Concerto à la mémoire d’un ange, Eric-Emmanuel Schmitt
De la mateixa manera que, literàriament parlant, poques joies hi pot haver majors que descobrir per casualitat una obra que ens captivi, ens subjugui o ens transporti, res més decebedor que constatar que un llibre que ha rebut algun premi important i les lloances quasi unànimes de la crítica no assoleix el nivell que se li hauria de presumir o exigir.
És el que m’ha succeït, malauradament, amb una obra que ha obtingut un èxit esclatant a França, fins al punt de rebre enguany el Prix Gouncourt de la Nouvelle: Concerto à la mémoire d’un ange, d’Eric-Emmanuel Schmitt, Éditions Albin Michel, 2o1o. Un recull de quatre contes —tinguem present que, el terme nouvelle, per més que ens pugui confondre, no és pas sinònim de novel·la, sinó de narració— units pel feble nexe de l’aparició de santa Rita, la patrona de les causes desesperades.
Un nexe del tot innecessari, gairebé forçat, que fa la impressió d’haver estat afegit a posteriori per justificar l’aparellament de les narracions que composen el llibre: L’empoisonneuse, Le retour, Concerto à la mémoire d’un ange, i Un amour à l’Élysée. Partint de la idea —fal·laç, des del meu punt de vista— que el fet que els contes tinguin un punt en comú converteix el recull que el conté en més valuós.
Com si la una certa unitat de les narracions els conferís un afegit de qualitat. Quan precisament el que atorga força, valor i nivell literari a les narracions és, precisament, la seva capacitat de valdre’s per elles mateixes, de sostenir-se per elles soles. De constituir, cadascuna per separat, una unitat artística indiscutible. De defensar-se totes soles, sense l’ajuda ni el suport de res que li provingui de l’exterior.
Una pretensió d’unitat que encara resulta més absurda i ineficaç quan és forçada, quan no té fonaments reals, com succeeix en aquest cas. La presència de santa Rita no tan sols no ajuda a establir un nexe d’unió entre els quatre relats, sinó que esdevé una veu impostada, de falset, que converteix la simfonia en discordant —per fer servir termes musicals, tan estimats per Schmitt. No només no aconsegueix aplegar les quatre peces en un sol concerto, sinó que distorsionen el ritme intern i la cadència d’algunes d’elles. Quin sentit té, per exemple, l’esment de la santa en la darrera narració? No tan sols ni li cal: hi està de més.
Amb tot, per més important que sigui, no és aquesta consideració la que converteix Concerto à la mémoire d’un ange en un llibre fallit — en un échec, que en dirien els francesos. El principal inconvenient és, precisament, que les narracions no se sostenen per elles mateixes. I, sobretot, que estan llastades per un dels més grans vicis o defectes que poden corroir la literatura: la superficialitat. Segons el meu parer, si alguna característica defineix i confereix unitat a les quatre narracions no és pas la gens justificable presència de santa Rita sinó el seu acusat esquematisme. Fins a tal punt que el concerto de les narracions sembla haver estat composat amb una mínima elaboració harmònica i per a un sol instrument.
Si bé el punt de partida dels relats és interessant i prometedor, la seva posterior evolució esdevé malaguanyada a causa d’una excessiva simplicitat. Sobretot pel que als caràcters dels personatges es refereix: són extremament plans, mancats de relleu. D’una planor —d’una platitude, per si ho preferim en francès— excessiva. Si els motius que han forjat els seus caràcters són poc ferms, encara ho són més aquells que els duen a canviar-los. O, més que no pas canviar, a convertir-se en l’antítesi del que eren.
Els personatges són massa de cartró pedra, massa maniqueus: o molt dolents o molt bons. Seguint l’esquema bàsic i elemental de les figures de Caïm i Abel, esmentades i preses com a model al conte que confereix el títol al volum. Tal com si l’autor només fos capaç de veure el món i les persones que l’habiten en blanc o negre, sense matisos, gradacions ni colors. Els seus personatges són d’una sola peça, sense fondària, sense contrastos, sense complexitat, contradiccions ni oposicions. En definitiva, sense cap d’aquelles característiques que componen la personalitat. Aquelles que permeten convertir els personatges en persones.
Segons el meu criteri, els personatges protagonistes —Marie, Greg, Axel, Chris, Catherine i Henry— es defineixen amb un traç massa gros, com simples esbossos, amb una teatralitat excessiva, sense pràcticament cos ni volum. Ni, molt menys, complexitat. Com forçades figures del teatre grec, impulsats per l’invencible impuls del seu caràcter, convertits més en arquetipus o models generals, en metàfores d’alguna idea o principi, que no pas en personalitats humanes —en personalitats humanes reals.
Transcric un paràgraf que mostra com és la idea de l’autor la que arrossega i emmotlla els personatges a les seves exigències, en comptes de fer-ho a la inversa:
«Vint ans plus tôt, après deux procès, la justice avait prononcé un non-lieu et sorti Marie Maurestier de la prison où elle avait séjourné en détention préventive. A Saint-Sorlin, la majorité des villageois considéraient Marie Maurestier comme innocente sauf les enfants qui préféraient croiser une meurtrière, afin de rendre leur vie plus dangereuse et merveilleuse. Or, la raison pour laquelle les adultes estimaient Marie Maurestier non coupable n’était guère plus rationnelle : les villageois refusaient l’idée de côtoyer un assassin en liberté, de lui donner les bonjour, de partager leurs rues, leurs commerces, leur église avec une tueuse ; pour leur tranquillité, ils avaient besoin qu’elle fût honnête, comme eux.»
dilluns, 6 de desembre del mmx
© Xavier Serrahima 2010
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)