El primer amor / Dos amics, Ivan Turguénev
Amor i ànima
No crec pas que sigui gaire aventurat afirmar que la literatura —i, encara més, la novel·la— russa del segle XIX és un d’aquells cims que potser algun dia es podrà igualar però que serà gairebé impossible mai d’igualar. N’hi ha prou amb esmentar els noms de tres genis, Puixkin, Tolstoi i Dostoievski per no haver d’afegir-hi res més. Els tots sols —i no podrien estar més ben acompanyats: Lérmontov, Gógol, Turguénev, Txékhov, Gontxarov, Leskov…— ja podrien sostenir, damunt les seves poderoses espatlles, el pes de la literatura del colossal país que els va veure néixer.
A casa nostra, per desgràcia, no totes les obres d’aquests gegants han estat traduïdes, a dia d’avui. O, quan ho han estat, no en les condicions que requeririen. Això succeïa, per exemple, amb El primer amor (Первая любовь), d’Ivan Turguénev, de qui tan sols posseíem una versió, força discutible, d’Angels Estivill. Per fortuna, Angle Editorial ha tingut la bona pensada d’encarregar-ne una de nova a un traductor d’una solvència contrastada, en Miquel Cabal Guarro.
I el resultat s’agraeix, des de la primera a la darrera línia, atès que podem gaudir del text com si l’autor de Diari d’un caçador l’hagués escrit, originalment, en nostra llengua. En la nostra llengua però a Rússia i des de Rússia: raó per la qual, si Estivill ens deia que la família del narrador tenia “llogada una masia propera als camps d’Argila de Kaluga”, Cabal ens aclareix que el que tenien “llogat als afores, a prop de la Porta de Kaluga” era “una datxa”, perquè, per més que les masies puguin ésser mínimament assimilables a les datxes, les datxes mai no podran ésser masies. Llegint-la, doncs, podrem entendre perquè aquesta obra breu turguéneviana es manté tan jove com el primer dia.
Com s’hi manté Dos amics (Два приятеля), que Viena Edicions ha decidit publicar en la seva deliciosa col·lecció Petits Plaers, en una traducció de Jaume Creus igualment llegidora, l’únic però (no pas menor) de la qual és que, tal com indica en la nota 12, per “no dificultar la lectura” hagi optat per no respectar el “francès macarrònic” que caracteritza una de les dones que hi 
apareix.
Pel que fa a la història, injustament força més desconeguda que l’anterior, llegir-la ens permetrà adonar-nos, una vegada més, del paper cabdal que tenia la moralitat i l’honestedat en l’esperit i en la societat —i, per tant, en el seu reflex, la literatura— russa de fa dos segles. O el que és el mateix, que per a un rus la fidelitat (la de veritat, la que depèn més de l’ànima que no del cos) era, almenys, tan fonamental en l’amor com en l’amistat: “no s’assemblaven gens. Només una cosa tenien en comú: tots dos eren el que en podríem dir «bones persones», amb una honestedat a tota prova”.
divendres, 27 de desembre del mmxix
© Xavier Serrahima 2019
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)