L’hora de les decisions. Cartes 1950-1960, Josep Pla / Jaume Vicenç Vives
Un amic amb qui parlar (de tot)
Per fortuna, el gènere epistolar va guanyant, a poc a poc, el lloc que li hauria de correspondre en el món editorial de casa nostra. Cada vegada és més habitual trobar, a les taules de novetats de les llibreries, volums que apleguen reculls de correspondència. A la bona feina que ha anat fent des de fa anys Publicacions de l’Abadia de Montserrat, s’hi va afegir, el 2011, Editorial Punctum, amb la seva col·lecció Visions. D’altres editorials han seguit les seves passes i es va fent (més) normal poder llegir aquests tipus de llibres, que d’altres literatures (l’anglesa i la francesa, per començar) ja publiquen des de fa molt de temps.
Tal i com indica el seu subtítol, L’hora de les decisions. Cartes 1950-1960, Edicions Destino, juny del 2019, recull les cartes que es van intercanviar durant deu anys Josep Pla i Jaume Vicenç Vives, cartes en un inici molt formals, però que van esdevenint més personals a mesura que l’amistat entre tots dos es va anar refermant. Una amistat fonamentada, sobretot, en l’admiració recíproca que es professaven; així com en la possibilitat de trobar un interlocutor a la seva alçada, algú amb qui poder parlar de tot el que els interessava, amb rigor i profunditat. Com una oportunitat, doncs, de respirar un xic al bell mig de l’ominosa opressió franquista.
Una correspondència que, per la seva brevetat, hauria donat lloc a un llibre de molt poques pàgines. En primer lloc, perquè, com ens adverteix el seu editor, Guillem Molla, de les setanta-dues cartes que s’hi inclouen, “dotze són targetes postals i una és un telegrama” (pàg. XLVII). En segon, perquè la majoria de les cartes cartes, són molt breus, escrites amb tres o quatre paràgrafs. Tant és així que la correspondència pròpiament dita tan sols ocupa 178 de les 364 pàgines del volum. I n’ocuparia encara menys, a tot estirar, una vuitantena, si les generoses notes no figuressin a peu de pàgina sinó al final del llibre.
És per això, segurament, que l’editorial ha decidit complementar-lo amb uns apèndixs, també generosos, i amb una llarga introducció, a càrrec de Joaquim Nadal. Introducció que recomano llegir després de les cartes, ja que desvetlla massa —i amb massa exhaustivitat— el seu contingut, per la qual cosa entenc que compliria molt millor la seva funció aclaridora i informadora si s’hagués optat per situar-la al final, com a epíleg.
Pel que als apèndixs es refereix, potser es podria debatre si tots els documents que s’hi inclouen estan justificats, però no crec que hi hagi cap dubte que esdevenen gairebé imprescindibles; que arrodoneixen el llibre; complementant alguna de les cartes, oferint-nos un marc de referència, però, el que encara s’agraeix més, brindant-nos uns documents de gran interès. Sobretot aquells que eren inèdits o poc coneguts, com el tan sorprenent com apassionant “Informe Pla sobre Tarradellas”, on l’escriptor empordanès posa en evidència que, quan li vagava, era capaç de competir amb el seu bon amic Eugeni Xammar pel que a implacable mordacitat es refereix; que alguna de les Cartes d’un polemista (1907-1973) les hauria pogut escriure ell.
Pel que fa, estrictament, a les cartes, malgrat la seva brevetat, són una nova aportació —que se suma als recents La vida lenta, Fer-se totes les il·lusions possibles i Estimat amic. Correspondència (1946-1964)— al coneixement de l’altre Josep Pla, del que no s’ocultava darrera de la màscara del seu personatge.
Aquest altre Pla que, en agrair-li al seu amic les gestions que ha fet perquè el seu llibre Contraban pogués passar la censura sense supressions, se sincera, indicant-li: “M’heu fet un gran favor, sobretot un favor moral, de manteniment de la moral, perquè la injustícia em revolta i aquesta injustícia m’hagués portat a exiliar-me definitivament” (pàg. 47). Un Pla inesperat, a qui l’historiador defineix com “l’increbantable i irreductible defensor de la «condició humana», que en el nostre cas, és «condició de catalanitat»” (pàg. 155).
I alhora, ens permet també conèixer millor Vicenç Vives, acostant-nos-el més personalment o humana: “No tinc cap mena d’ambició, més que la de servir al meu país en tot quant pugui apartar-lo de les torbacions revolucionàries i endegar-lo pel camí de la intel·ligència. Si surto dels meus arxius, llibres i redós familiar serà, simplement, perquè ja és hora de tornar a lloc les coses essencials, somogudes per la guerra, i que cal de nou apuntalar” (pàg. 31).
diumenge, 30 de juny del mmxix
© Xavier Serrahima 2019
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta anàlisi literària de “L’hora de les decisions. Cartes 1950-1960, de Josep Pla i Jaume Vicenç Vives” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons