La construcció de la identitat, Josep Fontana
En un país com el nostre, sotmès cada dia més a la dictadura dels termes i definicions políticament correctes —i el que és pitjor, quasi tots ens venen imposats des de fora— convé a vegades aturar-se una estona, prendre aire i replantejar-se la veracitat i la realitat de tot allò que ens envolta.
Estem segurs que el llenguatge que fem servir, aquell que ens forneixen la majoria de mitjans de comunicació, vol dir allò que ens fan creure que vol dir? O bé han aconseguit, a voltes de manera subreptícia, a voltes molt més barroera, convertir les falses convencions de la premsa espanyola més rància en generalitzades?
Si això és greu en el camp periodístic, en l’àmbit de l’esdevenir constant del dia a dia, encara ho és més en el de la història. La historiografia espanyola s’ha encarregat, des de fa una bona pila d’anys, d’anar reescrivint el passat segons la seva conveniència. I ho ha fet sense cap mena de complex ni limitació.
Com si es tractés del menjador de casa seva, l’ha anat redecorant i arranjant al seu gust. Han anat eliminant tot allò que no els hi agradava, tot allò que s’oposava a la seva tesi de partida (l’Estat espanyol és una realitat preexistent ja en el Neolític) i afegint i retocant el que els hi feia falta. El resultat, una història hispanicèntrica feta a la seva mida, que s’escau com anell al dit a la seva visió unitària i unificadora.
Josep Fontana, en el seu llibre La construcció de la identitat (Editorial Base, 2005) ens demostra que la història —la de veritat, la que es basa en estudis seriosos, en realitats contrastades i objectives, la que no persegueix finalitats partidistes— es rebel·la tenaçment contra aquells que pretenen forçar-la per a ajustar-la a les seves necessitats.
No ens restarà altre remei que recórrer a la seva més que recomanable obra si ens interessa conèixer els diversos i arters procediments que han fet servit els grans Estats Nació per a anar construint – o més aviat, reconstruint – una identitat a la mida exacta de les seves necessitats polítiques. Com és possible, per exemple, que gairebé cap historiador ibèric es plantegi quina base efectiva té la idea que l’Estat espanyol ja tenia la forma i l’estructura actual, centralista i unificada, des dels Reis Catòlics?
Acompanyant-lo en una atenta lectura, podrem analitzar i qüestionar algunes de les altres realitats que els historiadors espanyols i la política educativa del govern central ens vénen oferint des de fa anys com a incontrovertibles.
Al mateix temps, judicar sobre altres consideracions de caràcter més general, d’abast planetari, que no acostumen a estar sotmesos a discussió. Per exemple, ens podem creure que el creixement econòmic d’un país, d’un estat o d’un continent sencer comporti aparellada, automàticament, un augment proporcional del benestar i de les condicions socials dels seus ciutadans i ciutadanes?
Pel que a la —mal anomenada, segons el meu punt de vista— globalització es refereix, és cert que ha provocat una millora econòmica i laboral en tots aquells països on s’han traslladat els processos de producció provinents de zones més afavorides? Les polítiques del FMI sobre el deute extern del continent africà han afavorit o bé han acabat d’enfonsar les seves economies i les seves possibilitats tradicionals de subsistència? S’ha equilibrat la distància entre els més rics i els més pobres, en les darreres dècades o encara ha esdevingut més abismal?
Tots aquests, i molts altres temes cabdals, que fóra absurd tractar d’esmentar aquí (entre ells, un acurat estudi sobre la fal·làcia de l’exemplaritat de la transició espanyola) són analitzats i per aquest gran historiador amb la profunditat, imparcialitat i precisió que mereixen. Convé, doncs, si es vol tenir accés a una visió diferent del món que ens envolta, submergir-se en La construcció de la identitat.
divendres, 27 de març del 2oo9
PS: Com sempre, us convido a tots, lectors i lectores, a llegir l’obra, i a fer-me arribar els vostres comentaris. Tots seran benvinguts. Ben segur que enriquiran —i milloraran— aquesta meva nota de lectura / anàlisi literària: llegir és (només pot ser) una tasca plural i compartida. Mercès d’avançada.
© Xavier Serrahima 2009
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Vols donar suport a les llibreries independents (a la Llibreria de guàrdia que tinguis més a prop de casa)? |
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)