La tierra convulsa, Ramiro Pinilla
De tard en tard, i per pura causalitat, t’arriba un llibre a les mans i et sorprèn. Et sorprèn i et meravella. És el que m’ha succeït amb La Tierra Convulsa (Tusquets Editores, 2004), la primera part de la trilogia Verdes Valles, colinas rojas, del per mi fins ara desconegut Ramiro Pinilla. Un escriptor basc en llengua espanyola que ha dedicat vint anys a escriure aquesta monumental obra.
Amb evidents ressonàncies del Yoknapatawa de Faulkner (i també, encara que amb menor intensitat del Macondo de García Márquez i de la Región de Juan Benet) Pinilla crea tot un món novel·lístic basant-se en el seu Getxo natal. Un món literari creat del no-res, on realitat i fantasia esdevenen intercanviables i indesxifrables. Un món amb aquella personalitat pròpia, amb aquella plena realitat, curulla de vida, que caracteritza només les grans grans obres literàries. Un món que, mercès a la inimitable màgia de la literatura, esdevé més real que la realitat mateixa. Un món on mite i realitat conviuen.
En aquest primer volum —del qual, com sempre, no tinc cap intenció de desvetllar-ne l’argument— l’autor se serveix de diversos personatges, èpoques i punts de vista, entremesclats amb una gran destresa narrativa, per a exposar-nos la història d’un món antic, arrelat a la terra i a les tradicions, que es va descomponent i que, poc a poc, que va quedant arraconat i acaba per cedir el seu lloc al nou, que, de la mà de la industrialització, comportarà la uniformitat i la pèrdua d’identitat.
De la mà de la seva magistral ploma, assistim, doncs, a l’oposició entre els temps antics i els moderns. Els antics, immemorials, que durant segles i segles havien semblat inalterables i eterns, sempre fidels als costums propis i a un manera d’ésser particular i intransferible, i els nous, que van imposant la seva homogeneïtzació i posant en perill i amenaçant amb esborrar els rastres la diversitat i els signes distintius del passat i la història del sencera i irrecuperable del poble.
La novel·la, profundament intricada en allò que podríem anomenar el món basc, demostra, una vegada més, que només el que és profundament local pot arribar a esdevenir universal. Tot i que l’autor se submergeix en l’essència d’un poble indiscutiblement basc —i del poble basc en general— la visió que en resulta no pot ésser més universal, més definitòria del món sencer. D’aquesta constant lluita entre el que és vell i el que es nou, entre el que roman i el que canvia, entre el que és i el que serà, entre l’avui i el demà…
En la novel·la, a banda d’aquesta visió localment universal, hi podríem destacar dos trets que li confereixen una força literària irresistible.
Per un costat, una solidesa argumental desacostumada, que la tenyeixen d’una profunda càrrega humana. Assistim no només a la història d’un petit poble d’Euskadi al llarg de quasi cent anys, sinó a tota la seva història, des de la seva creació fins al nostres dies. Amb una voluntat, doncs, quasi fundacional, genèsica. Pinilla no només és un autor omniscient, que viu i fa viure els seus personatges; és, per damunt de tot, el creador —que quasi podríem escriure en majúscules— de tot aquest món.
Per un altre, en aquest magnífic fresc novel·lístic, hi excel·leix la extraordinària habilitat narrativa de l’autor; teixeix, amb una precisió artesanal, una trama literària ajustadíssima, perfecta, que encaixa al mil·límetre. Al llarg de 744 pàgines se succeeixen, sense seguir l’ordre cronològic natural o convencional i, en principi, sense semblar que segueix cap altre ordre predeterminat o preestablert, una inacabable profusió d’històries, de veus i punts de vista, que es van cedint el pas constantment els uns els altres.
I ací és on l’art del narrador, del gran narrador, assoleix la seva sublimació: aconsegueix, al bell mig del teòric caos, lligar tots els fils, evitar la dispersió argumental i menar-nos amb mà segura vers el camí de la història que pretén explicar.
Acostumats com estem a que alguns dels més lloats i premiats autors actuals facin la impressió d’usar amb calçador i sense massa criteri el desordre cronològic en les seves obres, l’esforç de Pinilla s’agraeix; cada capítol i, dins d’ells, cada paràgraf, sembla anar just allí on li correspondria. Més encara, d’escaure’s allí i només allí on ha d’anar…
Un llibre, doncs, de pes, i no només metafòricament, és feixuc de veritat: tant que, d’entrada, convida a una atemorida prevenció…! Una gran obra que, amb el pas del temps, anirà esdevenint més i més important.
Amb el benentès, per descomptat, de que les dues següents parts de la trilogia siguin capaces de mantenir el seu altíssim nivell…
divendres , 5 de desembre del 2oo8
PS: Com sempre, convido a tothom a que llegeixi l’obra i en faci arribar els seus comentaris. Tots seran benvinguts. Ben segur que enriquiran —i milloraran— la meva opinió sobre l’obra. Mercès d’avançada.
© Xavier Serrahima 2008
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Vols donar suport a les llibreries independents (a la Llibreria de guàrdia que tinguis més a prop de casa)? |
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)