Volar en cercles, John Le Carré
Les memòries que no vénen del fred
Per més que la faixeta de l’editorial ens el presenti com “el llibre més esperat”, probablement la primera pregunta que ens fem en veure damunt del tauler de la llibreria o de la biblioteca Volar en cercles (The Pigeon Tunnel. Stories from My Life), de John Le Carré, traduït per Marc Rúbio, Edicions 62, setembre 2016, és per quina raó ens hauria d’interessar la història d’un escriptor de novel·les d’espies. (La segona, quasi obligatòria, hauria d’ésser, per quina raó s’entesten en seguir canviant els títols originals dels llibres, els editors?).
Hi ha, com per tot en aquesta contradictòria vida nostra, més d’una resposta, però entre d’altres, que aniré provant d’exposar a continuació, n’hi ha una que em sembla fonamental: perquè els bons escriptors de novel·les d’espies no són escriptors de novel·les d’espies, sinó escriptors, ras i curt. Penso en La Carré, per descomptat, però també en Graham Greene, als quals se’ls acostuma a desvaloritzar, majoritàriament, per dedicar-se a aquesta mena de llibres. I és una llàstima, perquè ambdós ens han deixat obres de veritable qualitat.
Per si això no fos prou, cal dir que aquestes memòries o, més exactament, records del creador d’El talp —un dels llibres de què ara parlava— no resultaran només atractives per al seus seguidors, als quals desvetllarà un bon nombre de claus identificatives de les seves obres i dels seus personatges de ficció, sinó per a qualsevol persona que estigui interessada en conèixer com han funcionat, al llarg dels darrers cinquanta anys, els serveis secrets —i no només els serveis secrets— de les potències mal anomenades democràtiques; conèixer, tot i que sigui una part segurament ínfima, testimonial, i esgarrifar-se.
I ho farem de la mà d’algú que, de bon principi, té el coratge i la honestedat de posar (quasi) totes les cartes damunt de la taula. En primer lloc, assenyalant que el seu pas pels esmentats serveis fou tan discret com poc útil; en segon, advertint de la fal·libilitat d’allò que en diem la memòria: “¿què és veritat i que és memòria per a un escriptor creatiu en el que podríem anomenar el crepuscle de la seva vida? […] ¿Ha existit mai la memòria pura? Ho dubto. […], la memòria pura continua esmunyint-se com una pastilla de sabó” (pàg. 16); “¿Però què és la veritat? ¿Què és la memòria? Hauríem de trobar una altra paraula per designar la manera com veiem esdeveniments del passat que conviuen dins nostre” (pàg. 356).
Una observació que no pot ésser més certa en general, però que, com anirem veient en llegir-lo, en el seu cas, mercès a les notes i apunts que ha anat prenent al llarg de la seva llarga carrera com a escriptor, ha quedat degudament compensada; allí on la memòria flaqueja, on les llacunes de l’edat podrien causar estralls, la paraula —verba volant, scripta manent— hi ha aportat llum, o, almenys clarícies.
I perquè això sigui possible, l’autor anglès ha de complir una de les característiques que comparteixen —i han de compartir, si volen treure bon partit del seu do narratiu— la major part dels escriptors: la de l’observació; la de la persona que, vagi on vagi, sempre manté els ulls (i els conductes auditius) ben oberts, com un mirall, però com un mirall amb càmera de vídeo (o d’àudio) incorporada, que va enregistrant tot, o, si més no, allò més interessant, el que veu i escolta: “en les poques ocasions en què m’he trobat cara a cara amb persones poderoses, el sentit crític em desapareix, i l’única cosa que vull fer és ser allà, escoltar i observar” (pàg. 211).
Però —i això és el que dóna encara una major força a les seves memòries, el que fa que les llegim amb un interès creixent—, en fos o no conscient, no és limitava a “escoltar i observar”, sinó que anava més enllà —i no només com a escriptor—, hi intervenia, n’extria conclusions —“Explorarem les meravelles del paisatge, coneixerem la gent d’Ingúixia i podré jutjar pel meu compte” (pàg. 216, el subratllat és meu)— per a la qual cosa el primer que li calia és una mirada neta: “abandono totes les meves idees preconcebudes” (pàg. 284).
Unes condicions que, ara, quan redacta les memòries, el faculten per “donar[-nos] una visió de l’establishment de l’espionatge britànic —i, per fortuna, per a nosaltres, com a lectors, no només de l’espionatge britànic, sinó d’una bona part del món occidental, hi afegeixo jo— durant els anys de la postguerra —i un bastant més enllà, torno a afegir—, dels seus prejudicis de guerra i de la seva mentalitat” (pàg. 239).
Una visió, com he indicat, més global del que ell mateix ens diu, que ens permet conèixer, i, segurament, entendre, millor el segle XX, que ens ajuda a fer-nos-en un retrat o una imatge molt més ajustada.
diumenge, 13 de novembre del mmxvi
© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons