Segurament si ens demanessin quin és l’autor de la segona meitat del segle XX que és més gelós i gasiu amb la seva intimitat —i deixéssim de banda J.D. Salinger, que potser en féu un gra massa— un dels primers que se’ns acudiria seria J.M. Coetzee: un escriptor que tant en la seva obra com en la seva vida privada sempre procura tendir a l’austeritat, a una pràctica asèpsia emocional que el mostri tan poc com li sigui factible.
És per aquesta raó que avui en dia segueix sobtant-nos tant com l’any 1997, quan les inicià, que es decidís a escriure els tres llibres que composen Escenes de la vida a províncies, (Scenes from a provincial life), que Edicions 62, 2012, amb traducció de Dolors Udina, tingué la bona pensada d’agrupar en un sol volum a finals de l’any passat. A mesura que les anem llegit i ens adonem —malgrat haver-les escrites de manera indirecta, servint-se de la tercera persona del singular (ell) i no pas de la primera (jo)— que es tracta de les seves memòries d’infància i joventut, no sabem si sorprendre’ns més de la seva exquisidesa o del pregon despullament espiritual que ens ofereix un artista tan poc procliu a l’exhibició pública.
Tot i les evidències, no deixem de preguntar-nos: és possible què aquest malaurat i desubicat nen sud-africà que retrata amb tanta cruesa i sinceritat pugui ésser ell mateix? És possible que hagi assolit el repte de traslladar la (sempre teòrica) fredor i impersonalitat dels seus llibres de ficció a l’autobiografia? I que hagi estat capaç de fer-ho amb tanta liberalitat—no se m’acut cap altra paraula més escaient, a no ésser que sigui veritat— i deseiximent? És possible que hagi aconseguit no només alliberar-se per complet de les seves prevencions, sinó convertir la seva biografia en un tan sòlid com convincent relat de ressonàncies ficcionals?
En iniciar el primer llibre, Infància (Boyhood), aquesta narració de solitud, d’aïllament, de desconcert i, per consegüent, de consciència de la diferència —“Comença a pensar que és com una d’aquelles aranyes que viuen en un forat a terra segellat amb una trampa secreta”, (pàg. 32)— es palesa diàfanament la voluntat de l’escriptor de narrar la pròpia vida amb distància, creant-la i recreant-la literàriament: no és fins la pàgina 83, i en una frase que no podria ésser més significativa de la seva sensació d’ésser d’un lloc sense (poder) ésser-ho del tot —“li sembla que en Freek és més d’aquell lloc que els Coetzee”— que fa esment del seu cognom i que, per tant, permet constatar, fefaentment, que no és un relat de ficció (si més no, no del tot), sinó (aproximadament) la seva autobiografia.
Autobiografia que ens revela un infant turmentat, condicionat fins a uns límits insospitables per les dues antagòniques figures familiars del pare i de la mare, talment com una explosiva barreja entre Kafka i Baudelaire: ella el controla i protegeix tant que no li permet esdevenir qui és (“El noi està massa aferrat a la mare, la mare està massa aferrada al noi”, pàg. 41; “L’amor de mare, cec, aclaparador i sacrificat […] el pertorba”, pàg. 49; “Ell es veu com un escarabat rondant al voltant d’ella”, pàg. 59), el converteix en el seu aliat i el separa del pare, fins a convertir el seu progenitor en el gran desconegut, que l’intimida i l’incapacita: “No vol tenir un pare o, si més no, no vol tenir un pare que visqui a la mateixa casa”, (pàg. 46); “Sap que el pare es posa al costat de la seva família contra ell”, (pàg. 76).
La incertesa i la inseguretat que deriven d’aquesta conflictiva situació converteix la seva vida en un món a banda, en un món fora del món real, on regnen el secret, l’ocultació i la mentida: “Menteix, però no es menteix a ell mateix”, (pàg. 39). En un món privat, impossible de compartir amb ningú, determinat per una eterna i irreconciliable lluita entre l’aparença i la realitat, que no tan sols l’allunyarà d’allò que més voldria, ésser normal —“li agradaria que la seva mare fos normal. Si ella fos normal, ell també podria ser-ho”, (pàg. 41)—, sinó que li dificultarà extremament descobrir qui és o qui pot ésser: el seu propi jo. Un jo propi que únicament se li farà present en contacte amb l’escriptura: “de tant en tant, sent un brot d’excitació quan escriu i el bolígraf corre per la pàgina sense parar”, (pàg. 129).
