Companyia espiritual
Ja vaig comentar en el seu moment que era molt recomanable llegir el primer volum de les cartes seleccionades de la correspondència entre Rainer Maria Rilke i Lou Andreas-Salomé, i cal celebrar que tinguessin almenys una recepció prou significativa com perquè l’andorrana Editorial Límits ens ofereixi la seva segona part, Rainer & Lou, Cartes seleccionades. Vol. II, que recull les cartes intercanviades entre els dos grans corresponsals des de l’inici del 1912 fins a final del 1926, quan, havent llegat ja per a la posteritat dos immensos monuments literaris com són les Elegies de Duino i els Sonets a Orfeu mor el poeta.
És molt aventurat fer aquest tipus d’asseveracions, però si ja amb la lectura del primer volum em feia la impressió que Rilke potser no ens hauria deixat els seus dos grans poemaris sense la seva coneixença i relació amb Andreas-Salomé, la lectura del segon volum m’ha reforçat la sensació. Fóra absurd afirmar que el poeta no duia a dins —o, més aviat, que anava germinant al més profund d’ell mateix, com el bon vi en una cava— el sensacional potencial poètic i espiritual que esclataria, com una supernova, el 1922, en les seves dues obres majors, però entenc que ho seria quasi igual d’absurd no destacar que, sense el suport i la indefallible força galvanitzadora de la seva amiga, és possible que mai no haguessin sortit a l’exterior.
Com escriu en una carta de febrer de 1912, si va aconseguir trobar “el seu camí a la vida” (pàg. 26) és perquè ella el sostenia, una vegada rere l’altra, quan els seus continus xocs contra la realitat el desestabilitzaven i l’enfonsaven, quan ho veia tot tan i tan negre que no se sap què hauria decidit, sense ella: “Gràcies, he viscut en tanta calma, amb el teu ajut, venia i anava com en un camp sense llaurar; quantes vegades no he trobat camí!” (pàg. 23); “Estimada Lou, d’alguna manera m’has ajudat de debò, infinitament” (pàg. 56).
Perquè, cal no oblidar-ho —i és fàcil, fer-ho, tenint en compte la imperial grandesa del seu interlocutor—, que aquesta no és una correspondència més de Rilke, una correspondència del poeta amb una altra persona més o menys dotada, més o menys interessant, sinó amb una persona que se situava al seu mateix nivell, intel·lectualment i espiritual; i això, cartejant-se amb qui es cartejava, no és dir molt, és dir moltíssim; fins a un tal extrem que, si el títol del recull fos a la inversa, Lou & Rainer, seria igual de just.
Si la pensadora russa és menys coneguda que no pas l’escriptor txec això és deu, sobretot —a banda del fet d’ésser una dona, que, per desgràcia, ha estat al llarg dels segles un dels més greus handicaps imaginable— és perquè, tal i com digué Sigmund Freud al seu funeral (i recullen Marc Miró i Miquel Clua, els editors, al postfaci)— «Era d’una modèstia i d’una discreció poc usuals […][tot i que] qui se li acostava rebia la més intensa impressió de l’autenticitat i l’harmonia del seu ésser” (pàg. 187). Una realitat que reconeixia Rainer: “Sovint em repeteixo que és només a través teu que estic unit a l’humà, en tu m’ha tornat, em percep, em dóna alè” (pàg. 35); “L’experiència en el sentit més propi del mot que tinc ets tu, […] perquè [ets] la persona que més profundament ha experimentat l’ésser humà” (pàg. 36).
I és per això que Lou fou una presència i una companyia fonamental, perquè el poeta, con Nietzsche, un altre dels seus imponents corresponsals, volava tan i tan amunt, hi veia tan i tan enllà —“ha[s] topat amb els límits de l’atmosfera humana, […] [te] les ha[s] hagut amb tots els focs que mai han cremat a les entranyes de la terra” (pàg. 73)— que únicament algú que es pogués situar al seu nivell zenital podia comprendre’l i ajudar-lo; ajudar-lo, per davant de tot, conferint-li paciència, convençuda que, si sabia esperar, si no ho feia volar tot pels aires a mig camí, el seu moment arribaria.
I per a algú com ell, impetuós i intemperant, amb un caràcter bipolar, però que, pel seu tarannà atrabiliari, tendia més al desànim que no pas a l’exaltació, la relació amb una dona tan assenyada i ponderada —la connexió espiritual entre “dues persones tan sinceres des de temps immemorials com nosaltres” (pàg. 110)— no és que li fos beneficiósa és que li era, pràcticament imprescindible; li calia per conservar la serenitat necessària, per deixar madurar dins seu tot el que havia anat acumulant al llarg de la seva existència: “Lou, aquesta petita proximitat epistolar m’ha fet molt de bé en el més profund de meu cor” (pàg. 109).
Editorial Límits, doncs, ens ofereix de nou —altra vegada en esplèndida traducció de Joan Fontcuberta— l’oportunitat no tan sols d’aprofundir en la coneixença —gairebé gosaria dir, la descoberta— d’un dels més grans poetes universals de tots els temps —i fer-ho de la seva pròpia mà i d’una de les persones que més i millor el van conèixer i, sobretot, entendre— sinó d’una de les figures més injustament oblidades i negligides del segle XX: Lou Andreas-Salomé, l’amiga, companya i consellera que qualsevol intel·lectual voldria tenir al seu costat.
dijous, 6 d’octubre del mmxvi
© Xavier Serrahima 2021
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons