Què ens expliquen?, Josep-Maria Terricabras
En aquests temps en que el periodisme sembla estar cada dia més i més desprestigiat —a la qual cosa hi contribueix el mateix Col·legi, conferint premis i medalles a franquistes que no han tingut el detall de repudiar la dictadura— convé cercar entesos en el tema que tractin de retornar a la professió al lloc d’honor que per dret li correspon —o li hauria de correspondre…
La pregunta crucial, en aquest camp és: com és possible que avanci un país que no només no té confiança en la seva classe política, sinó que tampoc considera gaire mereixedora de garanties la premsa que posa al seu abast —i, sobretot, interpreta— les notícies?
Qüestió cabdal a la qual procura donar resposta el llibre Què ens expliquen? Com interpretar la informació, obra coral coordinada per Josep-Maria Terricabras (Mina, 2006). En ella el filòsof, acompanyat dels periodistes Salvador Alsius, Isidoro Arroyo, Josep Gifreu i Arcadi Espada, intenten, tal i com assenyala la contraportada, convidar-nos “a pensar en el tipus d’informació que se’ns dóna i en la manera com la rebem”.
Un llibre força interessant, però malauradament irregular, com acostuma a succeir en les obres on hi col·laboren diversos autors…
Segons el meu modest parer, hi destaca poderosament el capítol “El dret a la informació“, escrit per Terricabras. Mitjançant una anàlisi completa i raonada, el director de la Càtedra de Pensament Contemporani de la Universitat de Girona es planteja si l’actual inflació de la informació afavoreix o bé perjudica al coneixement i a la consegüent presa de decisions.
Un cop això establert, es demana quins són —o quins haurien d’ésser— els límits de la informació que ens ofereixen i que sol·licitem: què ha de prevaldre, el nostre dret a estar informats o el dret a la intimitat de les persones implicades? Tenim dret a saber-ho tot de tothom? I, el que encara és més important: qui decideix la informació que es posada al nostre abast? Realment rebem allò que ens interessa i sol·licitem? O bé són els mateixos mitjans els que ens en creen, de manera artificial, la necessitats?
Com sempre, qui vulgui conèixer-ne les respostes —si més no, les que el filòsof ens ofereix— només cal que llegeixi el llibre. A banda de no penedir-se’n, evitarà veure’s condicionat per la meva interpretació…
Gairebé igual d’atractiu i instructiu resulta el capítol de Salvador Alsius, “Què hi ha de nou“. En ell, el tothora enyorat presentador dels primers Telenotícies de Tv3, ens descriu amb meticulositat quin és el circuit i el filtre que permet decidir, les notícies que arribaran finalment al públic. Basant-se en la seva experiència en el món audiovisual, ens exposa quins són els criteris de selecció que han de permetre decidir quines, entre les aproximadament miler de notícies que arriben cada dia als mitjans de comunicació, seran publicades als diaris o emeses als informatius de ràdio o televisió?
Els restants capítols són, segons el meu punt de vista, més prescindibles. Si més no, per al públic lector majoritari, sense formació ni interessos periodístics. Tanmateix, imagino que potser poden ésser de gran interès per a tots aquells que n’estudiïn la carrera o bé vulguin dedicar-s’hi professionalment…
dijous , 19 de febrer del 2oo9
PS: Com sempre, convido a tothom a que llegeixi l’obra i em faci arribar els seus comentaris. Tots seran benvinguts. Ben segur que enriquiran —i milloraran— la meva anàlisi sobre l’obra. Mercès d’avançada.
© Xavier Serrahima 2009
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)