Filtracions, Àlex Susanna

(Auto)retrat de l’artista tardorenc

A Contre Sainte-Beuve Marcel Proust defensava —i jo, modestament, ho comparteixo— que per llegir (i per assaborir, per entendre) qualsevol obra literària no ens cal per a res conèixer la vida de l’autor, atès que qualsevol creació artística ha d’ésser autosuficient, ha d’ésser vàlida per ella mateixa, que, en tot cas, si el que ens interessa és l’autor, el recorregut hauria d’ésser a la inversa: no coneixerem —o, més exactament, pretendrem conèixer l’obra a través de l’autor, sinó l’autor a través del que escriu.

I això —aquest home que és, sobretot, artista i que, per tant, com a tal és manifesta— és el que trobem en Filtracions, el darrer llibre de poemes d’Àlex Susanna, Edicions Proa, octubre del 2016: en tingui més o més consciència ell mateix —o per a ésser més precís, en tingués en començar-lo a escriure (ja que fa la sensació que va adonant-se d’una tal evidència a mesura que avança el llibre)— qui trobem en aquest llibre de poesies, o, més aviat, qui (hi) descobrim / redescobrim és l’home que l’escriu, que l’ha escrit, que s’ha capbussat (“tan lluny o tan endins”) al més pregon “pou ressonant” del seu interior i n’extreu l’aigua més profunda i més neta, aquella que el defineix i el determina.

I si nosaltres el descobrim a ell és perquè ell mateix —“torno al meu clos”— és l’home que es troba, retroba, descobreix i redescobreix en i per la natura: “endinsar-se en un bosc / on podem tornar a perdre’ns / i, quan menys ho esperem, / tot de cop retrobar-nos”.

Perquè, quan retrata la natura —i heus ací una de les mostres incontestables de la seva qualitat poètica, “per això mateix tan valuosa”— és a ell mateix a qui retrata, com si en mirar cap amunt, vers les muntanyes, o cap avall, des de les muntanyes, el que fes, en realitat —sense saber-ho, potser (“Cada […] vers, un corriol / que ens porta on no se sap”)— és abocar-se envers un pou, el seu pou, on hi veiés reflectit el seu rostre, la imatge, marcada pels solcs de les hores viscudes, del seu jo actual: “la teva imatge / s’acaba de superposar a la seva”.

De l’home que comença a ésser conscient, per més que no vulgui (o li costi) reconèixer-ho, que ja no puja els més grans cims, sinó que comença a baixar-los, que l’estiu ha quedat enrere i que és la tardor (si no l’hivern) l’estació que s’ha instal·lat a la seva vida; una tardor les fulles de la qual ja no tornaran a pujar als arbres: “la tardor acaba de començar / amb tota cruesa”.

Que, per dir-ho paraules del vers que dóna nom al recull: “un bon dia de sobte / [les filtracions]  despunten entre els intersticis /de les rajoles del buc de l’escala, / […] [i] ja podem fer aixecar el carrer de sobre / o escodrinyar la paret de l’escala, / que mai no sabrem  com diantre l’aigua / s’ha esmunyit terra endins fins a aflorar / al racó més fosc de casa nostra”. I això és el que, amb el mall de la poesia a la mà, fa l’autor, escodrinyar el (en teoria) racó més fosc de casa —cos, vida— nostra: el temps en què sentim els ossos humits i entumits.

Aquell temps —i el temps (la vida) és un concepte omnipresent, central, en aquest poemari; és la matèria del llibre— en què hom es queda ja “sense combustible”, en què els que “ens fem grans”, si volem seguir endavant, “bo i rossegant cada minut” i “abans no sigui massa tard”, ens cal anar “temptejant cada pedra sota els peus / i esquivant els marges plens d’esbarzers / enfilant més marrades que dreceres” mentre “el jovent d’avui patina a cor què vols / com si mai res no hagués passat / ni pogués mai tornar a passar”. Temps que “clou tota / una trajectòria”, on (sembla que) “s’esfondra / l’òpera de tota / una vida”.

I és per això que hi són constants les referències a les hores del dia (“al ple de la nit”; “cada matí”; “capvespre”, “l’últim or de la tarda”), a les estacions (“hivern”; “estiu”; “tardor”), a les sensacions tèrmiques (“l’escalfor”; “el fred”) i als tons lumínics (“foscor”, “il·luminant”), perquè assenyalen el contrast entre dues de les etapes de la vida, de la joventut —que correspondria a matí, estiu, escalfor i llum— i la de la maduresa —que correspondrien a tarda / capvespre, tardor / hivern, fred i foscor.

