El meridià de París, Lluís Calvo

Alçant el vol

El de l’assaig és un gènere que, potser per la seva condició d’ésser una mica una mena de calaix de sastre, on hi cap o hi pot cabre (quasi) tot, té poca predicació, a casa nostra; malgrat això, compta amb una colla, minoritària però colla, de fidels lectors. Sobretot, quan l’assaig té pretensió de profunditat, d’anar més enllà, de dir alguna cosa que no s’ha dit —o, si més no, no d’aquella manera—, encara.

Perquè, segons el meu parer, el gran problema d’aquest gènere és que, massa sovint, dóna la raó a Rainer Maria Rilke, quan a Els quaderns de Malte, es demanava: “¿És possible que, malgrat els descobriments i avenços, i malgrat la cultura, la religió i el coneixement de les coses, ens hàgim quedat a la superfície de les coses?”.

Per això és molt d’agrair que en Lluís Calvo, que com a poeta ja ha demostrat a bastament que s’envola molt per damunt de d’epidermis de les coses, hagi tornat a l’assaig amb El meridià de París, Edicions Poncianes, 2016, una obra, venturosament, inclassificable: és, per descomptat, un assaig, però, també, un llibre de viatges, un dietari, un diari, un conjunt de reflexions, de pensaments, de filosofia i és, sobretot —i aquest constitueix, segons el meu modest parer, el seu major valor— tot això, alhora; i, també, per separat.

És un llibre que, com ens adverteix l’autor, “cartografia[…] algunes de les idees, moviments, batecs, històries i rerefons artístics que s’esdevenen a través d’un eix determinat”, que es va fent a ell mateix a mesura que avança, a mesura que “una idea porta a una altra […] [i] una concepte actual s’alia, de manera coherent, amb un altre formulat fa centenar d’anys”, atès que, emfatitza —i no hi podia estar més d’acord—, “trobar i dibuixar aquests nexes hauria de ser una de les fites de l’escriptor bregat”.

En conseqüència no és tant un viatge geogràfic resseguint el meridià que fixà l’any 1667 Francesc Aragó, tot i que també ho és, sinó un viatge humanístic i intel·lectual a través de l’espai, del temps i, per damunt de tot, del pensament, de les idees; d’idees, antigues i noves, que, com miralls encarats els uns amb els altres, es reflecteixen i il·luminen mútuament. Un viatge d’algú —més que d’algú, d’un digne hereu dels filòsofs antics; un peripatètic del segle XXI— que fa camí amb els ulls i les orelles (i, el que és més important, amb les finestres de la ment) ben esbatanades.

Un llibre, doncs, ben poc habitual a casa nostra, que tracta els lectors com a gent intel·ligent i amb vel·leïtats culturals, que defuig, amb convicció, coratge i embranzida “[els] comodi[ns] de la vacuïtat al servei dels discursos del poder”; d’aquesta vacuïtat acomodatícia (i interessada, per no dir poruga) a que estem avesats, que no assoleix més que un efímer i absurd vol gallinaci, que, xipollejant en la bassa enllotada de la mediocritat, de l’anyellisme gregari i burocratitzat (temorós, sempre, d’incomodar qui mana), aporta tant poc com interessa.

Si no volem, doncs, quedar-nos en “la superfície de les coses”, si voleu que d’altres segueixin les seves passes, el millor que podeu fer és llegir aquest llibre que s’interroga, amb valentia, personalitat i obertura de mires, sobre “algunes de les claus de la cultura Europea”.

dimarts, 21 de juny del mmxvi

Publicat a Sonograma Magazine, el 29 de juny del 2016

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Lectures: 1