Riu brogent III: Allí on la llum, Antoni Clapés
Habitar la tardor
Tal i com succeeix amb Heimat (suite helvètica), a les notes finals del volum, Antoni Clapés ens comenta que, Allí on la llum, el tercer llibre de Riu brogent, (AdiA Edicions, Calonge, juny del 2021) “es va publicar en un llibre d’artista, amb dibuixos d’Alícia Casadesús”, l’any 2019. I, com aquell, és igualment autònom de l’obra que complementava.
Les dues les dues citacions que l’encapçalen són, altra volta, essencials; són, de nou, una guia o apunt de navegació.
La primera de John Berger: “Just send a colour”. La segona, de l’autor que, segurament, més i millor ha anostrat el poeta sabadellenc —anostrat en el sentit general (traduint-lo) i particular (fent-lo tan i tan seu que viu ben endins seu): Philippe Jaccottet: “Il parait qu’on n’a plus le droit d’employer le mot beauté”.
La llum de la tardor
El llibre es divideix en dues parts. La primera, titulada “U”, compta amb la peculiaritat que els 12 poemes que la componen comencen amb el mateix vers, l’inici del qual conforma, no pas per casualitat, és clar, el títol de poemari: “Allí on la llum de la tardor trem”.
Un vers que si es repeteix és, segons el meu parer, per dues raons; per dues raons essencials.
En primer lloc, perquè tot retorna al seu lloc. Perquè, com s’esdevenia amb Riu brogent, és un llibre de poemes circular, que comença allí on acaba i, alhora i simultàniament, acaba allí on ha(via) començat.
Perquè el que l’ha determinat, l’escà que l’ha dut a existir, la llavor que l’ha fet sorgir, l’arrel fonda on s’arrela, és “la llum de la tardor” que trem. I, més exactament, el lloc —o els llocs— on “la llum de la tardor trem”; aquest “allí on” que enceta el vers, tampoc pas per causalitat ni per embelliment; aquest “allí on” on comença (i, al mateix temps, germina) tot.
Però, de la mateixa manera, amb la mateixa intensitat i amb la mateixa —deixeu-m’ho dir— necessitat, perquè, el que l’ha dut a començar, aquest(s) lloc(s) “on la llum trem”, el que l’ha dut a iniciar la seva exploració poètico-existencial, és, també el que l’ha dut a acabar; el final de la seva exploració.
És, també i ensems, el punt on ha d’acabar tot. On és clou, també — en una circularitat que té cap i cua però que alhora no la pot tenir— el camí que “llum de la tardor [que] trem” ha iniciat.
El primers podrien ser els últims
La segona raó per la qual es repeteix, segons el meu criteri és perquè tot el que, en explorar —en una exploració que, per descomptat, va inextricablement lligada amb el caminar, amb avançar en (i envers) la natura; amb habitar-la— va descobrint, tot el que vas desvelant (des-velant) i desvetllant (des-vetllant), tot el que va aprenent en fer camí, totes les taques, traços, sons i imatges que va descobrint, són igual d’importants.
Cap d’elles passa —i, encara menys, ha de passar— per damunt de les altres. Pel simple fet d’estar situada al primer vers, “el silenci sonor del migdia” (p. 55), no és més important que la “taca d’or/ asclada per una pluja de traços” (p. 56), situada al segon, o que “el so fred que t’arriba/ com ratlles d’horitzó recosides” (p. 57), o, per anar fins a l’altre extrem, que “la foscor [que] comença a rosegar/ la calç blanca de la murada” (p. 66), del dotzè i darrer vers.
Tots ells són producte, indeferenciat, de la “llum de la tardor [que] trem”. O, si ho volem dir d’una altra manera, crec que més exacta, de les emocions que aquesta “llum de la tardor [que] trem” genera o fa fructificar en (dins de/ al més endins de) l’ànima del poeta.
Si se situen en un o altre vers no és pas perquè uns siguin més importants que els altres, ni perquè els uns provinguin dels altres; no és pas, doncs, per una qüestió, diguem-ne, jeràrquica, sinó, simplement, perquè havíem de (con)formar versos diferents.
Allí on
Ja he fet un esment, succint, que l’“allí on” és del tot essencial. Que el(s) lloc(s) per on camina —per on du a terme aquest seu viatge impel·lit per les “sospit[es]” (p. 55)—, on s’endinsa a la recerca del que fins ara no ha trobat, del que potser mai no trobarà, d’aquest exactament no-sé-sap-ben-bé-què que, a manca d’un mot millor, anomena bellesa (aquesta bellesa que confia, dostoievskianament, que “encara pot salvar-nos” (p. 55), són l’únic camí, l’únic indret on l’exploració és possible.
Llocs que són llocs i, alhora, molt més que llocs. Llocs, imatges, sons, traces o imatges de la natura que, en endinsar-s’hi, el colpeixen, el commouen —per expressar-ho líricament i espiritualment (sense component espiritual, no es pot entendre la poesia clapesiana): se li adrecen, li parlen—, que fan que la seva ànima germini, que són doncs, llocs, espais reals, per on avança, però, al mateix temps són un mirall —més exactament— el mirall on ell mateix es reflecteix.
Són els llocs on, metafòricament, poèticament, és pot veure, comprendre o desvelar (des-velar), desvetllar (des-vetllar) ell mateix. La natura, el(s) lloc(s) són l’aigua on ha de endinsar-se (o abocar-se) el Narcís reflexiu per poder-hi veure la seva imatge reflectida.
Una imatge, no cal dir-ho, no pas vanitosa, no pas física, sinó espiritual, no pas exterior. La bellesa que cerca Clapés se situa molt i molt més enllà de qualsevol consideració o connotació física, de qualsevol aparença, de qualsevol superficialitat. I, per tant, no pot ésser mai la del rostre, sinó, per força, la imatge o bellesa interior, profunda, oculta: “La bellesa que cerques/ s’amaga rere l’indret on habita/ l’essència del que ets” (p. 56).
La natura, el(s) lloc(s), doncs, com a camí (i indrets) de coneixença i de trobada —d’autoconeixença id e retrobada, en realitat.
La tardor
Com en qualsevol poesia de debò —i entenc de debò tota aquella poesia autèntica, sorgida (ineluctablement) de la necessitat d’expressar-se; de la necessitat d’expressar en (poques) paraules els interrogants vitals que ens corsequen—, la tardor estacional, la de la natura i la de l’ànima del poeta van de la mà; es reflecteixen i es mesclen les unes amb les altres.
Si Clapés parla —o, més aviat, reconeix o s’identifica— amb la tardor és perquè, al seu torn, també ell sent que ha arribat a la tardor. Que el temps que viu ara és tardoral. Que ha fet molt i molt de camí en (per i dins) la vida. Que, com el de la natura, el seu estiu també li queda (o, si més no, li comença a quedar lluny). I que, per tant, és temps de reflexió, d’asseure’s (físicament i metafòricament) al lloc (i a l’instant) del camí on es troba i de mirar o esguardar un xic enrere.
D’esguardar enrere, amb calma, paciència, lentitud i silenci per gaudir de “la vida austera i melangiosa” (p. 55). De gaudir i, sobretot, d’aprendre. De treure (ex-treure) el màxim profit del camí fet. Del camí i de la bellesa interior que ens ha aportat; de les llums —més aviat, clarícies— amb les que ens ha anat beneint; dels “crit[s] d’aram […]/ […] dels rostolls de l’ànima” (p. 57).
D’aturar-se per avançar. D’aturar-se, físicament, corporalment, per poder seguir fent camí amb el pensament, amb l’ànima; amb allò que som de veritat; amb tot el que som més enllà de l’enllà del cos.
Per descobrir(-hi) “el sentit pregon/ de la litúrgia de la natura” (p. 59) —d’aquesta natura que fem nostra en caminar i que, alhora, ens desvela i desvetlla la nostra natura pròpia, la nostra natura interior; el que som realment; el que som en essència, per damunt —rere o sota, si ho volem dir com el poeta— de la superfície.
Descobrir
Per descobrir —un descobriment (de fet, des-cobriment: un avançar reflexiu en el camí de la vida que ens permet veure i treure a la llum del dia el que fins arribar la tardor havia estat ocult)— que el que compta de debò, que el que ens ha deixat de més valuós o més ric el pelegrinatge de l’existència, és “la inanitat del va/ desplaçament de la molsa” (p. 59), la “remor de[l] poema” (p. 58), la “llum que espurneja/ molt més enllà de la llunyania” (Íd.), els “esclats de blanc” (p. 60), les “joies efímeres” (Íd.).
Un des-cobriment, un aprenentatge —en realitat, un re-aprenentatge que és, al mateix temps i alhora, un des-aprenentatge— que expressa, amb una bellesa i una precisió brillant, puríssima, el setè poema. Només cal llegir-lo —i rellegir-lo, tantes vegades com calgui— per adonar-se’n. Car ho expressa amb una claderat incomparable, que converteix en sobrer qualsevol (fútil) comentari que hi pogués afegir.
Un des-cobriment que tan sols és possible “quan la tarda baixa pels graons/ dels terrats a abraçar a nit”. Quan t’arriba la tardor —i “tarda” i “tardor” són, en aquest sentit metafòric de l’existència, sinònims—, camines, tot d’una trobes un lloc on (et cal) aturar-te, trobes el teu “allí”. Aquest “allí […] on la presó/ de la memòria acull absències/ que són presències harmòniques” (p. 61).
Aquest “allí”, aquest lloc entre els llocs, aquest lloc teu i només teu —lloc (o llocs) que serà (seran) diferent(s), per descomptat, per a cadascun de nosaltres; com diferents seran, també, els nostres camins— que et permetrà veure, des-cobrir i (re)aprendre que “la bellesa” has de “cercar-la en la mirada/ i no en l’objecte mirat” (Íd.). O, encara més, has de cercar-la, cercar-la i tornar-la a cercar “tal vegada dins teu” (Íd.)
Habitar
Tot plegat per arribar al últim vers d’aquesta primera part, a aquesta mena de darrera platja o darrer oasi de la vida tardorenca que és l’últim vers d’aquest “U”.
Aquest últim vers que no cometré pas, és clar, la indelicadesa de transcriure, perquè mereix que sigueu vosaltres, amics lectors, amigues lectores, els que el descobriu. Els qui en gaudiu descobrint-lo —i descobrint-vos en ell. Els qui, en des-cobrir-lo, el feu viure o re-viure; l’habiteu.
Restaria, encara, l’anàlisi de la segona part, dels segons 12 versos que componen la segona part, el “Dos” d’aquest Allí on la llum. Així com de les “Cinc endreces” que conclouen el volum Riu brogent. Em temo, tanmateix, que ja m’he allargat més que no hauria convingut. Així, doncs, haig de deixar-ho, potser —potser perquè no sé pas si cal; si ja n’he fet (més que) que prou i massa— per una altra ocasió.
dilluns 4 i dimarts 6 d’octubre del mmxxi
© Xavier Serrahima 2021
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Podeu llegir la meva anàlisi sobre Riu brogent, el primer llibre d’aquest volum, en aquest enllaç, i, el de Heimat (suite helvètica), en aquest altre.
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)