Joc brut, Manuel de Pedrolo
Un tast per a l’eternitat
Si deia, 
ahir, que feia la sensació que Manuel de Pedrolo en començar a escriure L’inspector fa tard ja havia llegit amb molt d’interès i atenció Dashiell Hammett i d’altres autors de novel·la negra del seu temps, en el cas de Joc brut, la tercera novel·la que s’inclou en el volum A l’ombra del crim, La Butxaca, febrer del 2018, més que d’una sensació, podem parlar d’una evidència: no tan sols havia llegit profusament els autors nord-americans clàssics del gènere sinó que n’havia traduït alguns, entre ells el que li va servir d’òbvia inspiració, El carter sempre truca dues vegades (The postman always rings twice), de James M. Cain, que publicà a la col·lecció «La cua de Palla» que el mateix dirigia.
Per més que l’escenari de la trobada entre el protagonista masculí i el femení sigui un altre —una taverna o posada a California en el cas d’El carter; un banc davant la parada de l’autobús en el de Joc brut—, l’impacte que produeix és idèntic: la primera vegada que ell la veu, queda captivat, captivat pel seu irresistible atractiu sexual, per la carnalitat que desprèn el seu cos: “Si no hagués estat per les seves cames, no hauria passat res”, ens diu Pedrolo ja a la línia inicial, (pàg. 458), i hi afegeix: “Mai no havia vist unes cames tan meravelloses. Ni uns genolls tan bonics. […] i el cos era digne de les extremitats que mostrava tan generosament. […] les sines inflaven la brusa blanca”; “Aleshores la vaig veure”, diu per la seva banda M. Cain en la traducció pedroliana, i continua: “Deixant les formes de banda, no pot pas dir-se que fos extraordinàriament bonica, però tenia […] uns llavis tan carnosos que feien entrar ganes de masegar-los-hi1”.
Una similitud, per dir-ho en un terme elegant, que en condicions normals podria esfereir-nos o fins i tot escamar-nos. Com ho podria fer una altra idea —“Ens agafaran […]. No, no podran. Ningú no et coneix, no tens cap relació amb [l’oncle], no hi ha cap motiu… La policia no pot fer res, no pot descobrir res quan no hi ha un motiu” (pàg. 596)— que ens recorda més que no convindria Estranys en un tren (Strangers on a Train) de Patricia Highsmith.
Però si tenim en compte les terribles i amenaçadores circumstàncies en que fou escrita l’obra —al bell mig d’un ominós règim feixista, caracteritzat per una voluntat persistent d’anihilar completament la cultura catalana i convertir en país en un erm propici a l’espanyolització— l’únic que fa es confirmar-nos que si l’autor segarrenc va escriure novel·la policíaca (de fet, si va escriure una mica de tot) fou, primordialment, per un objectiu de preservació nacional, de la identitat catalana.
De la mateixa manera, i per les mateixes raons, que Salvador Espriu deixava clar que “hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa”, l’autor de Totes les bèsties de càrrega va tenir clar que calia escriure obres accessibles al gran públic, que calia atreure el lector corrent, si no es volia córrer el risc que la llengua i la literatura catalana no fossin més que un record del passat, que el règim franquista tornés a sortir-se amb a seva.
La qual cosa no significa, ni en aquest llibre ni en cap altre, que per arribar a la immensa majoria —que, tractant-se de literatura, no serà mai ni immensa ni majoria— acceptés abaixar el llistó de la seva exigència. Al contrari, sempre tenia present que la (en general, mal anomenada) literatura popular és, per damunt de tot literatura. I aquest principi esdevé palès en Joc brut, que no tan sols és una de les més sòlides novel·les policíaques en llengua catalana sinó, al mateix temps, una magnífica invitació a entrar en l’obra de pedroliana; una manera tan agradable, entretinguda com atraient d’entrar en el seu univers literari —que és molt i molt més generós, ampli, ric i divers del que els lectors del Mecanoscrit del segon origen poden imaginar.
Un univers on la vida, la literatura, la sociologia i la psicologia avancen de la mà: per conèixer la Catalunya de la dictadura pocs llibres hi ha més adients que els seus. El lloc, l’escenari, no és només real, autèntic, viscut, sinó essencial, determinant. Els seus personatges són de veritat, éssers en el món però, encara més éssers en el seu món.
Hauria acceptat en Xavier la proposta de la Juna si hagués nascut en un altre ambient?, si, com li succeeix al Claudi de Doble o res, no se sentís insatisfet de la seva vida?, hi hauria accedit si tant ell com ella no s’haguessin sentit com “dos insectes presos en una xarxa que a poc a poc els asfixia” (pàg. 596)? La imatge que ens descriu l’escriptor difícilment pot ésser més desoladora: “revivia en uns moments la meva infància humiliada i famolenca, les aspiracions de la mare que volia per a mi un futur millor i no ho aconseguí” (pàg. 596);
En unes altres condicions, s’hauria cregut que el pla “era realment perfecte”, que la June “ho havia previst tot, absolutament tot” (pàg. 602)?, que podien aconseguir “allò que els professionals no aconsegueixen mai: un crim perfecte” (pàg. 625)? De no trobar-se en una situació extrema, no hauria provat de trobar alguna altra sortida?
Una altra sortida que, pel que als dilemes morals es refereix, no l’hagués sumit en un infern, en una indeturable , irremeiable i cada vegada més profunda davallada als averns: “de primer havia estat un infern, però ara encara semblava que fos pitjor” (pàg. 620). A la foscor del més foscos dels averns, el dels “meus dubtes i vacil·lacions” (pàg. 606), a immergir-lo en “una pugna que, abans de resoldre’s definitivament, m’esqueixava en dues meitats” (pàg. 610) i el convertia en “un monstre” (Íd.).
Perquè, Pedrolo sap molt i molt bé que més enllà dels (sempre discutibles) gèneres, dels arguments i les històries, una novel·la és —més aviat, hauria d’ésser: els exemples contraris, per desgràcia, proliferen—, per damunt de tot, el reflex d’una vivència, d’una experiència, de la condició humana i que, per tant, la petja que ens deixarà aquesta obra té a veure, sobretot, amb el pensar i amb el sentir del(s) personatge(s), amb el seu(s) aprenentatge(s) vital(s) —que, en llegir-lo(s), fem nostre(s).
Que el que de veritat ens atrau i interessa de la novel·la no és tant el seu plantejament, el seu nus i el seu desenllaç —els quals, des del punt de vista del gènere policíac no tan sols estan molt ben dissenyats, trenats i conjuminats, sinó que són exemplars— sinó com aquests afecten al protagonista, com el transformen; no tant els actes, efectes o esdeveniments exteriors sinó els interiors, els que ens arriben més endins de l’endins, a la consciència. Perquè, com acabarà deduint el mateix Xavier: “no hi ha res com tenir una consciència culpable” (pàg. 667).
En definitiva, si, més enllà del Mecanoscrit, no heu llegit Pedrolo, acosteu-vos a Joc brut, llegiu-lo, amb els ulls i l’esperit ben oberts: caureu en els braços de la seva literatura i ja mai més no voldreu sortir-ne.
divendres 26 i dissabte 27 d’octubre del mmxviii
1 «Then I saw her. […]. Except for the shape, she really wasn’t any raving beauty, but she had a sulky look to her, and her lips stuck out in a way that made me want to mash them in for her.»
© Xavier Serrahima 2018
orcid.org/0000-0003-3528-4499
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Altres anàlisis literàries d’obres de Manuel de Pedrolo
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Doble o res Manuel de Pedrolo |
La Terra prohibida, Volum I, Manuel de Pedrolo |
Aquesta anàlisi literària de “Joc brut”, de Manuel de Pedrolo” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons