La guerra de les salamandres, Karel Čapek
Avançant enrere
De vegades, quan algú defensa que som un país normal, i que no ens cal per res anar més enllà, atès que tenim una sobirania amplíssima, que no desenvolupem prou, potser podríem demanar-li: si és així, i centrant-nos en l’àmbit literari, per quina raó encara no disposem d’obres universals cabdals traduïdes al català que ja fa temps que van ésser traduïdes al castellà? Per quina raó ens cal renunciar a la nostra llengua per llegir alguns llibres que qualsevol cultura mínimament digna no pot negligir?
O el que és el mateix, per què ens ha calgut esperar tant que una editorial amb criteri, valenta i amb empenta com Males Hebres i una bona traductora com Núria Mirabet ens permetin accedir a La guerra de les salamandres (Válka s mloky) de Karel Čapek? Per quina raó, com succeïa fins fa ben poc al el Nosaltres de Zamiatin, ens estava vedada una obra tan irònicament intel·ligent, tan càustica i tan actual —tan clàssica, si preferim dir-ne així— com aquesta? Per quina raó, sinó com a efecte de la diglòssia que provoca la colonització colonial (espanyola), ens n’havíem vist privats?
És ben probable que, en un principi, si no n’ha sentit mai a parlar, el seu títol tan estrany pugui resultar poc atractiu per a una bona part dels lectors, però si reïxen a alliberar-se d’aquest prejudici, si s’hi capbussen, es trobaran amb un d’aquells llibres que no tan sols els faran passar una molt bona estona, fent-los riure a cor que vols, cor que desitges, sinó que el fa pensar i no el poden oblidar en molt de temps.
És per això que, al contrari del que advertia Dante a la porta de l’entrada de l’infern —«Lasciate ogni speranza, voi ch’entrate»— el primer que cal fer en començar-lo és deixar de banda qualsevol mena de perjudici («Quin interès se suposa que pot tenir, per a mi, una guerra de salamandres?»; «Les novel·les de ciència-ficció i similars no m’han dit mai res, a mi!»; «De la literatura txeca, amb Kafka en tinc més que suficient…») i deixar-nos seduir. Imitant, doncs, l’Ingenu de Voltaire, que «no havent après res en la seva infància […] veia les coses com són, en comptes de [com] [ens les fan veure] les idees que hom ens dóna*».
I el que veurem, si actuem així, és un llibre que ens sobtarà quasi des el primer paràgraf, tant pel que ens diu com per com ens ho diu —“si al món hi ha alguna cosa maleïda, aquesta és la maleïda vida a la maleïda illa de Tanahmasa” (pàg. 23)—, que potser ens agafarà amb la guàrdia baixa, fent-nos creure que és el que no és (o, més exactament, el que no és únicament, ja que també ho és): una extravagant història d’aventures. Però bon punt arribem al tercer capítol, no tan sols ens apassionarà, sinó que entendrem per quin motiu podem situar-la, amb tot mereixement, a l’alçada de les obres majors de George Orwell, H.G.Wells i Aldous Huxley.
Una història d’animals que són per més persones que els animals i de persones que són (molt) més animals que les persones —“Només algun cop cal servir-se una mica de la força i lligar-les. […] La mortalitat durant el viatge no arriba al deu per cent” (pàg. 204), informa una de les societats que comercien amb les salamandres—, en la qual se satiritza (i, alhora, es ret homenatge) “l’estil [antic, exòtic, colonial, gairebé heroic] de Jack London, Joseph Conrad, etc.” (pàg. 167) per parlar del present i del futur.
Perquè, ja des del primer terç del segle XX, l’autor txec tenia clar que una època s’havia acabat, que avançàvem indeturablement vers un temps on els principis i els codis morals fan nosa, un temps on tot es sotmet al nou déu de la modernitat, el pragmatisme: “Rebutjaven amb fermesa les classes de literatura i d’història i s’aconsellava dedicar la major part del temps a assignatures pràctiques i modernes” (pàg. 223); “No tenen ni música ni literatura, però poden prescindir-ne sense problemes” (pàg. 257).
Un temps nou on l’únic que compta és el que es pretén, la fi, i no pas els mitjans: “no tenim dret a continuar amb aquesta èpica aventurera i juvenil” (pàg. 167); “És hora de posar fi a aquest conte de perles i coral. Senyors, Simbad ha mort” (pàg. 167); “Substituirem el conte d’aventures i perles per l’himne del treball” (pàg. 173).
I és per això, precisament, que la seva novel·la és més, molt més, que un conte d’aventures: és una paràbola, tenyida de sàtira càustica, del món on vivia i del món que vindria després: “Una de les activitats de l’esperit humà és imaginar-se com seran el món i la humanitat en un futur llunya” (pàg. 176). I aquest món és, per damunt de tot, una mescla explosiva entre desconeixement i estultícia, que, paradoxalment, com més avança la tècnica, més i més despietat i inhumà es va convertint: “Mentrestant, al centre i al centre-oest dels Estats Units […] alguns negres van ser cremats i d’altres, penjats” (pàg. 123).
Per tant, si es vol ésser incisiu, només resta el recurs de la ironia —“les misses irlandeses són millors. […] Hi ha unes sotanes endimoniades que justament són capaces d’embruixar. Exactament com els faquirs o els pagans” (pàg. 86); “persones […] expertes van afirmar […] que aquell tipus de salamandra no era científicament conegut i que, per tant, no existia” (pàg. 121)—, de l’esclat d’enginy i intel·ligència que, dient el contrari del que no es pot dir, fa entendre, a aquells que no es queden a la superfície de les coses, el que es vol fer entendre.
Com bé indica Ramon Mas a la seva introducció, “la ironia de Čapek és com una capa de vernís que fa relluir l’estupidesa humana” (pàg. 11), atès que “sabia perfectament que si vols fer reflexionar el lector sobre temes espinosos el millor és arrencar-li un somriure” (pàg. 12).
Si voleu, doncs, gaudir d’un llibre enginyós i molt divertit, que ens fa riure i alhora pensar, si voleu constatar que el futur només pot ésser distòpic, no dubteu en llegir aquesta novel·la, que retrata, com ben poques, el “tipus de mediocritat civilitzada, imbècil i autosuficient” (pàg. 316), que caracteritza la humanitat des d’inicis de segle XX ençà.
divendres 3 de juny del mmxvi
* «n’ayant rien appris dans son enfance […] il voyait les choses comme elles sont, au lieu [comme] [nous les font voir] les idées qu’on nous donne».
Publicat a Naciódigital, el 13 de juny del 2016
© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Vols donar suport a les llibreries independents (a la Llibreria de guàrdia que tinguis més a prop de casa)? |
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)