Haig de confessar que em fa una certa mandra respondre la senyora Amat —i més encara després dels magnífics articles de Jordi Galves i de Josep Maria Fulquet—, però la seva teòrica carta a George Orwell (Querido Orwell), que tant de bo l’autor d’Homage to catalonia li pogués respondre, és tan maniquea i demagògicament goebbelsiana que entenc que cal, almenys, assajar de posar-hi una mica d’ordre. Per més que sigui, únicament, per fer cas al gran Joan Sales: “Des de fa 500 anys, els catalans han estat uns imbècils. ¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils.”
M’estalvio, no ja per mandra, sinó per la vergonya aliena que em provoca comentar les seves primeres afirmacions —“el nacionalismo independentista del Gobierno catalán ha izado sus banderas guerreras contra los catalanes que no comulgamos con la ideología soberana imperante”; “en mi país pequeño […] políticos separatistas y sus cornetas seguidores censuran y reprimen todo cuanto no vaya ungido de la estela patriótica”—, que es desqualifiquen per elles soles.
Igual que les darreres —“A los escritores contrarios al nacionalismo [català, és clar] nos apartan de la prensa escrita, de los medios públicos, de las universidades y de todo aquello que pueda representar ventana de nuestra existencia”— que posen de manifest que o bé no considera Catalunya Ràdio (on col·labora de manera periòdica) una mitjà públic o bé que no creu que sigui necessari que les seves acusacions tinguin fonament.
Prefereixo centrar-me en els aspectes directament culturals i literaris. Assevera —sense aportar, tampoc, cap dada que ho demostri, por supuesto— que per aquest provincianisme nacionalista i per aquest inveterat costum català de mirar-nos el melic, que pretén privar-se dels beneficis mirífics de la universalitat espanyola, “los grandes escritores del mundo han dejado de venir a visitarnos”. Potser caldria demanar-li quin són, aquests “grans autors” que no vénen a veure’ns?
Quan et proposes manipular la realitat, el primer que has de procurar és que no se’t pugui desmentir en cinc segons: una consulta ràpida a qualsevol hemeroteca —la del mateix País, per exemple, gens sospitós d’ésser partidari del contuberni separatista que converteix Catalunya en un pre-estat fanàtic islàmic— o en aquest mateix Núvol per comprovar que són pocs els autors internacionals que, des de fa un parell d’anys, ens han beneït amb la seva visita. O pot passar-se per La Setmana per comprovar-ho in situ.
Amb la seva proverbial objectivitat cosmopolita segueix explicant-li a Orwell que a casa nostra els nacionalistes —d’aquí, se sobreentén— han creat “una situación que haría escandalizar [sic] a usted mismo” en la seva condició de“referente universal de la defensa de las libertades”. En aquest cas, la meva fixació separatista no m’impedeix de reconèixer —Amicus Plato sed magis amica veritas— que té tota la raó, l’escriptor s’escandalitzaria per la vulneració més flagrant de la major de les llibertats: la de votar. No entendria com és possible que el govern espanyol s’entesti no en deixar-nos celebrar un referèndum.
Així mateix, quan es converteix en una endevina —perquè definir-la com a Sibil·la segurament fóra un xic excessiu…— i indica, amb el mateix caràcter taxatiu i infal·lible de la resta de l’article que “ni Carles Riba, ni Salvador Espriu, ni Josep Pla, ni Josep Maria Castellet serían hoy independentistas”, sense haver-se preocupat gens ni mica de llegir la seva obra memorialística —imagino que perquè la publiquen editorials que formen part del nostre pagerívol “festival folclórico de libros improvisados”—, no gosaré dur-li la contrària a la guanyadora del Ramon Llull (tot i que potser li convindria llegir Cartes a Pere, que recull les lletres que envià Josep Pla al seu germà en el període d’entreguerres), però sí que m’atreveixo a afirmar, modestament, que el més segur és que tots ells haurien estat a favor de la celebració de la consulta del 9 de novembre.
Entre d’altres raons, per una de principal, que —jo que mai no obtindré el Premio Planeta ni el Cervantes, mentre segueixi capficat en escriure en una sola de les seves “dos lenguas benditas”— em permeto compartir, amb tota humilitat, amb la senyora Amat: perquè, a Catalunya, mai no hi ha hagut divisions (ni encara menys discriminacions) entre nacionalistes catalans i nacionalistes espanyols, però sí entre demòcrates i no demòcrates.
Publicat al Núvol, divendres, 5 de setembre del mmxiv
© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat