Riu brogent I: Riu brogent, Antoni Clapés
Llum en(tre) els silencis
Potser m’erro —més encara: segurament m’erro; és clar que només ens podem errar els que ens arrisquem, els que tenim clar (i ho demostrem) que la nostra tasca analítica consisteix, precisament, en acceptar la possibilitat (certa) d’errar-nos; en dir el que pensem, el que veiem— però crec que el nou llibre de poemes de l’Antoni Clapés, Riu brogent, publicat per AdiA Edicions aquest mes de setembre, és, alhora que un sol poemari, tres poemaris diferents —quatre, si hi comptem les endreces finals.
Tres llibres que ens parlen un mateix llenguatge, que ens presenten un mateix dir, una mateixa veu, una veu en un temps, en els temps d’ara del poeta, d’aquest temps present seu que s’ha instal·lat entre l’ahir i el demà —l’ahir enyorat o idealitzat; el demà sentit proper i temut—, però una veu que cal crec que cal saber llegir o escoltar en cadascun dels (sub)moments o (sub)evolucions evolucions que caracteritzen i donen vida a l’obra.
Una veu que es va fent, que va (per)fent el seu camí, passa a passa. I que, per tant, convé seguir, també, passa a passa, llibre de poemes a llibre de poemes.
És per aquesta raó que no em veig en cor de dedicar-li una sola anàlisi literària, que englobi tot el poemari o recull de poemes. Perquè crec que el limitaria, que (n’)oferiria una imatge que no seria la correcta. Si més no, que no seria tan correcta, tan adient, com seria convenient.
Entenc que la mirada llunyana, ample, total o totalitzadora, el desvirtuaria, per poc que sigui. I en poesia —en la seva i en qualsevulla altra que mereix definir-se com a tal— poc acostuma a ésser massa. En el seu cas en concret, poc ho és —assaja d’ésser-ho— tot.
Riu brogent
El primer llibre, Riu brogent, que no pas per casualitat dóna títol al volum, té un doble encapçalament, el del volum sencer —“L’effacement soit ma façon de resplendir”, de l’immortal Philippe Jaccottet— i el del mateix llibre: “É na alma que a morte faz a casa”, d’Eugénio de Andrade i “Deux messagers privilégiés de la poésie:/ les oiseaux et l’eau vive”, degut també a l’autor de L’ignorant.
Totes tres citacions, ineludibles, posen en evidència —de fet, tornen a posar en evidència, com ja havien fet, a bastament, els seus poemaris anteriors— que, al contrari de tants i tants autors actuals, que se serveixen de les citacions dels grans poetes com a amulets, com si el sol fet de citar-los ja impliqués que la seva vàlua i genialitat hagués beneït les seves obres, Clapés vol, d’entrada, posar les cartes damunt la taula; que vol mostrar-nos, amb la seva habitual (i connatural) modèstia, d’on beu la seva poesia; si ho volem dir d’una altra manera, quines fons són les que han abeurat la seva llavor poètica.
A partir d’aquest moment, el primer poema ens obre, ben esbatanada, la porta del seu món poètic a fi que hi puguem entrar amb els sentits ben alerta: “Riu brogent de ma infantesa,/ ¿on se’m van endur/ les teves aigües vigoroses?” (p. 11). O el que és el mateix, ens situa en aquest moment d’intersecció entre el passat i el futur.
Moment que és, també i alhora, un espai: la poesia clapesiana és, per descomptat, una poesia de / en l’espai; de l’espai i dels espais, és clar; dels (seus) espais geogràfico-mental-sentimentals; raó per la qual s’agermana tan i tan bé amb l’obra d’Alícia Casadesús.
En aquest moment que el situa, més aviat, on ell se sent, malgrat no trobar-s’hi, a la frontissa entre la infantesa i l’ombra, tot i llunyana, massa allargada, de la mort, del no-res definitiu; de l’abisme darrere l’abisme —o dels abismes— de l’existència: “Vespregem/ també nosaltres//amb el món. // I és a tocar la nit fosca.” (p. 17).
Atent a tot
En aquest moment/frontissa/abisme on li cal estar, més que mai (anteriorment), atent a tot.
A tot el que, com la poesia, sense parlar, parla. A tot el que, com la poesia, també, s’acosta o deriva de la naturalitat i de la simplicitat, de la Natura i dels seus missatges ocults —o, més ben dit, invisibles—, de les osieaux et l’eau vive jaccottetians: “Atent al reclam del pit-roig,/ a la petja del senglar,/ a la bonior dels tàvecs” (p. 12); a “la intimitat secreta/ del floc de neu/ que se’t fon a la mà/ tot d’una” (Íd.); a “l’herba gebrada” (p. 13); al “verd matisat del baldar” (p. 18), a “les arbredes” (p. 23).
En aquest moment o època on potser és —o, almenys, li sembla— més important, més ineludible assolir l’essència de la (seva) poesia, del (seu) dir poètic, assolir l’heroïcitat impossible de fixar damunt el paper el “pur miracle d’un instant/ perdurable” (p. 12); de copsar “els reflexos del món” que habiten “en l’aigua aturada de l’estany” (p. 13).
Que habiten i han d’habitar: de la mateixa manera que tan sols els silenci parla, que els silencis parlen. que la “solitud és il·luminadora” (p. 15), que la lentitud és sàvia, inspiradora i (re)creadora, o que tan sols el que és immòbil és permanent.
Exhortació
És per això, perquè tem haver balafiat “la vida/ en una escriptura inútil” (p. 14), perquè “la llengua/ és ferida que sagna/ sempre i arreu” (p. 16), i “el poema es vincla a la dificultat/ de dir i es revolta” (p. 18), que s’exhorta a desprendre’s “dels mots — per escriure/ sempre” (p. 20), a recórrer a la natura i a les seves imatges, que “perfan la realitat/ i també són/ una manera altra de pensar” (Íd.).
Que s’exigeix, gairebé es commina a escriure —i, per tant, també a viure: com per a qualsevol artista de debò, per a ell no existeix cap frontera entre el viure i l’escriure— com el doll “cristal·lí, pur [que]/ es precipita damunt dels prats” (p. 21).
Perquè només així, només si escriu/viu com “aquesta deu/ que remoreja tothora” (Íd.), si és capaç d’abeurar-se en ella, “les dues sets que t’abrusen/ s’hauran apaivagat” (Íd.).
Dues veus que deuen ésser les dels seus dubtes: la de la inutilitat de l’obra feta i la de “la por/ que t’habita” (p. 18); por a “la teva finitud/ […] [a] la teva feblesa/ […] [a]l temps anorreador” (p. 18), a trobar-se, realment, molt a la vora del segon dels dos abismes “en l’interregne” (p. 19) efímer dels quals vivim.
El poema / la vida ho és tot
Perquè el poema, com la vida —més exactament, el poema com a vida; el poema com a reflex directe, net, autèntic, pur, cristal·lí, de la vida— ho és tot.
És “la profunditat/ que habita a la superfície” (p. 13), la “veu humana [que] et ressona/ ben endins” (Íd.), és “ser, alhora,/ boira encelada i silenci líquid” (p. 15), és “broll de llum/ de silencis/ aturat en fràgil branca nua” (p. 16), és “un deliri [que] sembla prendre forma/ i s’oposa al destret” (p. 18), és “habitar la casa-refugi” (p. 23) andradeiana.
Un tot, és clar, que és, alhora, no-res. O, si més no, contradicció. Contradicció heraclitana. Atès que la contradicció és indesarrelable, i indissociable, de la condició humana.
Contradicció, antinòmia que el poeta retrata molt bé: “instant/ perdurable” (p. 12), “un alè sense vent” (p. 13), “una pluja que no troba sòl/ on abocar-se” (Íd.), “a fora/ no hi ha ni l’enfora” (p. 16), “només l’absència/ és present” (Íd.), “un pi que no arrela” (p. 18), “Taques invisibles” (p. 21).
Antinòmies que, com tot el poemari, ens parla —ens parla amb el llenguatge de silenci, de “l’esborrar(-se)” (p. 15)— de (l’aventura, fràgil, fragmentària, efímera, llampferidora, foraviada, feridora, angoixant, desconcertant, pregonament contradictòria i, tanmateix apassionant, rica i enriquidora de) l’existència humana; de la “llavor llançada contra la tramuntana” (p. 13).
dimarts, 21 de setembre del mmxxi
© Xavier Serrahima 2021
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Podeu llegir la meva anàlisi sobre Heimat (suite helvètica), el segon llibre d’aquest volum, en aquest enllaç.
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)