És des de la maduresa, des el que queda de dia que el poeta veu —“albirar rere meu”—, parla i descriu el món i, amb ell, la vida. I, per més que no és (prou) gran com per trobar-se, realment, en l’hivern de la seva existència, ell mateix es veu (prou) gran —si més no, més que no voldria—, encara que sigui en relació amb els joves: “i ara ets el gran de la casa, / el qui vetlla i fa guàrdia / mentre els altres viuen i riuen a la platja dels seus estius”.

Potser perquè els de la seva generació van patir més (i més injustament) que no els pertocava —“us heu fet molt grans […] lluitant per sobreviure / […] per sostenir-vos o recobrar-vos”—, en aquests “versos tardans”, sent la pesantor “del naufragi diari a que ens aboca el temps”, la dificultat que suposa seguir fent camí pel “passatge angost” d’un “temps encara cruixent però ullat / que ja no ens és donat queixalar com abans”, “ara que ja no sabem escoltar / i som cada cop més sords per a tot”; ara que “no sabent cap on em dirigeixo / i sense cap far que m’orienti” es troba —i es veu— “cada dia més cansat” i cada dia més lluny de quan era jove, de quan els “pàmpols encara [eren] tendres” i regnava el “verd fugisser / i per això tan preuat”.

I així sent que va avançant “feixugament / cap al caire de l’esvoranc”. Sent que, es trobi en l’estació que es trobi, sigui la tardor o l’hivern, ja ha arribat (i, més aviat, traspassat) l’equador de la seva existència i comença a veure el món amb uns altres ulls, amb “uns ulls que cada cop / […] miren de més lluny, ja estimbats al pou de la història”; amb els ulls alarmats d’aquell que, per més que encara té prou futur per endavant, que encara ha de fer molt de camí en la vida, té més passat al darrera que no pas futur per endavant: “com ens agraden els matins d’hivern / però com ens pesen les seves tardes!”. Si més no, ho creu (i ho veu) així —i el sentir, en la ment humana, sempre s’imposa al saber.

Una visió o sensació que s’anirà afeblint o, almenys, equilibrant, a mesura que el poemari avanci, quan passi del descobriment inicial de la seva edat tardorenca (o, més aviat, tardo-tardorenca) —“de cop se’ns fa avinent / que estem fets només de temps”— i de les davallades i limitacions que aquesta comporta, a l’acceptació —“Fer-se gran també és assumir”— i, com a conseqüència, a l’adaptació; a no deixar-se vèncer per l’enyorança dels dies passats, a descartar la derrota abans d’hora —“l’alegria del dia i l’oblit de la nit”— que implicaria sumir-se en un plany tan infructuós com contraproduent; sinó, al contrari, a veure la seva nova situació amb ulls nous, a adonar-se que els anys, afegits a la vida, “com una lot a la motxilla”, també atorguen llum, també “han anat il·luminant i escalfant / tots els racons de la casa”.

I és per això que els versos finals van prenent un altre to, van encomanant-se d’una joie de vivre renovada —i, reposada—, i el poeta ja no tan sols reveu la vida, sinó que la reviu, la fa renàixer de nou; el que fa és “tornar a entrar a casa després” d’haver tastat, i, el que és més important, paït, “el contrast / entre l’escalfor de dins / i el fred viu de fora” de la tardor vital, prenent consciència que “els últims anys poden ser els més difícils, / però també els més intensos”.

Però per aconseguir-ho, per adonar-se, com Janus —no pas per casualitat, el títol del darrer (fonamental, esplèndid, savi, conclusiu) poema—, que tot té, almenys, una doble cara, la que (ens) fa patir i la que (ens) complau, li ha calgut, abans, emmirallar-se a bastament en la natura, que és la veritable i eterna universitat del món, la que confereix els aprenentatges més preuats. I li ha calgut fer-se una (potser, la) pregunta, “¿Per què cada matí / sortim a caminar / com dos desposseïts[?], i trobar ell mateix (la seva) resposta: “si no és pel gust de veure / com s’hi desperta el dia”.

