Correspondencia escogida (1799-1860), Arthur Schopenhauer
Una alt(r)a llum
En aquest món nostre on el pensament lliure i propi està cada dia més i més assetjat —només cal veure com les successives lleis (des)educatives han anat arraconant la filosofia fins a fer-la desaparèixer (no fos cas que entrenessin els cervells dels joves i després correguessin el risc que els dessin servir— res més adient que optar per la dissidència, que aprofitar qualsevol ocasió que tinguem per acostar-nos als grans pensadors.
Com ho podem fer si llegim Correspondencia escogida (1799-1860), d’Arthur Schopenhauer, en edició i traducció de Luis Fernando Moreno Claros, publicat aquest mes de març per Acantilado.
Una obra que ens permet acostar-nos, de primera mà, al pensament d’un dels filòsofs més vigorosos de tots els temps. Un dels que van deixar al seu darrera una petja indeleble. Una petja que, malauradament, en els nostres dies, és molt més desconeguda del que no convindria. Una petja enorme, decisiva, sense la qual l’obra d’un altre pensador d’alta volada, Friedrich Nietzsche, hauria estat tota una altra.
Tal i com ens adverteix el curador i traductor al seu pròleg, per dur a terme aquesta edició podia optar o bé per escollir només les cartes de l’autor d’El món com a voluntat i representació o incloure-hi, també, les que li van adreçar. I que va decidir-se per aquesta segona possibilitat, atès que “el resultado habría sido demasiado unilateral; más enriquecedor es verlo en diálogo epistolar con sus destinatarios”, (p. 7).
Tan aviat com ens submergim en el volum, no triguem en donar-li la raó, en comprovar la influència que va tenir la seva família, i, sobretot, la seva mare, Johanna, en la seva formació. Ja de ben petit, ella li escrivia: “Tienes suficiente inteligencia para hacerte una idea de lo importante que es para tu futuro escribir fluida, correcta y claramente”, (p. 28). I li insistia en una idea que serà essencial en la vida del fill, la del profit: “A veces me duele que no estés aquí, pero me consuela pensar que al menos estás usando el tiempo de una manera más provechosa aunque sea menos agradable”, (p. 30, el subratllat és meu).
Una idea que li anirà reiterant en cartes posteriors: p. 32, 33, 35,… A la qual el seu pare li afegirà una altra de tan important com aquesta, la de la disciplina: “Te ruego que a partir de ahora te ciñas a esta disciplina”, (p. 36).
Un treure el major profit possible del temps i una disciplina que, tot i que no aplicades al que el seu pare hauria desitjat, convertir-lo en un comerciant com era ell, el convertirien en el que va ser, en un treballador incansable, sense altre objectiu en la seva vida que deixar al seu darrera una obra de pes.
Un objectiu al qual estava dispost, des de molt jove, a sacrificar-ho tot: “La filosofía es un sinuoso sendero que asciende a altas cumbres entre afiladas rocas y puntiagudas espinas; es solitario y cuanto más ascendemos más desolado se vuelve. A quien avanza por ese sendero no le está permitido el miedo, debe dejarlo todo atrás confiando en abrirse paso a través de la gélida nieve”, (p. 198).
Consagració a la filosofia
Per a ell, la seva vida, tota la seva vida, la seva vida sencera, no té sentit si no la dedica a l’estudi, a treure’n el màxim profit, amb un esperit disciplinari que mai no considerarà suficient: “Mi verdadera y auténtica vida es la que consagro al estudio de la filosofía; todo lo demás queda en segundo plano y sólo es un modesto complemento”, (p. 225).
És així que, el 3 de setembre de 1815, als 27 anys, li escriurà a Goethe: “Se por usted mismo que la actividad literaria ha ocupado en su vida un lugar secundario con respecto a la existencia real, que siempre le ha parecido más importante. Para mí, en cambio, sucede al revés: lo que pienso y escribo es lo más valioso e importante”, (p. 232).
Exigència absoluta
Una realitat que posa de manifest en les seves obres, però, sobretot, en l’esforç majúscul que comporten, amb l’exigència amb que es forma, estudia i treballa. Una exigència que no dubta gens a dur a l’extrem: “la realización [de toda obra] no acontece, al menos para mí, sin sufrimiento. Pues ocurre que me planto entonces ante mi propio intelecto como lo haría un juez implacable delante de un prisionero que yace en el potro de tortura y lo interrogo hasta que no queda nada que preguntar”, (p. 236).
Per a ell, res no és prou; cap sacrifici, suficient. El que compta, l’únic que compta, és la seva obra. Aquesta obra de la què n’està tan i tan convençut. Convençut que no tan sols serà important, sinó que quedarà. Que quedarà quan tantes altres hagin sofert el càstig de l’oblit amb el què el pas del temps premia les mediocritats. Totes aquelles mediocritats que, al seu torn, enlluernen als mediocres. A tots aquells que no saben distingir bou de bèstia grossa.
Cartes d’una vida
És per això —per això i pel convit a pensar que aquesta Correspondencia escogida suposa— que resulta molt i molt recomanable llegir aquesta obra. Aquest recull de cartes que, gràcies a la ingent feina de Moreno Claros, el seu traductor i editor, esdevé gairebé una biografia. I, el que és més important, una biografia literària, que ens permet conèixer tant l’home com la seva obra. L’home i, per tant, la seva obra.
Perquè, canviant el nom de Kant pel de Schopenhauer, podríem fer nostre el que el filòsof escrivia el 21 de desembre de 1821. Després de llegir aquesta obra, també: “la recompensa es que quien logra entender correctamente los descubrimientos de Kant experimenta un gran cambio intelectual; a partir de entonces lo ve todo con otra luz”, (p. 413).
divendres, 22 d’abril del mmxxii
© Xavier Serrahima 2022
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Vols donar suport a les llibreries independents (a la Llibreria de guàrdia que tinguis més a prop de casa)? |
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)