Ètica nicomaquea, Aristòtil
Pensar ens fa (més) humans
Cada vegada sembla més clar que aquells que ens governen segueixen l’exemple del panem et circenses romà i tenen un interès creixent en que estiguem distrets i divertits i que no pensem gaire, i, encara menys, pel nostre compte. Amb aquest objectiu, van bandejant, d’una manera com més temps passa, més severa, l’humanisme dels plans d’educació espanyols. I els més damnificats per aquesta obvia voluntat analfabetitzadora de la població són, en primer lloc, els llibres de filosofia, una de les fonts d’aprenentatge, de coneixement i de creixement més importants que tenim.
Per això, precisament, perquè les persones sense criteri propi esdevenen un perill per a elles mateixes i per les societats de què formen part, a Naciódigital creiem no ja aconsellable, sinó ineludible, parlar i analitzar sobre llibres de filosofia i pensament. I considerem que res millor que començar amb una obra de primeríssima categoria, que hauria d’ocupar un lloc d’honor en qualsevol biblioteca, pública o privada: l’Ètica nicomaquea (Ta Ethika) d’Aristòtil, que Obrador Edèndum va tenir la magnífica idea de publicar el novembre de l’any passat, en una impecable traducció i edició de Josep Batalla.
I és aquesta edició, acompanyada i il·lustrada profusament per tot un seguit de notes explicatives, aclaridores i informatives, el que, noblesse oblige, cal destacar abans de res. La colossal tasca que ha dut a terme el director editorial i erudit de Santa Coloma de Queralt per fixar i establir el text, les notes que ha confegit —cap de les quals no és, us ho puc ben assegurar, accessòria— i la introducció —de 139 pàgines!— que ha escrit per al llibre és tan rica i plena, quasi gosaria dir, completa, que, en realitat, ens està oferint, pel mateix preu, dues obres en una: el tractat ètico-polític d’Aristòtil i un detallat i pregon estudi, digne d’un doctorat; un estudi que, des d’ara, ja, esdevé del tot imprescindible per a qualsevol persona que tingui interès no tan sols en aquest llibre sinó, en general, en la figura del pensador grec.
Pel que a l’obra es refereix, el que segurament sobtarà d’entrada al profà és que, com ens adverteix Batalla, “allò que caracteritza l’estil d’Aristòtil és la concisió i la claredat expositives. […] hom pot dir que […] crea la prosa científica, precisa i flexible, apta per a exposar fets i raons” (pàg. 116); una prosa neta i definida, polida, que s’entén bé, que, tot i que no és gens superficial, resulta, normalment, fàcil de llegir —i, quan no ho és tant, les notes a peu de pàgina s’encarregaran amatentment de solucionar-ho.
Per tant, llegir-lo suposa acompanyar al filòsof, pas a pas, descoberta en descoberta, en la seva recerca del bé, “el bé summe”, atès que “conèixer-lo tindrà una influència decisiva sobre la nostra vida, talment que, com si fóssim arquers que apunten a un fitó, ens permetran atènyer sobretot allò que ens cal” (pàg. 147), i el bé que ens cal és el polític o ciutadà, ja que “el més gran i […] [el] més perfecte és [el] bé de la ciutat […]. El bé de l’individu és cobejable, però el bé d’un poble i d’una ciutat és encara més excel·lent i més diví” (pàg. 149).
Per a Aristòtil, doncs, el comportament ètic no implica tant un benefici, almenys directe, per a la persona que el du a terme, sinó per a la societat, per al bé comú, i, per tant, indirectament per a ella com a ciutadà, com a part indissoluble de la societat: “Segurament, el millor que podríem fer seria examinar el bé universal i considerar les dificultats que sorgeixen a l’hora de parlar-ne” (pàg. 163).
I per assolir un tan ambiciós el mitjà que segueix és el filòsof grec és l’especulació, la reflexió, ensenyar a pensar, a deliberar, plantejant possibilitats i anant eliminant-les, intel·lectualment, una per una, fins a quedar-se amb l’única que és vàlida; un sistema que partia del diàleg socràtic de Plató, però perfent-lo, convertint-lo en molt més autèntic, atès que mentre el seu mestre feia servir el diàleg de forma simulada, en tant en quant els seus teòrics contrincants eren una justificació per dir el que ell volia dir, el d’Estagira dialoga amb ell mateix, posant-ho tot en dubte.
I és per això, per aquesta seva passa endavant, per aquesta recerca infinita amb base científica que, tot i les evidents diferències que els separen, bé podríem dir que esdevé el precursor no només de Descartes, sinó de mètodes tan moderns com el de la falsabilitat, que Karl Popper establí a La lògica de la investigació científica: «Només reconeixeré un sistema com a empíric o científic si és susceptible de contrastació per l’experiència. Aquestes consideracions impliquen que no és la verificabilitat sinó la falsabilitat d’un sistema el que cal prendre com a criteri de demarcació. […] ha d’ésser possible de refutar un sistema científic empíric per l’experiència.»
Raó per la qual aquells que pensin que Aristòtil, o d’altres pensadors anteriors, és massa antic com perquè pugui aprendre’n res, s’erren de ple: no totes les seves consideracions i reflexions se sostenen dempeus —sobretot, quan es refereixen a les dones o als esclaus—, però una gran part d’elles, les de caire més general, sí. Entre d’altres motius, perquè la seva especulació és flexible i adaptable, perquè el seu propòsit no és el de salvar els fenòmens o les aparences, sinó trobar l’explicació darrera de les coses.
I una tal explicació exigeix una deliberació molt seriosa, de veritat, pregona i que arribi a fons: “No deliberem sobre els fins, sinó sobre els mitjans. […] pressuposant el fi, hom cerca de quina manera i per quins mitjans podrà ésser assolit. […] hom cerca com podrà ésser atès més fàcilment i de la millor manera […] fins arribar a descobrir la causa primera, que pot ben ésser la darrera en l’ordre de la descoberta” (pàg. 313).
I és la deliberació, l’alliberament de la potestat omnímoda del déus, que potser fins poc abans d’Aristòtil no jugaven a daus, però ben segur que si que jugaven amb el nostre destí, el fet d’escollir —al segle XX, Sartre afirmaria que estem condemnats a ésser lliures—, el que ens dota no només de personalitat, ans d’humanitat: “El principi de l’acció […] és l’escolliment, mentre que el principi de l’escolliment són el desig i la raó tendent a un fi. Per això, sense intel·lecte ni pensa, o sense caràcter ètic, no hi ha habitud ni escolliment. Car sense pensa ni capteniment ètic, en l’acció no hi ha reeixida” (pàg. 559).
Llegir, doncs, l’Ètica nicomaquea en aquesta imponent —des de tots els punts de vista, començant pel seu volum (i pel seu pes): 984 pàgines— edició, que ens ofereix tant el text original, amb la seva multitud de variants, com el traduït, suposa no tan sols la fantàstica oportunitat d’assaborir una de les reflexions ètiques més rellevants de tots els temps, estudiada i debatuda al llarg de més de dos milers d’any per tota mena d’autors, des d’Albert el Magne, a Tomàs d’Aquino, passant per Kant i per Hegel, fins arribar als nostres dies, sinó de donar a les nostres vides un major sentit, si més no, una major consistència, ja que —per més que alguns ens ho vulguin impedir, conscients com són del poder que atorga— “viure consisteix, predominantment, a sentir i a pensar” (pàg. 865).
dijous, 14 de juliol del mmxvi
Publicat a Naciódigital, el 20 de juliol del 2016
© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixeent-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)