Els anells de Saturn, W.G. Sebald, Editorial Flâneur, 2020

Els anells de Saturn, W.G. Sebald

El que resta d’altres dies

De llibres que relaten un viatge a peu n’hi ha una bona pila. Entre ells, El viaje a la Alcarria, de Camilo José Cela, qui uns anys més tard faria un recorregut per l’Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà, el Pallars Jussà i la Val d’Aran, acompanyat per Josep Maria Espinàs, que escriuria el seu primer llibre de viatges: Viatge al Pirineu de Lleida.

No n’hi ha gaires, però, que d’entrada se’ns presentin com una novel·la i, potser per això, ens desconcertin tant com ho fa Els anells de Saturn (Die Ringe des Saturn. Eine englische Wallfahrt), de W.G. Sebald, Editorial Flâneur, 2020, traducció d’Anna Soler Horta. Que ens desconcertin perquè, possiblement, amb raó, per més voltes que hi donem, no sabem veure-hi la novel·la per enlloc.

O, més exactament, perquè, per manca de costum, no sabem veure que si la novel·la ha subsistit tantes i tantes vegades a la seva mort anunciada és perquè, en els seus millors exemples, s’entesta a defugir les definicions i les classificacions.

Perquè una novel·la —qualsevol novel·la— és (o, almenys, hauria d’ésser) una obra literària. Una obra artística. I, com a tal, nascuda d’una necessitat. S’ha d’haver escrit o creat perquè el seu autor o autora, en sigui més o menys conscient en el moment de començar-la, hi hagi estat empès per la seva necessitat interior. Perquè alguna cosa, (ben en)dins seu —que, segurament, tampoc no sabria ni definir ni, encara menys, classificar— l’ha dut a escriure-la, a crear-la.

Tot i que potser no ens ho sembli, l’autor alemany ens ho diu, ben explícitament, des del primer paràgraf: “L’agost del 1992, quan la canícula començava a declinar, vaig emprendre un viatge a peu pel comtat de Suffolk, a l’est d’Anglaterra, amb l’esperança de sostreure’m al buit que s’estava emparant de mi després d’haver enllestit una feina molt absorbent”, (p. 7).

Afegint-hi tot seguit que “poques vegades m’he sentit tan lliure i despreocupat com aleshores, caminant durant hores i dies seguits per aquells paratges en part deshabitats que voregen el mar” (Íd.).

I és precisament aquesta llibertat i aquesta despreocupació la que ens desconcertarà, la que ens farà que no sabem com l’hem d’acarar, el seu llibre. Probablement es costarà (força) d’entendre —i, sobretot, d’acceptar— l’exercici de llibertat absoluta que hi desplega. Que redacti les notes que acabaran conformant l’obra sense neguitejar-se gens pel que està escrivint. Que es deixi dur d’una manera tan desacomplexada, explicant, en tot moment, el què li ve al cap, i tal i com li ve al cap, sense aturar-se a pensar si és el que escauria més o menys explicar en aquell precís moment.

De la mateixa manera que hi intercala fotografies, imatges, gràfics o textos. Materials no estrictament literaris que en qualsevol altra obra ens haurien resultat sobrers o injustificats —per no dir, impostats o efectistes. Però que, en el seu cas, ens sobtin o no, ens plaguin o no, ens incomodin o no, són tan naturals com l’absoluta, indomable, llibertat del llibre.

D’aquest llibre que, com si l’hagués escrit un Laurence Sterne reflexiu del segle XX, s’atura quan vol i com vol, i explica el que vol. Que adapta, doncs, el passeig a peu al pensament que en deriva. Caminar a peu significa, en primer lloc, el plaer i el privilegi majúscul d’aturar-nos allí on ens plagui i de restar-hi l’estona que ens plagui. Sabent que res no ens espera ni res no ens apressa. Que el camí que no fem avui no tan sols el podrem fer —si ens vaga— l’endemà, sinó que és temps guanyat; que és una promesa (eternament) oberta que ens durà, geogràficament i espiritualment, vés a saber on.

Temps guanyat a la coneixença i al descobriment. Al descobriment del que ens envolta però, per damunt de tot, de nosaltres mateixos. Que el paisatge que veiem també ens ajuda, i força, a veure’ns (molt) millor a nosaltres mateixos. Que el paisatge ens serveix per reflectir-nos; per reflectir-nos tot reflectint-lo.

Un nosaltres mateixos que, si em permeteu que ho digui així, és universal. Que és, alhora, un reflex —un reflex producte de la reflexió— de nosaltres i de tots els que, com nosaltres, han entès, des de l’albada dels temps, que per arribar lluny, no hi ha res més essencial que avançar o viatjar a poc a poc. Molt a poc a poc, tan a poc a poc com (ens) sigui possible, i aturant-nos cada vegada que el cor (o, potser, l’instint; aquella força que, per fortuna, no sabríem definir) ens ho demana.

Aturar-nos a pensar. A pensar i a recordar els que han pensat i han creat abans que nosaltres. En tots aquells que han anat deixant les seves petges pels camins, pels llocs per on han passat. Tant si les seves petges són físiques, palpables, com espirituals.

I és per això, perquè Sebald no tan sols ens fa partícips dels seus pensaments i de les seves vivències personals, sinó, que fent-ho, alhora es converteix en el cronista d’un(s) temps i d’un(s) espai(s) desaparegut(s) —d’aquella època de majordoms i majordomes i de Senyors i Senyores ociosos que tan bé retraten les novel·les de Jane Austen: “[En Quincey] no volia acceptar que la societat a la qual pertanyíem feia temps que s’havia ensorrat”, (p. 239)—, que tot el que ens explica, per més fora de lloc o injustificat que ens pugui semblar d’entrada, és essencial.

Perquè aquest món, aquest temps i aquests espais que estan a punt d’esllavissar-se en els abismes de la desaparició o la inexistència només es poden retratar—retratar, perquè un retrat és garantia de preservació—, amb una certa versemblança o fidelitat, tot parlant, successivament, de Ramuz, de Flaubert, de Dürer, de Thomas Browne, de Descartes, de Rembrandt, d’Hipòcrates, de Borges i de tants i tants d’altres.

No pas amb cap voluntat enciclopèdica o documental —i, encara menys, per vanitat de (de)mostrar una erudició que es desqualifica i desacredita a ella mateixa quan s’intenta fer-la lluir—sinó perquè tot està lligat amb tot, perquè no hi ha temps sense persones, país sense paisatge, ni paisatge sense paisanatge. Perquè el temps, el món i la vida són un tot, un tot indissoluble que només com un tot pot ésser explicat —o, més exactament, retratat.

diumenge, 7 de febrer del mmxxi

© Xavier Serrahima 2021
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)