Sons bruts, Carles Rebassa
De sonets ja no se n’escriuen
De vegades, pretenen ésser tan i tan moderns, tan originals, tan innovadors que acabem convertint-nos ens esclaus de la nostra modernitat (imposada). Ens fa tanta i tanta por que ens acusin d’antiquats, de no estar al dia —i estar al dia, en aquesta època nostra líquida, suposa ja no viure en l’avui, sinó avançar-se al demà, anar sempre amb la llengua fora, com un gos que corre i corre, sense saber perquè corre— que ens (auto)prohibim recórrer a qualsevol forma d’expressió artística que pugui fer que algú ens titlli d’antics; com si el terme antic fos, per ell sol, negatiu —o, almenys, pejoratiu; com si, per anar endavant no calgués, de tant en tant, mirar enrere. Encara que tan sols sigui per assegurar-nos que allò que creiem nou, que hem inventat, ja era una pràctica habitual dels nostres besavis.
Amb Sons bruts, Proa Edicions, febrer del 2019, Premi Carles Riba de l’any passat, Carles Rebassa ens demostra, de nou, com ho va fer amb Eren ells, que, com qualsevol artista que mereixi ésser definit com a tal, no segueix altra directriu que les de la seva necessitat interior; que escriu, en cada moment, el que el cor li demana que escrigui, deixant de banda qualsevol altra consideració que no sigui la purament intuïtiva: la de sentir que el que ha de fer és allò i exactament allò.
Un cop fet, ja seran els altres els que, afectats d’aquesta malaltia tan perjudicial com contagiosa de qualificar-ho i denominar-ho tot —o, el que és el mateix, de quantificar-ho, de generalitzar-ho, de desindividualitzar-ho (i, per tant, de llevar-li a la creació artística una de les seves condicions essencials: la de constituir l’expressió de la subjectivitat de qui la duu a terme)—, els que diran què ha escrit; els que provaran de definir l’indefinible; de mesurar l’immesurable, de quantificar l’inquantificable. Com si en una poesia, el que comptés més no fos el resultat sinó el mitjà; com si en una paella, el que haguéssim d’assaborir no fos el tast o el gust, sinó el seu procés culinari.
Llegir Sons bruts i dir que l’autor de Pluja de foc ha escrit 68 sonets és tan (poc) com dir que de nits el cel és fosc; és (creure) dir-ho tot sense dir (pràcticament) res. Comprovar si cadascun dels poemes es compon de dos quartets i de dos tercets, comptar els versos un a un per assegurar-se que en cap d’ells no hi sobra o hi falta cap síl·laba, o convertir-nos en Sherlock Holmes lingüístics que, amb una lupa auditiva a la mà, examinen la mil·limètrica concordança dels versos que han de rimar, garantir, doncs, que els 68 versos posseeixen l’ADN ineludible dels sonets és una feina tan senzilla, innecessària com (ben) poc útil.
Senzilla perquè és com sumar dos i dos. Innecessària perquè imaginar que Rebassa no l’ha feta —i no una vegada, sinó unes quantes vegades— abans que nosaltres és absurd; doblement innecessari, i absurd, en aquest cas, quan el jurat del Riba ja haurà garantit que no els donin gat per llebre.
Poc útil, sobretot, perquè els sonets, per més perfectes i precisos que fossin, si només fossin sonets, si es limitessin a complir, amb una escrupolosa exactitud tècnica (matemàtica), les seves (estrictes) exigències formals, ben poca cosa serien; si no anessin (i ens portessin) més enllà —molt més enllà—, si no ens fessin oblidar —mentre els llegim, però, sobretot un cop llegits— que s’han sotmès a una severa cotilla, potser ocuparien algun lloc en una enciclopèdia o en algun llibre escolar, però mai no ens arribarien allí estan destinats a arribar: al més endins del nostre endins.
Penseu que els sonets —i altres versos d’estructura fixa— no són ni poden ésser moderns?, que cap poeta actual no els pot escriure amb tanta destresa com els antics?, que cap sonet us pot sorprendre perquè totes les seves possibilitats ja s’ha exhaurit? Penseu, sobretot, que qui escriu un sonet està obligat a escollir entre dir el què vol dir i dir com ho vol dir?, entre sacrificar el fons o la forma?, entre el llenguatge i el pensament? Creieu que nio es pot jugar amb els sonets i fer-los jugar?
Llegiu Sons bruts i us adonareu, que no hi ha res tan modern com el que sembla antic i al mateix temps, que els únics son(et)s bruts són els que no ens deixen tinta a les mans quan els llegim, els que se’ns esborren de les mans —del cor, de l’esperit i del pensament— tot just després de rentar-nos-les.
dilluns 4 de març del mmxix
Publicat a La Llança, el 12 de març del 2019
© Xavier Serrahima 2019
orcid.org/0000-0003-3528-4499
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Altres anàlisis literàries de poesia
Aquesta anàlisi literària de “Sons bruts, de Carles Rebassa” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons