Genuïtat planiana
No crec que hi pugui cap lloc més adient per presentar una obra inèdita de Josep Pla que l’Ateneu Barcelonès. En una d’aquestes sales clàssiques on sembla que el temps s’hagi aturat. On el silenci s’imposa amb una perfecta naturalitat. On se sent el ressò de les lletres antigues; de les veus, encara no del tot esvaïdes, de tants il·lustres conversadors que hi han passat. Tot esperant que comenci, no puc evitar la sensació de sentir la veu del doctor Borralleras. I Pla al seu costat, escoltant i prenent notes, amb la seva lletra endimoniadament inaccessible, per a un seu nou article.
Pren la paraula Jordi Cornudella, comentant la ja llarga, llarguíssima col·laboració de l’autor empordanès amb Destino, tant amb la revista com amb l’editorial, amb la qual començà a publicar els seus llibres en castellà als anys 40 (Viaje en autobús, 1942) i, amb el tancament, de Selecta, també en català.
Explica que és precisament mercès a una altra col·laboració, ara amb la Càtedra Josep Pla, que ha estat possible aquest llibre.
Cedeix el torn a Xavier Pla, director de la càtedra planiana a la Universitat de Girona, que afirma que si no fos per permanent interès que ha mostrar Destino per Pla, hauria estat molt i molt complicat que cap dels seus inèdits haguessin arribat a les llibreries. Uns inèdits que es van descobrint a mesura que es va bussejant en l’oceà de “milers i milers de quartilles que es conserven als arxius de la Fundació Pla de Palafrugell”. Quartilles que són producte de la indefallible grafomania de l’autor de Nocturn de primavera. Que suposen un esforç ingent per anar ordenant i analitzant.
A l’arxiu de Notes disperses, que correspon al volum 12 de les Obres Completes, es va veure que n’hi havia més que no les que s’havien publicat. Notes que destinava a un segon volum que no arribà a existir. I són aquestes notes que faltaven les que s’han volgut recuperar, respectant al màxim la voluntat del seu autor.
El que més els va sorprendre és que es tracta d’unes notes molt diferenciades de les que fins ara es coneixien de Pla: “Des de les primeres línies, s’hi reflecteix un Josep Pla catalanista de pedra picada, que ofereix una visió extremadament crítica del regim franquista. Un Pla com a sismògraf de la realitat catalana del seu temps”.
Per la seva banda, Francesc Montero, doctor el filologia catalana, curador de Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses, destaca, en primer lloc, l’honor que ha suposat per a ell que li encarreguessin aquest volum, que li ha comportat una feinada descomunal però també una enorme satisfacció. Explica que en una carta que escrigué al seu editor de tota la vida, Josep Vergés, Pla indicava que “Notes Disperses són un calaix de sastre que han durat tota la vida i encara dura”. Les notes corresponen als anys 50 i 60. Notes que desava al calaix, en estadis diversos de redacció, que entronquen amb les de La vida lenta, però, al contrari que en aquelles, ja estaven pensades per publicar-les, fetes amb clara ambició literària.
Unes notes que, segurament perquè no havien passat per censura —tant ell com Vergés devien tenir clar que no tan sols no la podrien passar, sinó que els podria causar seriosos problemes—, ens mostren un Pla molt crític amb el franquisme, que defineix com “un embassament de merda de dimensions titàniques”.
Montero destaca, per damunt de tot, algunes peculiaritats d’aquestes notes, com l’exposició d’interioritats de la revista “Destino”, les anàlisis de l’escriptor sobre literatura catalana, que defensa amb un fermíssim convenciment, així com la transcripció de converses amb d’altres intel·lectuals sobre la mesquinesa del règim dictatorial, converses tan crítiques amb la dictadura que no podia donar a la llum.
Assevera que com més hi treballava més va ésser conscient que es tractava d’un volum d’un interès inqüestionable, que ofereix la mirada més escèptica de Josep Pla. I alhora, la més autèntica, la que no li calia suavitzar o amortir. Notes molt personals, que ni la censura ni el seu pudor personal no li devien permetre publicar.
Rebla el clau Jordi Cornudella, comentant que per a ell el Pla “més genuí, el que parla més des del cor, el que arriba més endins al lector és el dietarista” del Quadern Gris, de Notes per a Sílvia i de Notes del Capvesprol.
Mentre plego la llibreta, miro a la meva dreta, al costat d’altres companys periodistes, veig, de reüll, com Josep Pla també plega la seva. I no puc evitar d’emocionar-me pensant el la formidable crònica que escriurà per a la revista “Destino” d’aquesta setmana. O potser preferirà redactar una nota?
dimecres, 22 de novembre del mmxvii
Publicat a Núvol, el 22 de novembre del 2017
© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Altres anàlisis literàries d’obres de Josep Pla:
♠ El carrer estret.
♣ La vida lenta. Notes per a tres diaris (1956, 1957, 1964).
♥ El quadern gris.
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons