El batec de les pedres, Antoni Vidal Ferrando
Ja no hi ha apatxes, l’amor perviu
La poesia —com tot l’art autèntic— sorgeix, indeturable, d’un crit interior, d’una invencible necessitat espiritual, que reclama fer-se sentir, que recorre a les (sempre insuficients) paraules per exterioritar-se, per donar-se a conèixer, per evitar restat reclosa al més dedins de l’endins; per fer arribar la seva veu (que, a l’interior, s’expressa sense paraules, però que, en sortir, ha de recórrer-hi) allí on hi hagi qui la pugi escoltar o llegir.
I aquesta realitat, que alguns ignoren, que creuen que poden recrear —de fet, subcrear: l’art es crea ell mateix; nosaltres som els seus simples transmissors, els seus torsimanys, el(s) mitjà(ns) que empra/en per expressar-se—, s’evidencia en aquells poemaris que, quan els llegeixes, et fan la sensació que eren necessaris, que existeixen perquè calia que existissin. O, potser, fins i tot, que ja existien i que —com aquelles escultures que s’amaguen sota una bloc de pedra i un escultor s’encarrega d’anar-les descobrint— (la inspiració d)el poeta ha rebut la crida de convertir en paraules.
La citació de Paul Auster —«Dedico aquestes paraules a les coses de la vida que no entenc […], a la impossibilitat de trobar una paraula igual al silenci dins meu»— que encapçala El batec de les pedres, d’Antoni Vidal Ferrando, Edicions
62, 1996, reeditat per Edicions del Salobre, l’any 2008 dins Allà on crema l’herba. Obra poètica (1986-2007), ja ens diu —sense dir-nos-ho, que és com convé fer-ho— que al seu autor li calia escriure aquest poemari, que li cremava al seu interior, que només escrivint-lo seria capaç d’entendre —més aviat, d’intuir, d’obtenir una unça d’ombra d’ombra de certesa— què sentia, com sentia i per què sentia en un (d’aquells) temps d’incertesa vital que de tard en tard ens assalta o assetja; que li calia per (assajar l’impossible d’)entendre el món i, en conseqüència, entendre’s ell mateix.
Per això, probablement, perquè sentia, ben alt, el crit al seu interior, però encara no amb prou claredat, perquè veia però no acabava de veure (del tot), els primers versos del poemari són temptatives d’aproximació, com pedres llançades damunt la mar de l’existència per fer-hi passanelles, per començar a entrar-hi en contacte. Incert, encara, mig a les palpentes, llança l’escandall dels primers versos per (provar de) saber on és i, sobretot, per sondejar la fondària del lloc on es troba.
Abans de cercar les (possibilitats) de respostes, li cal cercar les preguntes; abans de demanar-se el què (i el qui i el com), li cal saber el perquè: per què en faig preguntes, per què dubto i, per damunt de tot, per què sento la necessitat de preguntar-m’ho. Una primera part, doncs, de tempteig, d’avançar mig en tentines. No pas en l’aspecte poètic —des del primer moment, els versos són sòlids, bells i contundents—, sinó en l’espiritual, en el camí de trobar-se (i de trobar el altres tot trobant-se).
Arrenca pel començament del començament, pels inicis, per aquell temps primigeni, en l’abans de l’abans, on “tot era rar i bell”, on “l’home era així, indòmit, èpic, naïf”, tot d’una sentí la necessitat d’“explicar l’ésser”, s’esdevingué el miratge de la paraula, i “traçà el primer gargot”, que “salvava la memòria dels morts” i permetia deixar petja de l’ahir.
I des d’aquest punt de partença, que li permet situar-se i recobrar (un cert) alè —“Com si encalcessis cendres penses estímuls”— per intentar superar el “desesme” —“quan els astres són renúncia, / no saps d’on treure força, caminant”; “Camines soledat i p0ls negres”—, s’aboca al moment actual amb la mirada neta —“Ara ja puc parlar sense angúnia”—, i comença a (entre)veure un xic de (bes)llum enmig de la tenebra.
La llum que l’acompanya i l’ha acompanyat des de fa tants anys, l’amor dostoievskià i carnal, alhora, que salva el món (i, el que és més important, les persones que hi viuen, que el fan habitable, que fan que pagui la pena viure-hi): “vengueres tu, dona, inversemblança, els teus dos llavis de música i raïm”; “No saps d’altre recer que el seu cos tebi. Com al genet que fuig, és el foc que et delata a mitjanit”.
Perquè només l’amor —i en el seu cas, l’amor té un únic nom de dona, Rosa, la seva dona— (l’aferrador quan creus que no hi ha aferradors, el moll quan creus que no hi ha cap port on puguis fondejar, l’única seguretat quan la darrera seguretat s’esfondra, l’única certesa quan tot és incertesa) li dóna forces per mantenir-se dempeus, quan arriba aquell moment on “l’oboè desdibuixa / els records”, on “els vents d’ahir només ens porten pols / i les gavines mortes / d’un llarg solstici”, quan creu que ha entrat en la tardor de la vida i s’adona que “he anat darrere un somni per romandre / a mercè del menyspreu i de l’exili”, que “no hauràs viscut més que escaramusses de paper, llunaris i amors que dilacera l’auguri amb veu de saxo”.
