Els quaderns de Malte, de Rainer Maria Rilke, Viena Edicions, 2010

Els quaderns de Malte, Rainer Maria Rilke

(auto)descobrir-se

Si ens plantegéssim quina és la pregunta que més ha neguitejat a la humanitat des dels seus inicis, el més natural és que acordéssim que seria aquesta: quin sentit té la vida? Segurament, no tan sols és una de les preguntes que més ha caracteritzat el pensament humà, sinó, pura i simplement, la gran pregunta, aquella pregunta que ens defineix. Aquell interrogant desconegut que va fer néixer els déus i les religions. I, posteriorment, la filosofia i el pensament.

Una pregunta que ha obtingut mil i una respostes, sovint oposades i contradictòries. Potser, perquè és una pregunta que no admet respostes… Si més no, que no admet una o la resposta. Potser només la suma i acumulació de totes les que els pensadors han anat trobant al llarg dels segles. Totes elles contenen alhora una tast de veritat i una bri de falsedat. Són temptejos i aproximacions a un tot que mai no ens serà possible abastar. Entre d’altres raons, perquè potser el sentit de la vida és, precisament, la seva manca de sentit.

Aquestes reflexions —possiblement innecessàries i del tot fora de lloc…— me les ha desvetllades de nou la lectura d’Els quaderns de Malte (Die Aufzeichnungen des Malte Laurids Brigge), de Rainer Maria Rilke, Viena Edicions, 2010.

Novel·la oberta
Una obra que —com acostuma a ésser habitual— aquesta acurada edició de Jordi Llovet també presenta com una novel·la. Fal·lible classificació que, des del meu modest punt de vista, només admetria si l’equiparéssim amb la novel·la oberta i experimental de meitats del segle XX, on es van abolir totes les fronteres i limitacions entre gèneres.

Amb major propietat, podríem referir-nos a un assaig literari (tot i que sovint és més vital o existencial que no pas literari), a una autobiografia, a un diari o a un dietari personal d’un artista turmentat, inconformista i revolucionari.

Amb aquesta obra que es rebel·la contra les brides engavanyadores de les classificacions, Rilke ens ofereix un ben poc dissimulat testament literari o vivencial. Potser no és una obra cabdal, però ben segur que si esdevé imprescindible per a tots aquells que vulguin aprofundir en el coneixement de l’obra del genial poeta txec en llengua alemanya.

Si, massa sovint, ens hem de refiar en exegetes posteriors —alguns dels quals parlen com si fossin els únics detentors de la veritat literària— per provar d’interpretar o analitzar les poesies dels grans creadors, els Quaderns ens permeten la possibilitat de revisar l’obra de Rilke guiats per les reflexions i comentaris del seu autor.

Viatge interior
En aquest sentit, podríem gosar comparar aquesta obra amb els Quadres de Viatge de Heine. Amb la diferència que l’autor de Les elegies de Dunio el viatge no és tant exterior com interior. Les seves estades en diversos països no li serveix tant per a descobrir-los, sinó per a descobrir-se a ell mateix. La distància, l’allunyament de la família i de la seva terra, li permetran consolidar la seva identitat. Li permetran fer-se a ell mateix: esdevenir individu. Un individu més universal quant més particular i més únic.

No és gens d’estranyar, doncs, que dediqui les darreres pàgines del llibre —pel meu gust, les millors— a fer una interpretació personal de la paràbola del Fill pròdig. Un fill que no és més important que el seu germà per la rebuda que rep dels pares, com per la marxa que li va permetre individualitzar-se, entendre’s i, sobretot, descobrir-se a ell mateix.

En aquest punt, l’ombra dels romàntics alemanys (Novalis, Hoffmann, Hölderlin…) em sembla  indiscutible: cal cercar ben lluny per arribar a descobrir-se ben endins d’un mateix.

Com és igualment palesa la influència de la filosofia de Schopenhauer, de Nietzsche i de l’existencialisme interrogatiu de Kierkegaard. Hermann Hesse necessità El llop estepari i Siddharta per alliberar-se del llast històric de la cultura alemanya; Rilke, viatjar, llegir molt i la catarsi d’escriure els Quaderns.

Difícil accés
Amb tot, si preferim seguir creient en l’artifici que aquesta obra és una novel·la, cal que tinguem present que caldria situar-la en una categoria ben especial. En una novel·la complexa i difícil, d’accés complicat i costerut, que ens demana quasi tant com ens dóna.

Tot i que pugui semblar-ho en les seves primeres pàgines, on ens presenta els apunts al natural d’un jove —un ben poc dissimulat Rilke— desubicat, delicat i desencantat que ha abandonat la família i s’ha traslladat a París i ens sedueix amb les seves reflexions i el seu llenguatge, aviat esdevé molt més exigent, quasi abstrús, en alguns casos.

Perquè —tot i que suposi un atemptat flagrant contra la integritat i la inviolabilitat de l’obra que sempre he defensat— cal que reconegui tal i com ho sento: tant de bo el poeta hagués fruit de la possibilitat d’efectuar una lectura acurada de la seva obra i hagués elaborat de nou alguns dels seus passatges.

En general, alleugerint-los. En casos concrets, eliminant-los d’arrel. Sobretot les referències històriques que cerquen fonamentar les seves dissertacions però van esdevenint més feixugues incomprensibles i — el que és més greu— innecessàries a mesura que avança l’obra. Més que ajudes o aclariments, es converteixen en esculls quasi insalvables per al lector. Si més no, per al lector que no compta amb un coneixement prou pregon del temps, la vida i l’obra de Rilke.

Malgrat aquest inconvenient —que llasta el volum més que no convindria— no deixa d’ésser una lectura a tenir (molt) en compte.

L’esforç, (sempre) compensa
Això sí, sempre i quan tinguem present que afrontar-la ens suposarà un esforç que només en alguns casos serà compensat. Aquells que cerquin en la literatura quelcom més que una pura evasió, que considerin que codis, ombres, catedrals i ponts no satisfan prou les seves necessitats, poden provar sort amb Els quaderns de Malte.

No tots ells seran recompensats —la seva pregonesa tant pot captivar-los com repel·lir-los— però ben segur que la lectura no els deixarà indiferents.

I, si els hi deixa, de qui serà la culpa, de l’autor, que vol dur-los molt amunt, o d’ells, que, del tot immersos en aquest món nostre de la immediatesa i la velocitat, tenen vertigen de les alçades?

Li cal un tast, al possible lector, per saber si li convé acarar el risc, si ,i convé esbatanar les ales?

«A fora han canviat moltes coses. No sé com. Però a dintre i davant de Tu, Déu meu, a dintre, davant teu, que ens mires: ¿no estem mancats d’acció? Prou descobrim que no hem après bé el paper, busquem un mirall, voldríem treure’ns el maquillatge i arrencar-nos tot el que portem de fals i ser veritables. Però en algun lloc encara se’ns agafa un tros de disfressa, i allà queda. Un deix d’exageració resta en les nostres celles i no ens adonem que tenim els llavis arquejats. I així anem pel món: un burleta i una meitat d’ésser; ni homes de debò ni actors.»

diumenge, 2 de maig del mmx

© Xavier Serrahima 2010
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Vols donar suport a les llibreries independents (a la Llibreria de guàrdia que tinguis més a prop de casa)?

Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats

Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)