Trobar-la o, més exactament, retrobar-la, atès que, amb els anys, retrobes més que no trobes; retrobes el que havies trobat de jove: “és l’hora incerta del crepuscle / i hem de sortir a caminar”, per demostrar que seguim essent, que som, que vivim, encara. Per demostrar i, sobretot, per demostrar-nos que és possible que els nostres ossos estiguin fatigats però que, com a torna, el pòsit dels anys i l’experiència ens ha convertit en “un gran reserva”, i que, per tant, el millor que hom pot fer quan “està cansat de tot” és fer “foc de fusta vella”, és “exultar d’existència”; és saber que ja estàs “de tornada de tot, / i tanmateix” emprendre cada dia el matí “amb una espurna / de lluïssor als ulls que et manté / encara aferra[t] a la vida”.

I és per això que el llibre es clou amb el poema esmentat, que ens convida —tinguem l’edat que tinguem, però amb més raó encara si som (més aviat) grans— a arrencar de nou, a dur a terme la nostra “represa de la vida”. Un poema tan magnífic, tan exacte i avinent que tan sols el temor cert de privar a cada lector d’assaborir-lo per (i en) ell mateix m’impedeix seguir l’impuls de transcriure’l tot sencer.

No voldria enllestir aquesta meva anàlisi —possiblement, ja més prolixa que no convindria (tot i que el llibre donaria per molt més)—, sense destacar, abans, un parell d’apunts finals.

El primer, indicar que, per més que pugui passar desapercebut, immers com està al bell mig d’aquest sublim cant tardorenc a la vida, Filtracions és, també —i és per això que hi són tan presents els plurals (se’ns, ens, hem, sortim, nostres…)—, un cant a l’amor (antic, ferm, incombustible) que professa el poeta a la seva dona i companya.

Un amor que, i no és podria expressar amb una major intensitat i síntesi, és per a ell sinònim de salvació: “acosto / la mà cap al teu cos, i, si el trobo, / […] un dia més estic salvat”. Un bellíssim homenatge a un amor antic però permanentment renovat, que vol celebrar amb entusiasme: “avui brindem / pels nostres 30 anys”. Perquè potser la “felicitat [és]/ cada dia més costeruda”, i “l’amor muda de pell / […] i ens transforma” i “cada dia” estem “més cansats / però també més plens l’un de l’altre”.

El segon, sobre l’estil. No podem descartar que algú en llegir-lo —sobretot si es tracta d’alguna persona que tan sols és capaç de trobar seguretat en l’ortodòxia, en el que coneix, en el que sempre s’ha fet— afirmi que al llibre de poemes li manca ritme o, almenys, musicalitat. Fins i tot, que és poc més que prosa tallada i escrita en línies l’una sota l’altra. Insinuant que és poc treballada, que ha sortit, com aquell qui diu, tal com raja, sense que a Susanna li hagi calgut sotmetre’l (gaire) a la fèrria disciplina de les constriccions poètiques.

Si algú n’extreu una tal conclusió, em permeto la gosadia de recomanar-li, abans de res, que procuri alliberar-se de prejudicis, i, després, que el llegeixi i el rellegeixi amb calma. Si ho fa així, crec que no li costarà adonar-se que el poemari —segons el meu modest parer, un dels més alts que s’ha publicat enguany— està escrit, expressament, amb l’estil (senzill, pur net, despullat de tot el que no és essencial) que més li convenia al tema.

Perquè, com remarca molt explícitament la citació de Lucille Clifton que encapçala el llibre: «Poetry is a matter of life, not just a matter of language» («La poesia és una qüestió de vida, no només una qüestió de llengua»), i quan hom arriba a la tardor/hivern de la seva vida, res millor que deixar tan lluny com sigui possible les “foteses”, la fútil ornamentació jocfloralesca i el malabarisme verbal, decantar-se per la “precisió”, trobar —més aviat, retrobar (dins d’un mateix)— les paraules més exactes, més “nítides” i, sobretot, “autèntiques” i anar “resseguint pulcrament amb llapis” els pensaments; car entenc que només és pot arribar a l’essencial si s’empren, també, paraules essencials; si es defuig l’embelliment pel simple (i, per això, superficial) embelliment.

En definitiva, i en conclusió, el poemari de maduresa —esperem que ni final ni definitiu, testamentari— d’un poeta en majúscules.

dimarts, 20 de desembre del mmxvi

Publicat a la Revista de Catalunya, núm. 297

© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats

Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons