Si no dius fort el meu nom em condemnes per sempre, Antònia Vicens
Cant que fa (re)viure
Probablement, un de les millors maneres de distingir un artesà d’un artista consisteixi en maldar per trobar, al darrere de la seva obra, l’artista mateix; trobar-lo al darrera i en la mateixa obra; en una obra que ha sorgit, necessàriament, d’ell mateix, que ha estat el producte del seu jo més íntim, sang de la seva sang, cos del seu cos; un producte —més aviat, fruit, car, sense maduració, sense cultiu i una llarga fermentació, no és possible el saó— que no tan sols és seu i només seu, sinó que és, i només pot ésser, d’aquella manera.
La publicació de Si no dius fort el meu nom em condemnes per sempre, d’Antònia Vicens, en la molt recomanable col·lecció “Tria Personal”, de Pagès Editors, ens ofereix l’oportunitat d’adonar-nos que, en el món de la literatura, aquesta distinció entre els artesans i els artistes també és una realitat. Una realitat que, massa sovint, tendim a negligir.
És ben possible que hi hagi qui, en tenir entre les mans aquest volum, que aplega una antologia dels seus quatre poemaris ja editats, Lovely (2009), Sota el paraigua el crit (2013), Fred als ulls (2015) i Tots els cavalls (2017) i trobar-se davant d’una poesia tan pròpia, tan inimitable i intransferible, tan poc comparable, tan seva com la de l’escriptora de Santanyí, no sàpiga gaire ni com afrontar-lo, què pensar-ne ni què dir-ne.
I que per aquesta raó, o bé no en digui res o en vulgui dir massa, que són, en el fons, dues maneres de no dir-ne res. Que hi hagi qui cregui que la seva poesia és difícil, que no està al seu abast, que no és per a ell o per a ella. Que consideri que acostar-s’hi sense una bona guia de navegació suposa una temeritat, si no una pèrdua de temps. Que la poesia vicensiana, per més esforços que hi faci li resultarà, si no inaccessible, gairebé inaccessible.
Si hi ha, encara, qui sent aquest temor, del tot infundat —l’art, l’art veritable, sempre transmet, sempre comunica— li ofereixo una recepta per eliminar-lo d’arrel: que es tregui del cap, d’una vegada per totes, l’idea d’esforçar-s’hi. Que es deixi anar, que es deixi (en)dur, que es submergeixi en la seva poesia com aquell qui es banya en la mar, com qui escolta un concert de Johann Sebastian Bach: amb atenció, posant-hi tots els sentits, com si, en aquell moment no existís res més que allò que llegeix, però sense esforçar-se gens —de fet, fins i tot oblidant que pugui existir el concepte d’esforç, canviant l’esforç pel gaudi.
I oblidant, també i alhora, tota mena de guia de navegació o orientació. Deixant, doncs, per a més endavant, per a després de la lectura (i relectura), convertint-lo en un epíleg, el “pòrtic” de Jaume Pont. L’única guia o brúixola d’orientació la hi oferirà l’obra mateixa, la lectura atenta, continuada, plaent, assaboridora, de la tria de versos que inclou l’antologia.
Si el lector o lectora s’hi capbussa d’aquesta manera —amb fruïció, passió i els ulls (i l’ànima) ben oberts—, no trigarà a prendre consciència que els versos no només se li adrecen a ell o a ella, lector o lectora, sinó que se li adrecen, únicament, a ell o a ella; que el que li han de dir, li han de dir només a ell o a ella; que no diuen allò o allò altre, en general —com si fos un jeroglífic que exigeix una pedra roseta per ésser interpretat (unívocament)—, sinó estan esperant a ésser llegits per cada lector o lectora, individualment, per dir-los, a ells i elles, i tan sols a ells i elles, el que els han de dir; perquè és la lectura la que (re)converteix la poesia en poesia.
És per això que el més convenient que podeu fer, arribats en aquest punt d’aquesta meva anàlisi (o prescripció) literària és posposar-la per a més endavant i llegir el llibre, deixant-vos seduir per ell, amarant-vos d’ell i permetent que us digui, a cau d’orella, el que us ha de dir. En acabat, si ho voleu, si encara us cal, podeu torneu aquí, on, tot seguit, us brindo (algunes de) les meves claus de lectura.
Si em demanessin que, per simplificar —tenint ben present que simplificar suposa, sempre, minimitzar, reduir el que és irreduïble—, digués quina fou, segons el meu parer, la raó que va dur Antònia Vicens a la poesia, diria que vas ésser la necessitat que sentí de conversar amb el seu pare (i, més endavant, també amb la seva mare); la necessitat de mantenir la conversa, sempre inacabada, i encara més quan ens deixen, que establim els fills amb els nostres pares. Una possibilitat, una porta —finestra, almenys— oberta que la narrativa no li oferia. O que, almenys, no li oferia prou, que no li oferia com ella volia/necessitava.
Si partim d’aquesta idea, cal afirmar que el títol escollit per al volum, Si no dius fort el meu nom em condemnes per sempre —que s’ha extret dels dos versos finals d’una de les poesies de Sota el paraigua el crit— no podria ésser ni més adient ni més exacte: la poesia li cal per parlar amb el seu pare (i amb la seva mare), per fer-los viure i reviure, per no condemnar-los per sempre al silenci, a la desaparició, al no-res.
Si no en parla, els condemna i, ensems, es condemna ella mateixa, que no és —no se sent, si volem ésser del tot exactes— res sense ells; que només es coneix, re-coneix, descobreix i re-descobreix, entén i re-entén amb (en i a través) d’ells.
La poesia com un cant que, en fer reviure els altres, et fa o et permet viure a tu; com a garant del compliment de la pervivència impossible; com a constatació que “les promeses de la joventut eterna” tan sols són possibles o mantenibles si es fomenten o arrelen en “la pell dels teus records”, que per seguir endavant et cal aferrar-te ben aferrat al que ets, al que t’han fet, perquè “[a]mb les butxaques buides perds l’equilibri”.
Perquè si “[a] la memòria li han sortit arrels”, el que cal és fixar-los en el teixit teranyinós de les paraules, d’aparença frèvola però infrangible”, atès que “[e]ls records/ són minúsculs com les monedes d’un cèntim”, però si ets capaç de “desar les paraules”, de convertir-les en poesia, no tan sols resten sinó que creixen, s’ageganten, ho són tot.
I si el seu pare “[e]scrivia Joan/ en l’aire” era perquè “[n]o/ volia ser un negat anònim”, era perquè “[l]a seva dèria era abastar l’eternitat”, i si ella, la seva filla volia ésser-li fidel, si volia fer honor al llegat que li havia deixat a les mans, i si volia retre, alhora, homenatge a la seva mare, quan li deia: “[n]o amollis mai allò que és teu”, li calia, també, escriure en l’aire, però en paraules, que el vent no es pogués endur. Perquè, si prepares aigua “[j]a vindran tot sols els peixos”.
I també perquè “[s]i no escrius les paraules t’esclaten/ dins la boca”, perquè tu, que “[v]ares créixer entre els apòstols entre barques/ i xarxes”, quan “ell va emprendre/ el retorn cap a l’infern”, quan “els peixos del Port/ el van empènyer mar endins”, quan et vas adonar que “[e]l vi i la sang tenien el mateix gust”, que els àngels “només són les ombres dels morts”, que “[b]aixar dels niguls és un trànsit dolorós” atès que “[t]’arrisques/ a perdre els rems de tots els somnis”, quan “el cel es va rompre i els morts/ […] van aparèixer en filera”, quan “no et quedava gens de suc a l’ànima”, quan “[v]ares arribar al punt de desitjar el martiri”, vas voler “almenys (el subratllat és meu) recuperar els seus ulls”, vas voler fer “revenir el moviment/ la vida”.
Perquè, com més temps ha passat, com més has conviscut amb la memòria, que es feta de buit i d’absència, més i més t’has anat fent conscient —“per la picada d’una pua de card// has sabut que tu ets jardiner”— que el què et defineix i conforma, per damunt de tot, és el dolor: “ara saps// que els somnis// […] et poden deixar cega que el tigre// o la rata// poden criar// dins el teu ca”[.]