Precisament prosseguirà el relat de la seva autobiografia amb un segon llibre, Joventut (Youth), on, tot defugint l’ombra feixuga i inhibidora dels pares —“Està mirant de demostrar una cosa: que cada home és una illa; que els pares no calen”, (pàg. 158)—, i amb el pensament i l’esperit llastats encara per uns ideals teòrics deslligats de la realitat, que es fonamenten més en la lectura dels grans poetes (T.S. Eliot, Erza Pound, Rainer Maria Rilke…) que no pas en l’experiència pròpia —“L’abatiment és una escola de l’ànima. De les aigües de l’abatiment se’n surt a l’altra riba purificat, fort, disposat a acceptar novament els reptes de la vida i de l’art”, (pàg. 214)— es trasllada a Londres per acomplir el seu destí: “Serà artista, això ja fa temps que està decidit”, (pàg. 159).
Un relat tan inoblidable com magnífic, no únicament per a conèixer la (mig real, mig ficcional) joventut de Coetzze, sinó per a fer-se una idea ben precisa del que podríem considerar el retrat d’artista adolescent prototípic: d’aquell que se sent cridat, no se sap per quines inefables veus, a dur a terme una tasca artística, una “vida del pensament”, (pàg. 202), i decideix deixar-ho tot amb l’objectiu de dedicar-se al “foc sagrat de l’art”, (pàg. 215). Renunciant, al mateix temps, a la normalitat i a la regularitat a la que qualsevol persona té dret a aspirar, raó per la qual abandonarà una feina segura, per no estar disposat a “vendre el dia a IBM”, (pàg. 242).
És en aquest sentit que la mescla inextricable entre veritat i ficció (“el que llegia en el seu diari no era la veritat, la innoble veritat […] sinó al contrari, una ficció, una de les moltes ficcions possibles, només veritable en el sentit que és veritat una obra d’art —veritat en si mateixa, veritat en els seus objectius immanents”, pàg. 165) no tan sols permet a Coetzze alliberar-se d’algunes de les ombres del passat, sinó, sobretot, dur a terme un exercici tan valuós com coratjós de creació literària o artística —l’única que, segons el seu parer, pot dur aparellada “l’aura de la veritat”, (pàg. 281).
Amb major raó, encara, quan, com succeeix tant amb aquesta segona part com en la seva continuació, Temps d’estiu (Summertime), a banda de destacar per una gran força narrativa i un excels nivell de qualitat i d’interès, posseeix l’empremta incontrovertible de les obres grans, de les que deixen un pòsit ben endins i ens transformen, convertint-nos, almenys, en un xic diferents del que érem abans de començar-les: “Per a què serveixen els llibres si no és per canviar de vida?”, (pàg. 356).
Davant d’una obra tan esplèndida i completa com aquesta la temptació de prosseguir gairebé infinitament l’anàlisi literària esdevé gairebé irresistible, tanmateix, entenc que no convé allargar-se més del compte, així que enllestiré limitant-me a assenyalar, de manera breu i sense pretensió d’exhaustivitat, d’altres detalls rellevants: la impressió que Infància sigui el substrat alliberador damunt del qual es fonamenten les altres dues (literàriament més reeixides); l’innegable caràcter catàrtic o terapèutic de les tres obres, que li permet alhora acarar els traumes de la infància i acomplir la necessitat de demanar perdó al pare; la imatge que l’única pàtria d’un artista és la seva obra (i el seu únic país, la seva llengua); la meravellosa i tan escaient multiplicitat de recursos literaris que fa servir…
(Multiplicitat, deixeu-m’ho dir entre parèntesi, que m’ha fet revenir l’aroma del tan oblidat com injustament menysvalorat cicle Temps Obert de Manuel de Pedrolo. És ben possible que l’autor de l’Aranyó no mereixés el Premi Nobel per la totalitat de la seva obra, però ben cert que algun dels seus millors llibres sí mereixeria una molt major consideració que no obtingué en el seu dia).
En síntesi, no puc més que celebrar que Edicions 62 hagi decidit agrupar aquests tres llibres —amb títols d’inspiració tolstoiana— (ficcionalment autobiogràfics o autobiogràficament ficcionals) de J.M. Coetzee en un sol volum: els lectors i lectores d’aquella disciplina artística que fins no fa pas gaire se’n deia literatura, sobretot si havien deixat passar l’oportunitat d’assaborir-los individualment, l’agrairan —i el rellegiran sovint.
dijous 21 i divendres 22 de febrer del mmxiii
© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons