Cuando te llaman terrorista: Una memoria del Black Lives Matter, Patrisse Khan-Cullors i asha bandele
I tant si compten, les vides negres
Per més lamentable que sigui, encara deuen ésser molts —tot i que espero que no pas majoria— els que consideren que un moviment social com és Black Lives Matter no té gaire sentit, que és una exageració, que no és en absolut necessari.
Que els ciutadans i ciutadanes negres dels Estats Units (i, per extensió, de qualsevol altre lloc del món) ja disposen de prou recursos per defensar els seus drets. Que en fan un gra massa. Que han convertit el que han estat unes excepcions —uns abusos puntals de la policia, de les forces de seguretat estatals, que han causat la mort de persones negres innocents— en una generalització.
O el que és el mateix, que, per raons més o menys inconfessables, han volgut convertir un gra de sorra en una muntanya.
Vols saber?
Tots aquells que encara ho creguin, que mostrin un desconeixement tan colossal de la realitat de la població negra al país de la llibertat i de les oportunitats per a tots, el millor que pod(ri)en fer, si volen obtenir una nova perspectiva, si de debò volen saber el què hi passa, és llegir Cuando te llaman terrorista: Una memoria del Black Lives Matter (When They Call You a Terrorist: A Black Lives Matter Memoir), de Patrisse Khan-Cullors i asha bandele, traducció de Clara Ministral, publicat per Capitán Swing.
Un llibre que ajuda a conèixer —i, per tant a entendre, a entendre com n’era (i en segueix essent) de necessari— el moviment Black Lives Matter. Que fa una mirada enrere per constatar quines són les seves arrels; per recordar (i esbrinar) què l’ha causat.
En realitat, quina era la situació que el va convertir poc més que en indispensable. Indispensable no pas només per a les persones negres dels Estats Units sinó per a qualsevol persona, de la religió, ètnia, ideologia o gènere que sigui que cregui no només que totes les persones som iguals, sinó que totes hem de tenir els mateixos drets i oportunitats.
Drets i oportunitats
Dic, expressament, drets, perquè, pel que fa a les obligacions, sí que tots acostumem a tenir les mateixes. Que, al contrari del que a drets es refereix, pel que a deures, no s’estableixen diferències. En això, tots els ciutadans i ciutadanes som iguals: tots hem de complir igual, per més que no rebem el mateix a canvi.
Per més que, un vegada complerts, n’hi hagi qui rep els serveis que necessita —i alguns que creu (o li han fet creure) que necessita— i n’hi hagi d’altres que no tan sols no els reben, sinó que reben (teòrics) serveis que no tenen altra raó d’ésser que perjudicar-los, que mantenir-los en la seva posició d’inferioritat, de dominats.
Un fet que pot semblar discutible o opinable, que, fins i tot, pot semblar que pugui ésser objecte de manipulació interessada —per exemple, quan les autores afirmen que “en los centros educativos se convierte a las chicas negras en personas desechables, no deseadas, no queridas”, (p. 39); “en 1986 […] Ronald Reagan reimpulsa la guerra contra las drogas iniciada en 1971 por Richard Nixon militarizando aún más a la policía de nuestras comunidades, lo que lleva a un aumento del número de hombres negros y latinos a los que se encarcela”, (p. 54)— però que l’estadística (la freda, antipàtica, poc literària però inqüestionable estadística) posa en evidència.
L’estadística
Posa en evidència o avala. Com en els dos casos que tot just acabo de posar com a exemple: “El 12 por ciento de nosotras recibimos al menos una expulsión durante nuestro paso por el sistema educativo, mientras que las tasas de expulsión entre las chicas blancas es del 2 por ciento”, (p. 40); “Entre 1982 y 2000, el número de presos en las cárceles del estado de California aumenta un 500 por ciento”, (p. 54).
Estadístiques, —a les quals n’hi afegeix d’altres: “en 1984 […] las tasas de desempleo entre la población negra de Los Ángeles son comparables a las de la Sudáfrica del apartheid”, (p. 97); “En Los Ángeles […] el 63 por ciento de las personas que mata la policía son negras y latinas. La policía dispara mata a los negros, el 6 por ciento de la población de California, en una proporción cinco veces mayor que la de los blancos y tres veces mayor que la de los latinos”, (p. 176)—, dades, no pas opinions, que ens ajuden a donar per certes, o, almenys, a considerar que hi ha força possibilitats que ho siguin, altres afirmacions que, d’altra manera, ens farien dubtar.
Afirmacions
Afirmacions, dures, categòriques, impactants, com ara aquestes: “a mí o a cualquier persona de mi familia nos pueden matar con impunidad”, (p. 22); “Los presos son valiosos. […] Las empresas pagan y a cambio pueden obligar a los presos, que legalmente son considerados esclavos por la Constitución, a hacer lo que se les antoje”, (p. 55); “Me cuesta pensar en algún chico de mi barrio que no pasara por un centro de detención de menores o al que no arrestaran al menos una vez”, (p. 61); “Antes de la segunda guerra del Golfo[, l]as técnicas de tortura se perfeccionaron en este país, con personas que no eran terroristas. Eran víctimas del terrorismo”, (p. 152); “La policía, descendiente literal de los cazadores de esclavos, era una fuente de daños para nuestra comunidad”, (p. 176).
Què (hi) podem fer?
Malaurades realitats, que es repeteixen massa sovint, que queden impunes (“Un hombre blanco es puesto en libertad tras ser interrogado después de matar de un disparo a un niño menor desarmado que iba andando hacia su casa”, (p. 166), que són les que van afectar-li més (“En ese momento me invadieron la rabia y la confusión”, Íd.), a preguntar-se no ja si això era possible, sinó com era possible (“¿Estábamos en 2012 o en 1955?”, Íd.) i que podien fer ella i els que eren i pensaven com ella per acabar amb aquesta situació.
Què hem de canviar?
Que podien fer i, sobretot, què havien de canviar, què havien de deixar de fer, atès que duien massa temps caient en els paranys que els paraven els que volien mantenir-los sotmesos, els que aplicaven la cèlebre consigna de Juli Cèsar, «Divideix i venceràs!»: “el racismo nos lleva a odiarnos a nosotros mismos y nos hace enfadarnos con quien no debemos, a enfrentarnos entre nosotros en lugar de focalizar nuestra indignación en el origen del problema”, (p 138).
Fins arribar a la conclusió que a banda de fer servir les xarxes socials per arribar a tot arreu, per poder estar en contacte permanent, per poder organitzar-se i coordinar-se, el que calia, si volien que se’ls veiés, que se’ls fes cas, que el seus actes reivindicatius tinguessin algun efecte, era tornar “a poner en primer plano la acción directa entre la gente de nuestra generación”, (p. 160).
L’acció directa
Una acció directa, per descomptat, pacífica i pacifista, desarmada, conscient que l’única manera de lluitar contra la violència de l’estat és oposar-hi la no violència, la desobediència civil, però no per això més clara, més decidida, més contundent.
Convertint el convenciment i la raó —la força de la raó, confrontada a la raó de la força— en empoderament.
Aconseguint, mitjançant grans mobilitzacions públiques, posar en evidència que no hi ha ni hi pot haver un cap impuls més poderós que el dels desprotegits, discriminats i denigrats quan es posen d’acord, quan actuen de manera conjunta i surten al carrer per defensar (i reclamar) els seus drets; per dir, en aquest cas, Black Lives Matter!
Quan arribes a la conclusió que no hi ha cap altra sortida, que no et deixen cap altra sortida, perquè tot el que no facis tu, l’estat ho farà contra tu, no dubtant ni un segon d’acusar-te de terrorista per fer-te por, per tallar-te les ales, per fer-te tornar a la cleda.
Els veritables terroristes
Quan acabes comprenent, quina altra opció et queda?, que els veritables terroristes són ells: “Si una persona alega que le has dicho algo amenazante que la ha llevado a temer por su vida, se te puede acusar […] de terrorismo”, (p. 117).
Que, com assenyalen les autores al final del llibre, “terrorismo es que te acosen y vigilen por estar vivo. Y terrorismo es que te metan en una celda de ailsmiento , que te tengan sin comer y te den palizas. Y terrorismo es no poder dar de comer a tus hijos aun teniendo tres trabajos”, (p. 231).
Potser per aquesta condició militant, de combat, sorprèn que en alguns moments s’aturi més del compte en el relat dels amors i les relacions amoroses de Patrisse Khan-Cullors. En un aspecte (massa) personal que no acaba de concordar del tot amb la resta de l’obra.
Un aspecte que, tanmateix, té la seva importància, ja que no seria qui és, no reaccionaria com reacciona, si no fos “pobre, queer y negra”, (p. 93) —una autodefinició que em du al cap el famós tres voltes rebel (“Dona, de classe baixa i de nació oprimida”) de la Maria-Mercè Marçal.
En definitiva, un llibre que convé molt i molt llegir. Encara que només sigui per prendre consciència que no és que no sapiguem pensar (per nosaltres mateixos), sinó que tot el sistema, començant per l’educció, seguint pels mitjans de comunicació i d’entreteniment, i continuant pels aparells judicial i penitenciari, està mil·limètricament dissenyat per ensenyar-nos, per ajudar-nos, per empènyer-nos a no pensar (per nosaltres mateixos).
dijous, 28 d’octubre del mmxxi
(Puedes leer la versión castellana del anàlisi en este enlace)
© Xavier Serrahima 2021
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Vols donar un cop de mà a les llibreries independents (a la Llibreria de guàrdia que tinguis més a prop de casa)? |
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)