pels llibres que la seva marxa massa abans d’hora ens impedí de llegir—, no és que mereixi una nova oportunitat, és que en mereix unes quantes més. És una d’aquelles obres dels anys setanta amb les quals el pas del temps no tan sols s’ha mostrat clement, sinó que ha beneficiat, que ha enriquit. Mentre d’altres, segons el meu parer, excessivament influïdes per la voluntat d’experimentalisme formal i lèxic, han quedat, en el millor dels casos, com a mostres conjunturals, de l’època, amb un simple valor acadèmic o arqueològic, aquesta manté, en gran mesura, la seva vigència.

La de la Natàlia, la protagonista de la novel·la és la d’una “dona de gairebé quaranta anys” (pàg. 48) que torna; que torna a Barcelona i a Catalunya, després de “dotze anys d’exili voluntari a París i a Londres” (pàg. 52), quan tot just fa “dos dies que havien matat en Puig Antich” (pàg. 49), i d’entrada s’adona de com ha canviat tot, des que se n’anà —“quan ella marxà de casa encara hi havia tramvies” (pàg. 57); “És que tu ja ets d’una altra època” (pàg. 146)—, però que a mesura que vagi situant-se, i, sobretot, coneixent millor el món que l’envolta i com ha anat actuant la família que deixà enrere, es començarà a plantejar si els canvis no han estat, en realitat, més d’aparença que no pas de substància: “Ningú de nosaltres no gosa confessar la nostra impotència. Són molts anys i nosaltres ens fem vells. no ha canviat res” (pàg. 147).

Ella s’anirà fent una idea més directa i completa, i, per tant, més real, de com està el país al que ha tornat, i nosaltres, tot acompanyant-la, anirem coneixent, mitjançant tot un seguit de flash backs que l’autora ens serveix amb una molt exacta i curosa dosificació, què li ha succeït a la seva família —i, sobretot, al seu pare: un dels grans interrogants de l’obra, que no es desvetllarà fins ben avançada— mentre ella era fora; flash backs que ens permetran assabentar-nos no tan què motiva que Natàlia marxés a l’estranger, sinó, també, la història prèvia de la seva família; els antecedents que varen fer que la família fos com cos i, per damunt de tot, les raons que expliquen perquè, quan ella era jove, el seu pare no va poder acceptar-la tal com era.

És per això que, per més que el llibre, en principi, i si tan sols tenim en compte l’estricte criteri cronològic, només narra una setmana de la vida de la protagonista, en realitat, amb les seves contínues i profundes anades endavant i enrere, narra bona part de la història dels quaranta anys centrals —des de l’inici de la Guerra Civil espanyola fins al 1974—del nostre segle XX. Una història que, per descomptat, és la d’una família, però, al mateix temps, la de tota una època i una societat; una època i una societat, la catalana, que floria i lluïa com mai, però que fou devastada, anul·lada i destruïda d’arrel per aquells que, des de l’Espanya més illetrada, obscura i immobilista, s’oposaven a qualsevol mena d’evolució positiva: “Va venir la guerra, aquella guerra tan bruta […] que regirà els cervells i regirà els esperits” (pàg. 220).

Una guerra que substituí els somriures i les esperances per la por —“Tenia por, ja t’ho he dit” (pàg. 246)—, per aquesta por ominosa i invencible que ho embastardia, ho malmetia i ho podria tot, que convertí 40 anys de la nostra història en un infinit pou de negror i d’immundícia, en una època, molt ben retratada per Montserrat Roig, on, més que no pas viure, el màxim que es podia es tractar de sobreviure: “La maleïda por, pensà la Natàlia, la por d’aquell temps tan gelat i ombrívol, la por semblava un vent immòbil… ” (Íd.)

dilluns 22 d’octubre del mmxvi

Publicat a Sonograma Magazine, el 29 d’octubre del 2016

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Lectures: 1