Fago, Carles Porta
En analitzar un llibre cal, abans de res, maldar per definir a quin gènere o categoria pertany. Una tasca ben àrdua, que s’acreix —fins a esdevenir impossible— en proporció geomètrica amb el nivell qualitatiu de l’obra: com més grans són, més defugen les classificacions. Entre d’altres raons, per una de primordial: classificar és limitar.
Segurament per això la contraportada de Fago, Carles Porta, La Campana, Barcelona, 2012, afirma que “el gran periodista d’investigació Carles Porta torna a enganxar-nos a una història real com si fos una novel·la.” Periodisme d’investigació? Novel·la? Malauradament, no és ni cosa ni l’altra; ni carn ni peix. O, més exactament, és carn de peix… passada per aigua!
No ens pot saber més greu declarar-ho —tant per l’encert que acostuma a ésser marca de fàbrica de La Campana com pel suport que va rebre per part dels prestigiosos membres del jurat del Premi Huertas Claveria—, però el nou llibre de l’autor de Tor, tretze cases i tres morts satisfarà més als amants del periodisme tradicional de successos, amarat de sensacionalisme, que no pas a aquells que valorin que s’arribi al final de la investigació, siguin quines en siguin les conseqüències.
Per més que el material de partida —l’assassinat de l’alcalde d’un poble poc estimat pels seus 30 habitants, la manca de proves, l’auto inculpació d’un dels habitants, presència d’irregularitats judicials…— és magnífic i podia haver donat molt de si, el resultat és ben decebedor: no tan sols no és el que podria haver estat, sinó que, en el millor dels casos, es queda a un quart del camí.
I ho fa, sobretot, perquè, afectat en excés pels seus llaços afectius amb els protagonistes de la història, viu el “drama al costat de la família”. I no sols al costat —la qual cosa, si més no, es podria entendre des del punt de vista humà, tot i que no literari i, encara menys, periodístic—, sinó des de la perspectiva de la família. En excés implicat en la situació, comet l’error imperdonable d’oblidar que el periodista o investigador mai no pot és part, sinó únicament testimoni dels fets.
Des d’un bon inici, negligeix la necessitat ineludible d’objectivitat, d’analitzar-ho tot des de fora, no pas des de dins, d’eliminar, tant com sigui possible, els prejudicis —en el sentit més netament etimològic de l’expressió: de jutjar amb caràcter previ i sense base de coneixement suficient. Per desgràcia, Porta es deixa arrossegar per la seva opinió (“Tot era massa fàcil. (…). Tenia la sensació que els investigadors, els periodistes i la societat necessitaven un culpable i l’havien trobat en Mainar.”) i es contamina irremissiblement amb alguns dels defectes del poc rigor —tendenciós, en la majoria dels casos— d’allò que pretén combatre. Més que investigar, parteix d’una conclusió preestablerta i la justifica.
De la mateixa manera que és injust i abominable condemnar públicament sense proves, convertint el (teòric) periodisme televisiu en una mena de judici paral·lel, que té més de circ que no pas de cort judicial, també ho és la d’oferir, únicament i exclusiva, la visió d’una sola de les parts.
A banda d’haver parlat, profusament, amb la família, no hauria estat preferible —i infinitament més interessant— fer-ho també amb l’altra part, amb el cos de la Guardia Civil, amb la fiscalia i l’acusació que s’encarregaren de l’assumpte? No hauria augmentat l’angle de visió, la possibilitat de poder opinar amb major coneixement de causa? No és aquesta no tan sols la base sinó també, i sobretot, l’obligació del periodisme d’investigació?
Però, és clar, el nostre no és més que el modest —i poc representatiu— parer d’analistes literaris. Parer que, no en dubtem gens, com la barca de l’amor maiakoskiana, aviat s’estavellarà contra la vida quotidiana: la precisa recepta literària que ens ha servit conté, en la seva exacta mesura, tots els ingredients imprescindibles per a mantenir-se, durant llarg temps, en algun de les posicions de privilegi del llaminer pastís literari de les llistes de vendes de llibres. Així ha d’ésser; així serà!
© Xavier Serrahima 2o12
Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 29 de març del 2012
© Xavier Serrahima 2012
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
Hola,
No he pogut llegir aquest llibre fins aquests dies d’Agost. Coneixia per sobre la història i havia llegit una entrevista a en Porta parlant-ne. Però…
Completament d’acord amb tu. “Fago” és un llibre decebedor, fins i tot literàriament parlant (no entenc que en Porta, en el prefaci, afirmi que és un llibre literàriament més madur que l’anterior).
Però sempre ens quedarà “Tor…”, que sí que és un llibre magnífic en termes de treball periodístic i valor literari, el qual em permet de matenir intacte l’admiració per en Carles Porta.
Salutacions
RP