Que, al contrari del que afirma aquella cèlebre frase que ens hauria de per a tot i consolar-nos de tos —«També això passarà»—, hi ha dolors que no tan sols no passen, amb el temps, sinó que s’acreixen: “t’entren feridors els monstres que/ l’aire escampa i dels teus ulls// tocats de mal/ temps cauen flocs/ de neu que es desfan damunt/ flocs de neu”; “la presó on escrius té els barrots de gel”; “et poden caure les mans si t’hi aferres et pots morir/ ofegada dins una bassa/ de paraules moixes”; només/ hi ha cabut l’hiverN”.
I que, per això, el gran repte de la teva vida consisteix a aprendre a conviure amb el dolor, no permetre que acabi sent ell qui s’imposi. Un aprenentatge complicat, ell mateix dolorós, però del tot imprescindible:
la primera vegada t’escarrufa arreplegar
amb la pala i la granera una rata morta vulguis o no
els seus ulls diminuts transmeten
la soledat d’un desert
de gel la segona vegada
al damunt de la rata hi llances
fullaraca i t’oblides del fred
Perquè el temps, de vegades, més que guarir-les, fa més fondes, més evidents, les ferides, més clares i depurades, i, per això, el llenguatge poètic, que és la veu madurada i fructificada de l’existència, es depura, també, i desapareix tot el que no és del tot essencial (començant per tots els signes gràfics inassencials: les comes i els punts i comes) i resta, només, el més simple —que, és alhora, el més complicat—, el dir, el dir immediat, que, com la mateixa vida, es dessagna.
Es dessagna a versos de disposició encara més alliberada, de llargària irregular que, com la sang, sorgeixen a impulsos, a esclats, a borbollons, irredempts, indeturables, incontrolables i, per tant, no sotmesos a cap mesura ni contenció. Versos que hem de llegir com van ésser escrits: com si ens hi anés la vida, en llegir-los, perquè no hi ha espera, perquè tot és urgent, perquè ara és ara i, demà, qui sap on serem o si hi serem —“té càncer no/ sobreviurà l’estiu”— i, per això, cal llençar per la borda qualsevol prevenció: “llavors vaig voler/ ser un cavall alat/ galopant la sella de la Mort”.
Com se’ns pot acudir mantenir qualsevol prevenció, no donar-ho tot pel tot, quan “[e]l ble de l’espelma es nega dins la cera”, quan les “peülles [són] sangonoses”, quan tenim “úlceres/ a la pell”, quan ens sacseja “aquell/ esglai/ als ulls/ de quan/ s’apaguen/ les estrelles”? Quan “[t]rets em fereixen el front”, quan ens convertim poc més que en “rajolins de sang”, quan només vivim enmig d’ombres i “[e]ntre ombres no hi puc/ viure m’ofeguen/ enmig d’espelmes”, quan “tampoc […]/ amb la culpa hi puc dormir”, quan “les marees escampen arreu/ dels meus somnis”, quan sabem que “amarga serà la nit/ de la meva mort”.
I, sobretot, quan constatem, com ho fa —més aviat, acaba per fer— Vicens al seu darrer poemari, Tots els cavalls (2017), que el seu cant (que és, sempre, un plany) no és només seu, sinó que és d’ella i de tots i totes alhora: “S’acosta la remor d’una multitud”. Que el dolor no és seu, i només seu —“no som jo/ qui s’està/ dessagnant”; “nins morts amb ocells als ulls”—, sinó que és, i només pot ésser, si és plural, si és el seu cant fent-se de tots i totes.
Que el jo, dolorós i adolorit, sagnant i assangonit, és un pas (o, més aviat, una imatge) del nosaltres. Un cant/plany no (tant) individual com general. Que el seu dolor i el seu món no són només el seu dolor —“la seva agonia”— i el seu món; que són, (també i alhora) tot el dolor i tot el mons —tots els dolors i tots móns; els mons de tots i de totes. Que ho són, ho han d’ésser, irremediablement, ineludiblement.
diumenge 8 i dilluns 9 de març del mmxx
© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Altres anàlisis literàries de poesia
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