Dic, expressament, que ho creu perquè, tal i com els succeïa a l’Àlex Susanna, al seu Filtracions, o a Joan Manuel Homar, amb La lentitud de la mirada, a Vidal Ferrando li fa —més exactament, no pot evitar sentir— la sensació de trobar-se en la tardor de la vida quan encara és (era, car el llibre és de l’any 1996) prou jove; quan a tot estirar, havia entrat a la maduresa. Tanmateix, el que compta —i, encara més, en poesia: que és l’expressió de la vida en paraules— no és tant el que s’és com el que se sent, la realitat sinó el sentir, i ell sent que “al parterre / s’han marcit els narcisos”, que és, ja temps de “la posta”, de mirar “enrere: / un quadern groc”.
Un color, el groc, que en un poeta per a qui (com en un quadre, una fotografia o una pel·lícula fetes en paraules) els tons i les coloracions són tan importants, perquè descriuen però sobretot defineixen un estat d’ànim, on la vida i el paisatge (l’exterior però, també, l’interior) es tenyeixen del(s) color(s) del seu(s) sentiments, no és, en absolut, casual.
Pot ésser, per descomptat, (més o menys) inconscient, sortit directament de la seva necessitat expressiva, però no pas casual. El groc, en tots els seus tons, és omnipresent, (“com un asimetria groc llimona”, “els ferros niquelats”, “són grocs els seus besos des de l’antifaç dels mots”, “groc àcid”, “el color de la bergamota”, …), perquè, en la paleta de colors de la natura —i, per al poeta, la vida, si no és en i per la natura, si no és natural, no és vida— el groc és el color de la tardor, del temps que arriba quan l’estiu ja ha quedat enrere i l’hivern comença a tocar la porta amb els seus dits glaçats: “ecos que anuncien la posta”, “Mira-les: ja totes / t’esperen a ponent com assutzenes”, “Amor, pens en l’abisme / de l’última sageta”.
Un groc que, al mateix temps, com les fulles dels arbres caigudes a terra, és la metàfora no ja (tan sols) de l’ahir, dels temps que ja no tornaran, que ja no poden tornar —“Paginada / la vida resta a popa”; “I, en endavant, d’altra embarcació / no salparà del vespre dels seus ulls”— sinó, encara més, dels temps balafiats, del tot el que podríem / voldríem haver fet i no vam fer: “L’octubre destrueix massa delers”, “el blues paorós de la neu contra les siluetes i el gris de les puputs, contra la indiferència de les creus del terme, contra les ungles tristes de les noies”.
Les fulles (que no únicament han caigut al terra, sinó que hi caminem per damunt, les trepitgem, esclafant-les en trepitjar-les, com trepitgem i esclafem els nostres somnis caiguts) són la imatge perfecta del ja no hi som a temps, de ja hem fet tard. El ja no és tan omnipresent, i com més endavant, més, al llarg del poemari, com els tons grocs: “Ja no escriuràs”, “Ja no hi ha apatxes”, “ja no et feia poemes”, “la mar ja no és música”, “ja no hi ha esmena”, “Ningú ja no interpreta melodies / d’amor”, “ja no em parlen”…
D’un ja no irrecuperable i, el que és (molt) pitjor, vençut, malbaratat que bé podríem identificar amb el títol d’una coneguda novel·la d’Oriol Pi de Cabanyes, Oferiu flors als rebels que fracassaren: “Cap generació / no s’havia lliurat amb més impuls / a la utopia”, “Mai més ningú no tornarà a sotmetre / l’urc del bisó”, “els dies / fausts s’esvaneixen”, “Les grans metròpolis / que vàreu sublimar són ara liles / i sol a cementiris, on romanen / els somnis dels millors”.
I en aquest moment en que la decadència et pot fer decaure, en que prens consciència que, de vegades, la vida és una pujada de baixa, o que comença a baixar —“Inútilment vas saquejant vermells”, “La vida no és un plàcid / efluvi ni hi ha treva / enlloc per als insubmisos”; “Tots són allà deçà: la colla, els teus apunts, els pòsters del Che, lady Hamilton. Inassolibles, són matèria d’insomni”—, et cal un puntal sòlid on aferrar-te.
I en el seu cas, com ja he avançat, la mà, indefallible, incansable, que li oferirà, ara i sempre —com ja la hi oferia llavors— una flor (el niu que sempre l’acull, fet de plomes i de foc alhora) serà la de la seva eterna estimada, infal·lible estimada: “Rosa, per dibuixar-te una illa a penes, / amb mots i heliotropis, trenc els cèrcols de l’urc. / Des d’ara em torn l’epígon d’algú que escolta ploure / entre les teves cuixes”.
dijous, 22 de novembre del mmxviii
© Xavier Serrahima 2018
orcid.org/0000-0003-3528-4499
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Altres anàlisis literàries d’obres d’Antoni Vidal Ferrando
 |
 |
 |
 |
 |
 |
|---|---|---|---|---|---|
| Aigües desprotegides |
Aquesta anàlisi literària de “El batec de les pedres”, d’Antoni Vidal Ferrando” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons