Théo à jamais, Louise Dupré
Aprendre a reviure
Vivim en un món cada dia més i més confús. Un món en permanent desequilibri. Que en desequilibra. En realitat, que, més que no pas desequilibrar-nos, en situa cada vegada més a prop de l’abisme. De l’abisme de la desesperació, de la follia. Del camí que, un cop emprés, no té volta enrere. Un món enfollit i enfollidor que acaba per fer-nos considerar normal el que hauria de segur sent extraordinari. Que ens duu a acceptar el que hauria de (continuar sent) inacceptable. I, el que és molt més greu, encara: que acabem acceptant com a inevitable.
Amb Théo à jamais, Louise Dupré, Éditions Héliotrope, 2020, continuà la interrogació sobre l’horror (i els horrors) que va iniciar amb Plus haut que les flammes. Una interrogació, sempre oberta, que es planteja què pot dur a una persona a matar-ne una altra.
Considerar, com Hannah Arendt va fer a Eichmann a Jerusalem: un informe sobre la banalitat del mal, que és que havia dut a convertir-se en exterminadors nazis a persones en principi normal, sense cap predisposició particular al mal, a persones que ningú no hauria mai dit que podrien matar una mosca.
Obligat a desvetllar
En aquest cas, la interrogació parteix d’un fet que em veig obligat a desvetllar tot i que no m’agradi gens avançar l’argument. En aquest cas, em temo que, si vull fer-me entendre, no em queda altre remei que fer-ho. Karl, un conferenciant quebequès convidat per la universitat de Miami es tirotejat pel seu fill Théo. El pare no mor, però el fill sí, abatut per un agent de policia del campus. Quan Béatrice, la dona de Karl i mare adoptiva de Théo rep una trucada per informar-la del que ha succeït, pren el primer vol cap a la capital de Florida.
No cal dir que si l’autora situa aquest esdeveniment tan salvatge als Estats Units i no pas al Quebec és, senzillament, per dotar el relat de la versemblança que, d’altra manera no hauria pogut tenir. Perquè “a la nostra petita ciutat, els fills no mataven ningú” (p. 32)[1]; “de malvats, no imaginàvem que n’hi hagués al nostre barri” (p. 84)[2]; i, en canvi i per desgràcia, els tiroteigs de joves als Estats Units són tan i tan habituals que gairebé han passat a convertir-se en una realitat quotidiana més. Amb major raó des que el seu President, Donald Trump, en comptes d’acarar el problema, prefereix no ja fer com Ponç Pilat, i mirar cap una altra banda, sinó treure-li importància.
Un fet com aquest, la major part dels novel·listes actuals l’haurien convertit en una tragèdia. O, més que en una tragèdia, en un morbós espectacle violent i sanguinari, destinat a atreure el màxim de lectors i lectores possibles. Quedant-se, doncs, en una superficialitat gratuïta que no tan sols no tindria res d’artística, sinó que, probablement, contribuirà més a propagar el mal que no pas a apaivagar-lo. O, per dir-ho d’una altra manera, a desvalorar-lo, a oblidar-se —conscientment— de la seva dimensió moral.
Dimensió moral
I, quan diem “dimensió moral”, ens referim, per descomptat, a la seva tan evident com imprescindible dimensió humana. Que hauria de ser, en realitat, l’única que hauria de tenir importància per a l’artista, per al creador artístic: oferir el seu retrat o imatge de la condició humana —més exactament, de les condicions humanes.
Tanmateix, per desgràcia, fa massa temps, ja, que són (una immensa?) majoria els autors i autores que, en comptes de fer o escriure literatura, es limiten a escriure històries. Confonent, doncs, el mitjà, la història o novel·la, amb la finalitat: oferir la seva visió del món. I, sobretot, fer-ho de la manera que ells i només ells poden fer-ho.
Per fortuna, com succeeix amb tots els autors i autores de veritat, Dupré no escriu pas per voluntat, sinó per necessitat. Perquè escriure li és necessari humanament i personalment. Perquè escriu per viure i escriu per viure. En general i en particular. En general, perquè no concebria la vida sense poder-la analitzar o interrogar mitjançant (la catarsi de) l’escriptura. En particular, perquè quan comença qualsevol obra no és pas perquè vulgui fer-ho, sinó perquè sent la necessitat de fer-ho. Per expressar-ho amb major precisió: perquè s’hi sent cridada; perquè no pot no fer-ho.
Necessitat
Sens dubte, també aquesta vegada, Théo a jamais ha sorgit d’aquesta necessitat. La necessitat de plantejar-se —més aviat, d’analitzar— la pregunta que hem indicat al començament: que pot dur una persona —i, més encara, a una persona jove— a voler matar-ne una altra? Una necessitat que, en realitat parteix o té el germen en una altra pregunta, molt més angoixant i preocupant: quin tipus de societat malalta estem construint —o, almenys, permetent que d’altres construeixin— entre tots? I, sobretot, com és que ho permetem com si fos la cosa més normal del món, sense alterar-nos?
Una interrogació que és, per descomptat, existencial per que desenvolupa (i expressa) artísticament, literàriament. I ho fa des del punt de vista de la Bérnice, la mare adoptiva del fill que ha disparat contra el seu pare amb intenció de matar-lo. Un punt de vista que, servint-nos de la primera frase de la novel·la, podríem dir que és “dens, dur, decidit”[3] (p. 9), que no dubta en conduir-nos fins els més foscos abismes de l’ànima, però que, alhora, és molt ric, literàriament.
Amb un estil —n’hi ha ben bé prou amb la primera frase per adonar-se’n: “Plovia, una pluja densa, dura, decidida, que tamborinejava a la finestra davant la meva taula de treball, una pluja sense pietat, una pluja com al cinema, quan se’ns vols preparar per a una catàstrofe.”[4] (Íd.)— tan senzill com exacte, tan exacte com bell, tan bell com colpidor, tan colpidor com pregon, tan pregon com obert, tan obert com aclaridor, tan aclaridor com interrogador o interrogatiu.
Estil senzill
Un estil senzill, gairebé arran de terra, alliberat de qualsevol cultisme o grandiloqüència, tan i tan senzill, tan i tan proper, tan i tan natural que és més que probable que hi hagi qui el menystingui o critiqui com a massa senzill, com a gens (o poc) literari. Qui gosi fer-ho crec que no tindrà en compte dues raons essencials. En primer lloc que, en general, i per més que la majoria pugui pensar el contrari, complicar, artificialment, el que és —i ha (hauria) d’ésser— fàcil és facilíssim; el que és no ja complicat, sinó complicadíssim és fer (semblar) fàcil el que és difícil. Perquè, per més paradoxal que pugui semblar, d’entrada, no hi ha res més difícil que escriure amb simplicitat.
Una simplicitat, sempre teòrica, sempre treballada, que ens submergeix, directament, als més pregons abismes de l’ànima humana. Un abisme que és, primer de tot, el de la culpa. El sentiment de culpa que, si es produeix algun esdeveniment greu, va indissolublement associat a la condició de mare o de pare: «Què vaig / vam fer malament?»; «On em vaig /ens vam equivocar?». Una culpa que, en aquest cas, va lligada i es fonamenta en una pregunta: “Perquè —o, com és què— no ho vaig saber a temps?”. I en una idea, obsessiva: «Com a mare / pare tenia l’obligació de saber-ho!».
Com ja he dit, tot aquest xoc— i, al mateix temps, joc— d’emocions i sentiments se’ns transmet a través la mare adoptiva de Théo. I, per més que l’autora prefereixi no indicar-nos-ho fins la pàgina 42, llegint la narració que “dos anys [després], dia amunt, dia avall”[5], escriu la mateixa Bérnice: “Escric per arribar a donar nom d’una vegada per totes el que he sentit[6]”. Amb un únic, imprescindible objectiu: més aviat necessitat: “Desitjo que l’escriptura em permeti comprendre la violència de Théo”[7] (p. 43); “Sento la necessitat d’anar al fons de les coses per tenir la impressió de comprendre”[8] (p. 83).
Comprendre
Perquè, per més que, conscientment, sapiguem que hi ha moltes coses que mai no arribarem a comprendre —i, en condicions normals, potser aquest és un dels més grans regals de la vida—, quan alguna cosa es trenca, quan “res no passa com estava previst[9]” (p. 73), sentim la necessitat imperiosa de saber: “Què és el que ha pogut desencadenar la còlera de Theo contra el seu pare? […] Cada vegada que hi penso, em ve un sentiment d’incomprensió. D’injustícia[10]” (p. 43).
Sobretot, i encara més, tots aquells que som, d’una manera o altra, hereus de Nietzsche: “Si hagués estat creient, hauria pogut implorar Déu, lliurar-me a l’ordre inalterable de l’univers”[11] (p. 61). Aquells que, bons deixebles de Dostoievski, sabem que si déu es mort tot, absolutament tot, fins i tot el pitjor dels crims, és possible. I que, com a aterridora conseqüència, també tot, absolutament tot, depèn de nosaltres i només de nosaltres; que nosaltres i només nosaltres som els responsables dels nostres actes.
De les nostres accions o, com en aquest cas, primordialment, inaccions: “Si hagués estat més perspicaç, no seríem, potser allà”[12] (p. 31); “ho pensava de debò, hauríem hagut de fer alguna cosa. Érem responsables del que acabava de passar”[13] (Íd., el subratllat és meu); “Si hagués insistit, Théo seria encara entre nosaltres i Karl, al seu laboratori”[14] (p. 37); “No havia sospitat la profunditat del seu odi, i no m’ho perdonava”[15] (p. 66); “Hauria hagut de mostrar-me més ferma, insistir perquè en Karl reaccionés”[16] (p. 69); “Havia abandonat Théo a la seva sort. Hauria hagut d’impedir-li que marxés a Miami”[17] (p. 86).
I, per provar d’aconseguir deixar-se de culpar —la qual cosa, en el cas d’un pare o una mare molt em temo que en realitat no és que sigui, simplement una impossibilitat sinó, si em permeteu expressar-ho així, una impossibilitat congènita, ontològica— cal fer tot que estigui al nostra abast per comprendre: “No entendre, era el pitjor per a mi”[18] (p. 53). Perquè tan sols comprenent, en la mesura que això sigui factible, ens oferirà l’oportunitat, petita, quasi ínfima, si som pares o mares, de perdonar-nos. O, almenys, de començar el camí interminable d’intentar-ho.
Diàleg
Comprendre a través del diàleg. D’aquest diàleg que és, de fet, la narració que escriu la Béatrice. Diàleg socràtic, amb tu mateix i, alhora, amb els altres. O, potser ho hauríem d’expressar al revés: un diàleg socràtic amb els altres que desemboca en un diàleg amb tu mateix. Amb els diversos tu mateix que, en realitat, som tots nosaltres.
Perquè, així com la primera de les grans descobertes de Théo a jamais és que, en les coses importants, les preguntes que ens fem són —o millor dit, acaben sent— “preguntes sense resposta”[19] (p. 80), la segona probablement sigui que no tan sols mai no podem —ni podrem— conèixer del tot els altres, sinó que tampoc no podem —ni podrem— conèixer-nos a nosaltres mateixos. Una combinació, doncs, del principi fonamental de Sòcrates —«Només sé que no sé res» (més exactament: «Com més sé, més m’adono de l’ínfimament poc que puc arribar a saber»)—, i de l’oracle de Deflos: «Coneix-te a tu mateix».
Podria, per descomptat, seguir parlant i parlant d’aquest llibre. D’aquest llibre tan colpidor com atractiu, que, amb una prosa tan senzilla com poderosa ens recorda que tot és provisional, que som tan fràgils com les copes de xampany: “La impressió d’avançar, amb els ulls embenats, damunt d’un filferro rovellat que amenaçava de trencar-se d’un moment a l’altre”[20] (p. 61), i que “sovint, allò que no aconseguim identificar ens enverina la vida”[21] (p. 85).
Podria fer-ho, però crec molt més oportú —gairebé necessari— limitar-me a afegir que, si encara no l’heu llegit el millor que podeu fer és afanyar-vos a visitar la vostra llibreria de guàrdia i demanar-lo. I, si el vostre coneixement de la llengua francesa us permet submergir-vos-hi directament, posar uns quants ciris a tots els déus i deesses literaris que conegueu a fi que algun editor o editora català es decideixi a publicar-lo.
divendres, 2 d’octubre del mmxx
—-
La (proposta de) traducció és meva
[1] “dans notre petite ville, les fils ne tuaient personne”
[2] “les méchants, on n’en imaginait pas dans notre voisinage”
[3] “drue, dure, déterminée”
[4] “Il pleuvait, une pluie drue, dure, déterminée, qui tambourinait dans la fenêtre devant ma table de travail, une pluie sans pitié, une pluie comme au cinéma, quand on veut nous préparer à une catastrophe”
[5] “deux ans [après], à quelques jours près”
[6] “J’écris pour arriver à nommer une fois pour toutes ce que j’ai éprouvé”
[7] “Je souhaite que l’écriture me permette de comprendre la violence de Théo”
[8] “Je ressens le besoin d’aller au fond des choses pour avoir l’impression de comprendre”
[9] “rien ne s’est passé comme prévu”
[10] “Qu’est-de qui a pu déclencher la colère de Theo à l’égard de son père? […] Chaque fois que j’y pense, il me vient un sentiment d’incompréhension. D’injustice”
[11] “Si j’avais été croyante, j’aurais pu implorer Dieu, m’en remettre à l’ordre inaltérable de l’univers”
[12] “Si j’avais été plus perspicace, nous n’en serions, peut-être là”
[13] “je le pensais vraiment, nous aurions dû faire quelque chose. Nous étions responsables de ce qui venait d’arriver”
[14] “Si j’avais insisté, Théo serait encore parmi nous et Karl, dans son laboratoire”
[15] “Je n’avais soupçonné l’ampleur de sa haine, et je ne me le pardonnais pas”
[16] “J’aurais dû me montrer plus ferme, insister pou que Karl réagisse”
[17] “J’avais abandonné Théo a son sort. J’aurais dû l’empêcher de partir pour Miami”
[18] “Ne pas comprendre, c’était pour moi le pire”
[19] “questions sans réponse”
[20] “L’impression d’avancer, les yeux bandées, sur un fil de fer rouillé qui menaçait à chaque moment de se rompre”
[21] “souvent, ce qu’on ne réussit pas à identifier nous empoisonne la vie”
© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Autres comptes rendus literàries de Louise Dupré:
♠ Plus haut que les flammes ♣ L'album multicolore ♥ L'àlbum multicolor ♦ Més amunt que les flames ♠ Presentació de Més amunt que les flames
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)