Dedicat a en Pere Sureda
24 contes, Anton Txékhov
La grandesa de la simplicitat
Per fortuna, i segurament gràcies al bicentenari del naixement d’un dels més grans entre els més grans, en Fiódor Dostoievski, la traducció al català de la literatura russa ha pres aquest any una molt bona embranzida, de la qual tots ens n’hem de congratular, atès que, tot omplint algunes llacunes que eren tan lamentables com inacceptables —que no pas incomprensibles: editar (com escriure) en català suposa, en bona part patir—, ens enriqueix.
Ens enriqueix i ens completa, ja que ens posa en comunicació directa amb un univers literari incomparable, de primera, primeríssima magnitud. Un univers que, al segle XIX, assolí unes cimes tan i tan altes que només de pensar-hi ens fa entrar vertigen.
Els 24 contes d’Anton Tkékhov, publicats per Club Editor, en traducció d’Arnau Barios, és una d’aquestes obres que cal(dria) rebre amb aplaudiments. Amb un d’aquells aplaudiments que ens fes posar dempeus, en acabar de llegir-lo; que maldés per mostrar tota l’admiració que ens mereix. Que ens permetés dir, en veu ben alta i clara: «Això sí que és literatura! Això sí que és gran literatura!».
Això sí, perquè, malauradament, tant a les xarxes com al ressenyisme, des de fa un temps domina una tendència al ditirambisme que no pot ésser més preocupant: a força de llegir, a Twitter i a Facebook, les (més) que exagerades lloances que es llancen a quasi totes les obres, hem perdut tant el nord que ja no sabem a què atenir-nos.
I no ho sabem, simplement, per la més elemental de les raons, per aquella raó que, si apliquéssim el sentit comú —que si ja és el menys comú dels sentits, en general, en el mini ressenyisme d’urgència i infonamentat 2.0 esdevé un oxímoron flagrant— no ens podria semblar més que evident: si tot és extraordinari, res no ho és; res no ho pot ésser.
El conte com a bella art
Com succeïa amb Tots els contes, de Katherine Mansfield, endinsar-nos en el tast d’aquests 24 contes que ha seleccionat Barios ens permet prendre consciència que els contes, que la narrativa no tan sols és —o, si més no, pot ésser— un gènere major sinó que és —pot ésser; ha d’ésser, si volem parlar de literatura, i no pas de simple entreteniment, d’experiments escolaescripturencs— una bella art.
Una de les més belles arts. Una art que ens captiva, que ens enamora. Que ens fa recuperar el goig de llegir, el goig de la creació artística. D’aquesta necessitat interior d’escriure, de convertir els impulsos i neguits més endinsats en paraules, que caracteritza els autors i autores de debò. Aquell que no escriuen pas perquè vulguin escriure, sinó perquè els cal escriure; perquè no poden no escriure. Perquè tan sols escrivint poden viure. Perquè la seva escriptura és la seva vida; i, la seva vida, l’escriptura.
Una bella art que ens duu més enllà de l’enllà, més enllà de tots els enllàs. Que ens du allí on la creació artística, i tan sols la creació artística, sorgida directament, autènticament i immediatament de la nostra arrel interior més arrelada, ens dot dur.
Allí on trobem —i veiem— el que de cap altra manera podríem trobar —i veure. Allí on es reflecteix —per provar d’expressar-ho amb major exactitud, on la metàfora artística (en el cas de la literatura, metàfora verbal) reflecteix— el que no es pot reflectir de cap altra manera.
Allò que, precisament perquè no podem dir, ens cal recórrer a la (metàfora de la) creació artística per (maldar per) dir.
La veu de l’autor
I, sovint, quan els artistes es troben entre els més grans, per dir-ho sense dir-ho. Per dir-ho sense dir-ho directament. O, si preferim expressar-ho d’una altra manera, potser més intel·ligible, per dir-ho parlant d’una altra cosa.
Per dir-ho amb una veu pròpia, inconfusible, intransferible —i, per tant, i per fortuna, inimitable— que és, que ha d’ésser, producte de la seva manera, també pròpia, inconfusible, intransferible, de veure i viure el món, de ser-al-món.
Aquesta veu simple, nua, essencial, alliberada de tot el que sigui sobrer, esmotxada, que caracteritza Txèkhov. Aquesta veu seva que ens ofereix tot el que és imprescindible, absolutament tot, però que elimina o ens estalvia tot el que no ho és. Que converteix la síntesi en la seva senya d’identitat, en la seva raó d’ésser.
Que converteix el dir, l’escriure, el dir literari, en dir tan poc com sigui possible. O, més exactament, en dir el màxim possible en el mínim (text) possible. En dir (molt) més enllà del text; molt per damunt del text.
Més enllà del text
Tan enllà del text, tan per damunt del text que pot confondre’ns, que pot fer-nos extraviar. Que ens pots semblar el que no és. Que, si no ho tenim ben i ben present, pot, al contrari de la frase feta, fer-nos prendre bèstia grossa per bou. Que, donant-nos tant, que donant-nos-ho quasi tot, ens dóna ben poc.
Perquè, l’autor d’El pavelló núm. 6, al contrari de tants artesans de l’escriptura, que basen principalment l’eficàcia de les narracions que relaten en la força de l’argument, en la intriga —en no poques ocasions, en el virtuosisme verbal, en l’enlluernament (efímer)—, en definitiva, en el que és explícit, en l’explicicitat, les fonamenta en el que es suggerit, en el que és implícit, en el que no es diu, en el que es diu sense dir.
Raó per la qual, tan mal acostumats com estem a la narrativa explicitista, als contes i narracions on tot se’ns dóna fet, on la única funció que se’ns reserva com a lectors i lectores és receptiva o passiva, és possible que, com també succeïa amb Mansfield, no sabem com hem d’acarar o endinsar-nos en els contes i narracions txékhovians.
Esbatanar les ales
Perquè, per llegir-los, per assaborir-los, per gaudir-los, per extreure’n tot el que en podem extreure, cal, ineludiblement, en primer lloc, que esbatanem ben esbatanades les nostres ales i, en segon, que deixem enrere la nostra limitada i pobra funció receptiva o passiva com a lectors i ens convertim en lectors (ben) actius, en col·laboradors necessaris o coautors —de fet, co-autors— de tots i cadascuns dels contes o narracions que llegim.
Que tinguem ben (i ben) present, des de la primera línia del primer conte, que la història o l’argument que ens explica —la d’“El Grixa, un nen petit i grassó que va néixer fa dos anys i vull mesos”, (p. 7)— són importants, però que encara ho és més, molt (i molt) més el que ens explica —o sigui, ens suggereix, ens fa intuir, ens fa sentir, ens desvetlla (des-vetlla), ens desvela (des-vela), ens revela (re-vela), ens va veure— a través, o més enllà, de l’argument o la història.
O el que és el mateix, que la història o l’argument no és, que les històries o arguments no són una fi o un objectiu en ella mateixa o en elles mateixes, sinó un mitjà. Un mitjà per explicar-nos el que tan sols pot (maldar per) explicar-nos a través d’aquest mitjà. A través, i no pas en aquest mitjà.
Esbatanar les ales vol dir, és clar, les ales del pensament, de l’esperit. Llegir no pas amb els ulls, sinó amb l’ànima.
O, per provar d’expressar-ho amb major precisió, llegir, amb els ulls, el que ell ha escrit amb la ploma, però llegir-ho amb i des del nostre esperit, des de i amb la nostra ànima, de manera que es produeixi el gran miracle —l’únic miracle que el defineix— de l’art: que llegim, amb els ulls de l’esperit el que ell no va poder escriure amb i des de l’ànima i va haver d’escriure en paraules: “L’Ògnev […] experssava el que sentia no amb paraules, sinó aclucant i obrint els ulls i sacsejant les espatlles”, (p. 24).
Com més simple, més gran
Perquè a mesura que anem llegint ens adonarem que són molt senzills, que han estat no tan sols reduïts a la seva mínima expressió possible sinó que, alhora, tenen com a protagonistes els personatges més discrets i humils, que els fets o esdeveniments que s’hi narren són els més quotidians o ordinaris, que no hi trobarem res d’inhabitual i, encara menys, de fantàstic, però que, malgrat això —en realitat, precisament per això— ens duen al més endins de l’endins, al més fons del fons.
Que és la simplicitat i la quotidianitat, aquesta aparença de no explicar-nos res d’extraordinari, de no passar-hi res d’important —així, per exemple, la Wendy, la protagonista del segon relat, Un conegut, porta un “vestidet qualsevol”, (p. 13)— el que confereix la seva força, la seva vàlua, la seva universalitat a les narracions.
La que ens permet, convertits, com ja he avançat, en còmplices o col·laboradors necessaris de l’obra, arribar més lluny, arribar més enllà.
Grans petites vides
La que ens fa entendre que qualsevol vida, per més petita o ínfima que sigui, fins i tot si és la més insignificant que siguem capaços d’imaginar, si té com a protagonista una persona en qui no ens fixaríem si ens passés pel costat, és —ha d’ésser— en la seva petita, ínfima escala, un reflex (o una metàfora, si ho preferim) de qualsevol vida; de la vida en general.
O el que és el mateix, que parlar, literàriament, de qualsevol vida suposa parlar de la totes les vides. Que qualsevol condició humana particular és un reflex de la condició humana general.
Sempre, es clar, mercès a la màgia de la literatura, de la creació artística. En aquest cas, de la genialitat de Txékhov, que, com si hagués descobert la pedra filosofal de l’art literària, converteix (gairebé) tot el que escriu o toca en or.
L’or d’aquests 24 contes, ordenats cronològicament, que, a mesura que anem llegint-los ens sembla que són més i més bons; van millorant i millorant; que ja no podran millorar; que ja no és possible que segueixin millorant.
I, tanmateix…, no deixen de millorar, de millorar i de millorar. D’omplir-nos i d’omplir-nos. De fer-nos tan grans com els mateixos contes.
dijous, 9 de desembre del mmxxi
© Xavier Serrahima 2021
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Vols donar suport a les llibreries independents (a la Llibreria de guàrdia que tinguis més a prop de casa)? |
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)