Ja fa força temps que vam deixar de creure en l’oasi català —tant el cas Palau de la Música com l’operació Pretoria de Santa Coloma de Gramanet acabaren d’enfangar-lo— però confiàvem que els polítics catalans tenien un cert concepte de la dignitat i la coherència, fins i tot en campanya electoral. Per desgràcia, la reacció dels caps de llista davant de l’esborrany —més aviat, “esburrany”, tant pels que l’han redactat com per aquells que se’l cregueren (o volgueren fer-nos creure que se’l creien)— que publicà en portada el (presumpte) diari El Mundo, acusant Artur Mas de delicte fiscal, ha resultat decebedorament aclaridora.
Com és possible que els líders dels partits catalans no hagin aprofitat l’oportunitat per a mostrar que estaven a l’alçada de les circumstàncies? Tan complicat era que en Pere Navarro, pertanyent a una formació política partit avesada a patir la guerra bruta d’aquest (teòric) mitjà de comunicació, s’afanyés a sortir en defensa del seu contrincant? Tant li hauria costat afirmar: “Estic plenament convençut de la innocència d’en Mas”, en comptes de sembrar dubtes dient que “Cada minut que passa sense donar explicacions creix l’ombra de la sospita”? (Deixem de banda la intervenció de Carme Chacón perquè algunes de les seves paraules són tan abjectes que caldria rebaixar-se massa per situar-se al seu nivell…!)
I a Oriol Junqueras, no se li podia acudir res millor que declarar que convidava als afectats “a prendre totes les mesures legals si no és cert, perquè demostrin que no és cert. I si és cert, que assumeixin les responsabilitats que això comporta”? I a López Tena, que reclamar “explicacions”? I a Joan Herrera que destacar que “No podem acceptar la transició nacional sense explicacions per la corrupció”? I les CUP, que asseguren que representen “l’hora del poble”, no s’haurien d’haver desmarcat d’aquest innoble complot?
Ni a cap d’ells ni a cap dels seus nombrosos assessors —que cada elecció que passa van prenent més i més protagonistes, convertint els seus pupils en mers actors que es limiten a representar els papers que ells els han dictat— no van ésser capaços d’entendre que no tan sols haurien quedat com uns senyors, sinó que la seva reacció els hauria afavorit electoralment? Què no saben que la dignitat de la persona sempre ha de sobreposar-se als seus interessos polítics? És aquesta la seva manera d’estimular la tan deteriorada confiança en les classes polítiques?
És clar que, si el que pretenien, sacrificant la seva honestedat, era guanyar alguns vots —en realitat, retallar-los a Convergència i Unió—, no ens cal ésser hereus de Cassandra per deduir que no només en sortiran amb la cua entre les cames, sinó que hauran fet un pa com unes hòsties: «Si no es pot confiar en ningú, si tots els polítics són iguals, millor votar al que guanyarà, no?», deuran reflexionar la major part dels indecisos. Aquests indecisos que acabaran decantant la balança electoral… a favor d’Artur Mas i CiU!
dimecres, 21 de novembre del mmxii
© Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons
El nom de la població és Santa Coloma de Gramenet.
Pompeu,
Tens tota la raó.
Ja ho hem modificat.
Mercès,
Xavier