Amb el cor a la mà…, i el punyal als llavis
És fantàstic saber que hi ha petites editorials, algunes d’elles de fora de Barcelona (que sovint es creu massa el centre del món) que tenen molt clar quina és la seva feina i la fan molt bé, publicant el que d’altres no publiquen i omplint buits que d’altres no omplen.
En aquesta ocasió Edicions Sidillà, amb Els burgesos són sempre els altres, ens descobreix que si algú creia que havent llegit les Meditacions de Marc Aureli, les Màximes de La Rochefoucauld, les Pensées de Pascal o els Aforismes de Joan Fuster —per referir-me tan sols a autors europeus— ja no podria trobar res que s’hi comparés, ja pot afanyar-se a afegir a la llista el Journal de Jules Renard. I per començar, res millor que el tast seleccionat que ens ofereix Antoni Clapès amb la seva molt acurada traducció, que, com molt bé indica al pròleg, ha de servir com a “porta d’entrada a la lectura integral del Journal” (pàg. 14).
Un diari, d’una sinceritat inacostumada, escrit no tan sols sense pèls a la llengua, sinó amb una intensitat corrosiva inigualable, on l’escriptor s’allibera de tots els seus dimonis interiors (familiars, socials i literaris) i els carrega a les espatlles de tots els que l’envolten. Fins a tal punt que, com un Àtila de les lletres franceses, per allí on passa la seva prosa —“cuso lletres amb un fil negre damunt d’un paper blanc” (pàg. 173)— àgil, fresca i afuada sembla que no hi pugui tornar a créixer cap vanitat, ni mantenir-s’hi cap presumpta glòria: “Maurice Barrès no és més que un Rochefort, amb més literatura i menys aplom” (pàg. 129); “Rostand, el poeta de les masses que es creuen l’elit” (pàg. 187).
A cavall sempre de la seva ironia —l’arma destructiva definitiva; l’única contra la qual els poderosos no tenen defensa—, se serveix del seu esmolat enginy, d’una intel·ligència fora del comú, de les seves agudes i sempre ben despertes dots d’observació, d’una desusada llibertat de pensament —“L’home lliure és aquell que no tem anar fins al final de la seva raó” (pàg. 159)— i el do de l’escriptura per deixar una petja indeleble per allí on passa; per descriure, amb pols segur i càustica mordacitat, les falsedats i les hipocresies del món que l’envolta, especialment el de les arts: “Revisió per sobre de la literatura actual. Resumint: no val la pena conèixer cap escriptor” (pàg. 108).
I, a diferència de tants d’altres, que fan la sensació d’escriure els seus diaris i memòries pensant en els lectors, provant de justificar-se o de presentar-se de la manera més convenient, ell té l’honestedat de convertir-se ell mateix en el primer objectiu de les seves invectives i diatribes, de la seva implacable i diàfana severitat: “No seràs res. Per més que facis, no seràs res”(pàg. 27); “No he tingut èxit enlloc. […] Cap llibre meu aconsegueix una segona edició” (pàg. 74); “Si els meus admiradors compressin els meus llibres, tindria menys admiradors”(pàg. 103).
Perquè com tots els grans autors —i Renard en tindria ben bé prou amb el seu Journal per a ésser-ho—, xopa la ploma en en el seu esperit —“Faig de jardiner de la meva ànima” (pàg. 171)—, i ho fa per explicar-se el món però, sobretot, per explicar-se a ell mateix; o, més exactament, per explicar el món tot explicant-se ell mateix: “La meva literatura és com cartes adreçades a mi que us deixo llegir” (pàg. 69); “Si aconsegueixo veure’m en el meu mirall sòlidament penjat, gairebé veuré tota la humanitat” (pàg. 108).
I quan xopa la ploma ben endins, la carrega no pas amb tinta, sinó amb l’àcid corrosiu que corre indeturable per les seves venes. Un àcid que arriba al seu destí, que és llegit perquè el presenta embolicat amb cel·lofana, amb una escriptura delicada, bella —“Declaro que tinc […] un punt de vista literari: la pulcritud d’estil”(pàg. 170)— i precisa —“El mot precís! El mot precís! Quina economia de paper, el dia que una llei obligui els escriptors a fer servir només el mot precís ”(pàg. 73)—, amb un savoir faire literari que enamora, conscient que l’escriptura és, sobretot, llenguatge, estil: “L’estil és l’oblit de tots els estils! ”(pàg. 43); “En l’estil, és el mot el que compta. La resta no compta per res”(pàg. 59); “El bon estil no s’hauria de notar” (pàg. 268).
Perquè, entre moltes altres coses el seu diari és, també, una carta oberta als (aspirants a) escriptors, que convindria situar al costat de les Cartes a un jove poeta de Rainer Maria Rilke o els Conseils aux jeunes littérateurs de Charles Baudelaire, atès que ens llega tot un seguit de molt assenyades consideracions sobre què és —i què no és— la literatura i sobre com escriure: “Escriure com Rodin esculpeix ”(pàg. 42); “Escriu cada dia una pàgina, però si notes que és dolenta, aturat. Mala sort! Serà una jornada perduda, però és millor no fer res que no pas fer-ho malament” (pàg. 100); “No hi ha sinònims: només hi ha els mots necessaris, i el bon escriptor sap quins són” (pàg. 138); “S’hauria d’escriure tal i com es respira” (pàg. 268).
En definitiva, una exquisida —i oportuníssima— oportunitat de descobrir un autor de culte a França que tant de bo fes ja molt temps que haguéssim descobert.
divendres, 22 d’abril del mmxvi
© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons