Raons i tòpics, Josep Maria Terricabras
Com més avança aquest estrany experiment que seguim qualificant com a democràcia, menys versemblança tenen els termes que la majoria dels polítics i dels comentaristes d’opinió pretenen convertir en inqüestionables. Cada dia són més els mots que no volen dir allò que ens volen fer creure. Un efecte més, no cal dir-ho, de la voluntat d’imposar el pensament únic…
És per aquest motiu que s’agraeix de manera especial la persistència d’algunes rares avis que no es deixen contaminar per la perversió terminològica. I, en alguns casos, fins i tot tracten d’oposar-s’hi.
Tracten de posar seny allí on no hi ha més follia. Un d’ells és Josep Maria Terricabras, un dels pocs pensadors del país que es rebel·la contra aquesta perniciosa croada unificadora. Tenim la sort de poder llegir sovint els seus entenimentats articles a la premsa.
També podem recórrer als seus llibres. Raons i tòpics, catalanisme i anticatalanisme, Edicions la Campana, 2001. D’acord amb el seu títol, ens proposa tot un seguit de raonaments, molt ben fonamentats, per a lluitar contra l’exagerada munió de tòpics que l’espanyolisme militant escampa sobre els catalans i el nostre suposat anacronisme, amanit amb una pobra mentalitat provinciana.
Què du a molts catalans i catalanes a sentir-se catalanistes? Tan estrany ho hem de considerar? Algú s’ho plantejaria, si tinguéssim al darrera un estat? Per què molesta tant als espanyols —que també hauríem de definir com a espanyolistes, per a ésser coherents amb el fet de definir com a catalanista el que se sent català i només català— que Catalunya sigui una nació?
Com és possible que, malgrat les innombrables traves que ens han posat al llarg de tants i tants anys (a les quals, tinguem-ho clar, s’hi afegirà la resolució del Tribunal Constitucional espanyol denegant-nos el dret a usar el terme al preàmbul de l’estatut), la immensa majoria dels nostres conciutadans no tinguin cap mena de dubte que som una nació? Que ho som, tot i que legalment ens puguin prohibir definir-nos-en?
A què es deu, que l’estat espanyol —seguint l’exemple del francès, que gairebé ho ha aconseguit… — pretengui convertir-nos en una mera regió, en una folklòrica varietat localista? No és una mostra evident de la seva por, dels seus dubtes, de la seva inseguretat?
Acceptarem, sense rebel·lar-nos, que ells es defineixin com a constitucionalistes i carreguin el terme nacionalista de tons pejoratius i ens el reservin? Què potser no es tracta, purament i simple, d’una oposició entre el nacionalisme fort (l’espanyol) i el feble, el subordinat (el català)?
Algú, amb un mínim de sentit comú i de consciència, es pot creure que ells són cosmopolites, que tendeixen a l’universalisme, a l’abolició de les fronteres mentre que nosaltres som una tribu del Neardental, ancorada al passat? Pengen la bandera europea o la de l’ONU, als organismes oficials espanyols —i a la Plaza de Colón—, en comptes de la del seu país?
Han superat l’etapa del nacionalisme, els espanyols? O bé converteixen els seus esportistes (tot impedint, de passada, que els nostres pugin decidir si representen el seu país o el nostre), en portaestendards del seu nacionalisme? L’illa de Leila —batejada pels espanyols amb l’innegable nom cosmopolita de Perejil… — la van defensar amb les armes pel seu interès turístic o perquè posava en perill la integritat de la seva pàtria no nacionalista?
Un llibre, el de Terricabras, que fa aflorar alguns dels punts de vista que uns quants hem vingut defensant, sense gaire ressò, durant tant de temps… Conforta comprovar que una autoritat innegable com la seva els tregui a la llum i exposi i motivi la irracionalitat i la crassa injustícia de la majoria dels tòpics actuals sobre Catalunya i els seus ciutadans. Convé llegir-lo amb atenció. Llegir-lo i, sobretot, reflexionar-hi i tenir-ho tothora present.
dimarts, 17 de març del 2oo9
PS: Com sempre, us convido a tots, lectors i lecortes, a llegir l’obra, i a fer-me arribar els vostres comentaris. Tots seran benvinguts. Ben segur que enriquiran —i milloraran— aquesta meva nota de lectura / anàlisi literària: llegir és (només pot ser) una tasca plural i compartida. Mercès d’avançada.
© Xavier Serrahima 2009
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)