Ramon Mercader. L’home del piolet, Eduard Puigventós
Un dels majors inconvenients dels mites històrics és que acostumen a tenir més de mítics que d’històrics. I, de la mateixa manera que la filosofia grega nasqué per posar ordre als mites religiosos, per cercar un origen racional a la creació del món i a l’espècie humana, la història també ha de tenir com a objectiu assolir la màxima objectivitat i destriar el gra de la palla; mostrar la visió més autèntica i documentada, alliberada de rumors, de llegendes i de mitges veritats.
I això és el que s’ha proposat precisament Eduard Puigventós amb Ramon Mercader. L’home del piolet, Ara Llibres, juny del 2015: “Aquest estudi vol ser […] una aproximació històrica, el màxim d’objectiva possible, a la biografia de Ramon Mercader” (pàg. 16). Entre d’altres raons, per una de fonamental, perquè d’un personatge tan famós són tants els que, amb fonament o no, havent-lo tractat de ben a prop o parlant-ne tan sola d’oïdes, repetint el que d’altres havien dir, que “arriba un moment que costa discernir el que és real i que són fets imaginaris” atès que “a l’assassinat de Trotski i a la personalitat del seu assaltant els envolta encara una ombra de dubte i fascinació que potser no s’acabarà mai de resoldre del tot” (pàg. 17).
A fi d’explicar la seva història i, sobretot, de provar d’entendre els motius que el van dur a actuar com va fer-ho, l’historiador rubinenc duu a terme una més que exhaustiva investigació no només sobre la seva vida i la de la seva família, sinó del seu temps i les seves circumstàncies. Perquè creu, amb raó, que únicament es podrà comprendre els seus actes si se situen dins de les coordenades socials i polítiques d’aquells anys tan trascendentals.
Uns anys impossibles de jutjar si, a nivell general, no és té en compte, per exemple, el paper fonamental que jugà la Guerra Civil espanyola en el tauler internacional de la primera meitat del segle XX; i, a nivell personal, la influència indiscutible d’una dona tan carismàtica i influent com la seva mare, Caritat Mercader. Segurament només la combinació d’aquets dos elements, un de global i un de particular, amb l’afegit de la dosi d’atzar que féu que es trobés en el lloc (in)adient en el moment més (in)adient permeteren que l’home del piolet acabés convertint-se en un dels assassins més famosos dels darrers cent anys.
Perquè, cal esmentar-ho d’entrada, si alguna figura secundària destaca en aquesta biografia és, sens cap mena de dubte, la de la mare del protagonista. Sense aquesta dona que “parlava l’anglès i el francès” (pàg. 28), que ben poc després de casar-se “es posà en contacte sobretot amb grups anarquistes” (pàg. 32) i que, enfadada amb el marit que l’havia internada en un manicomi per evitar-li mals majors, “prengué els nens i fugí a França” (pàg. 35), la vida del seu fill hauria estat tan diferent que no podem ni imaginar-nos-la.
Puigventós segueix pas a pas les traces biogràfiques de Mercader, des del seu naixement a Barcelona el febrer del 1913 fins a la seva mort a l’Havana l’octubre de 1978. D’aquesta manera, resseguint-les, ens assabentem del seu esperit militarista, que el dugué a ingressar com a voluntari a l’exèrcit l’any 1932 o el 1933 malgrat que era la lleva del 1934. També que “s’havia deixat encisar, com sa mare, per la idea d’un món millor, pel que es deia de la Unió Soviètica, la pàtria dels obrers” (pàg. 41) des de ben jove, la qual cosa féu que fos detingut i empresonat l’any 1935.
Així com d’altres fets en aparença menors, però que permeten fer-nos una idea molt més exacta i completa del personatge, més densa i allunyada dels contorns sempre esquemàtics dels mites, com el fet pràcticament desconegut que “fou escollit membre del Comitè Executiu del Comitè Organitzador [de l’Olimpíada Popular de Barcelona]” (pàg. 46).
Òbviament, no és en cap cas la meva intenció prosseguir amb l’enumeració detallada de la vida del protagonista —tot i que, per a una correcta orientació del lector, sí he considerat convenient afegir a aquest reportatge un quadre esquemàtic—, però crec que fer esment d’aquest exemples és imprescindible per remarcar no tan sols la profunda exhaustivitat del treball, sinó, per damunt de tot, per posar en relleu el que, segons el meu criteri, és el seu major mèrit: malgrat el seu subtítol indiqui que es tracta de la “biografia de l’assassí de Troski”, aquesta obra va molt més enllà, i ens ofereix, principalment, la biografia d’una persona. D’una persona que fou, també, molt més que un vil executor stalinista.
Perquè, per més que s’acostumi a recordar-lo només per una acció cabdal del segle XX, convé tenir present que, per més important i decisiva que fos, tant per a la història com per a ell mateix, la dugué a terme en uns minuts. I és, per tant, una part fonamental de la seva existència, la que el condicionà per sempre més i ha permès la pervivència del seu record fins els nostres dies, però, des del punt de vista cronològic o temporal, ocupà un lapse reduïdíssim del seu pas pel planeta terra.
Motiu pel qual considero que Puigventós l’encerta de ple en centrar el seu estudi en l’abans i el després d’aquest acte. L’abans per provar de determinar quina acumulació de circumstàncies, substancials algunes, essencials les altres, va dur-lo a acceptar acabar amb la vida d’un home contra el qual, personalment, no hi tenia res. I el després per donar a conèixer les conseqüències que li comportà la seva salvatge acció.
(Una vegada assenyalat el que crec que és el millor del llibre, deixeu-me dir, encara que sigui entre parèntesis, el que em sembla el més discutible o poc afortunat: l’ús que fa l’autor de les conjuncions “doncs” i “però” i d’algunes expressions calcades del castellà. Sovint els “doncs” i “però” que intercala no estan justificats i convindria, simplement, eliminar-los. Com entenc que convindria substituir alguns castellanismes per termes genuïnament catalans: “En aquestes”, “Per a més inri”. Potser se m’al·legarà —Excusatio non petita, accusatio manifesta— que aquest és un aspecte secundari, en una obra de caràcter històric, però a l’estudi no li hauria anat gens malament una més acurada correcció gramatical).
Tornant al seu major encert, la seva exposició de causes i conseqüències, l’obra es divideix gairebé en dues parts simètriques. La primera, de 300 pàgines i escaig, documenta tant la vida de Ramon Mercader com la de la seva família. A continuació s’hi explica la preparació i l’execució de l’atemptat; i per acabar, les 220 pàgines finals tracten la seva defensa, el seu posterior empresonament i la seva fi.
Encara que, com ens adverteix l’historiador, no pretén “en cap cas […] explicar la història de l’altre protagonista —indirecte— de la història, Trotski” (pàg. 18), en paral·lel a la primera part si que s’encarrega d’escatir qui era el dirigent comunista, així com la seva evolució política personal, que fou la que el convertí en objectiu prioritari dels serveis secrets soviètics del major genocida del segle passat: Ióssif Stalin.
Sabrem que aquell que arribà al nom [com a Leiba Davídovitx Bronstein]” (pàg. 109), “quan tenia entre 17 i 18 anys […] havia començat a freqüentar estudiants socialistes, vells narodniki, antics deportats a Sibèria” (pàg. 111), que la policia tsarista detingué els membres del grup l’any 1898 i que “fou a la presó on es féu definitivament marxista” (pàg. 112). I coneixerem, sobretot, el paper cabdal que jugà en el procés revolucionari soviètic, que fou quan “es forjà el mite de Trotski. Un dels principals protagonistes de la presa del poder, mà dreta de Lenin, respectat per la majoria del partit bolxevic i, un cop nomenat comissari de la guerra, creador de l’Exèrcit Roig” (pàg. 124).
Una figura tan important que quan s’acabà la guerra civil a Rússia, l’any 1923, “s’havia convertit en un emblema per al partit i el nou règim, un personatge brillant, de masses, a l’altura de Lenin” (pàg. 129). Un protagonisme destacat que determinà que, en morir el primer dirigent soviètic, i prendre el seu lloc el seu successor, Stalin, quan “res no es movia si [ell] no ho determinava” (pàg. 148), Trotski és convertís en “una veu dissonant, contrària, que li creava malestar” (pàg. 124) i que, en conseqüència, calia bandejar. En primera instància, del govern; en segona, del partit; més endavant, del país; i finalment —i ací és on entrà en escena Ramon Mercader—, del món dels vius.
Amb tot, al contrari del que diu el seu mite, i com molt bé s’encarrega de demostrar Puigventós, el català no tan sols no fou escollit d’entrada com a executor sinó que únicament ho va ésser a darrera hora, i a demanda seva. L’opció inicial que havien pensat els serveix secrets soviètics, la temuda i implacable NKVD, quan l’antic camarada de Stalin ja era exiliat a Ciutat de Mèxic, consistia en un atemptat mil·limètricament preparat que havia de dur a terme un escamot capitanejat per David Alfaro Siqueiros atemptat.
Només quan l’atac del grup d’aquest fallà, gairebé miraculosament, malgrat que “el foc […] durà de tres a cinc minuts [i] deixà més de 200 impactes de bala a les parets de la casa, 73 a l’habitació dels Trotski” (pàg. 285), fou quan “la direcció de l’NKVD a Moscou […] arribà a la conclusió que caldria un atac més simple, fins i tot de caire individual” (pàg. 318) i “la figura de Mercader sorgí aleshores amb força” (pàg. 319).
I tot el que s’esdevingué a partir d’aquell moment, és història. Una història que estàvem convençuts que coneixíem prou bé, però que aquest estudi ha clarificat i desmitificat. I ho ha fet mercès al fet que, tal com indica Josep M. Solé i Sabaté al seu pròleg, la seva voluntat de treure l’aigua clara de tantes inexactituds “ha dut Eduard Puigventós a investigar els arxius catalans, espanyols, holandesos, russos, mexicans, nord-americans i cubans que fan referència a Ramon Mercader [i a parlar] amb persones properes [al seu] entorn” (pàg. 13) per mirar d’establir quins foren realment els esdeveniments i, especialment, quins factors els provocaren o, almenys, els facilitaren.
És per això que si voleu saber quina va ésser la circumstància conjuntural que va convertir el comunista català en el candidat més idoni per assassinar Trotski, d’on va sorgir la idea de fer servir el piolet com a arma executora, com s’ho va fer per introduir-lo a en una casa tan protegida com aquella on l’exdirigent soviètic passà els seus darrers dies, quines al·legacions presentà la defensa de Mercader, quines foren les gestions que dugué a terme el servei secret soviètic per provar d’alliberar-lo, en quines condicions passà vint llargs anys a la presó, o on i com fou enterrat, entre d’altres interessants qüestions, no ho podeu tenir més fàcil: només us cal llegir aquesta completa biografia.
(Continua aquí)
Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 5 de juliol del mmxv
© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Vols donar suport a les llibreries independents (a la Llibreria de guàrdia que tinguis més a prop de casa)? |
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)