Los cuerpos desnudos, Ramiro Pinilla
Una vegada enllestida la segona part, no puc evitar la impressió que hauria estat preferible que Ramiro Pinilla hagués limitat la seva ambició literària, al seva voluntat d’obra gran, d’obra de gruix, i s’hagués tractat d’acabar d’arrodonir La tierra consulsa, en comptes d’aventurar-se a convertir-la en la trilogia Verdes Valles, colinas rojas.
Segurament el seu esforç no hauria estat tan titànic, però ben segur que el lector n’hauria sortit beneficiat. No tant per la quantitat de pàgines, sinó per la sensació de que algunes d’elles ni eren necessàries ni contribuïen a reforçar-ne la unitat, més aviat a la inversa…
Cal reconèixer que Los cuerpos desnudos, Verdes Valles, Colinas Rojas II, de Ramiro Pinilla, (Tusquets Editores, 2005), seria una bona novel·la, una obra literària situada clarament per damunt del nivell de la majoria…
Ho seria o ho hauria pogut ésser…, si no tenim en compte dues consideracions essencials. En primer lloc, que l’ombra de la seva magistral primera part és allargada: assolir el seu nivell era un repte difícilment assolible. En segon lloc, que aquest segon volum sembla voler-ne fondre dos en un: una primera part, centrada en l’inoblidable Getxo pinillà, i una segona on es narra la fi de la Guerra Civil a Euskadi…
Sense que l’autor se n’adoni, aquestes dues parts acaben convertint-se en dues obres diferents, diferents i mancades d’un nexe que les justifiqui, que les consolidi i els hi confereixi unitat. És ben cert que la primera, que té com a eix argumental la lluita sindical i les celebracions del Primer de maig, sembla enllaçar perfectament amb el volum anterior, amb aquell magnífic macrocosmos, ple de vida i amarat de realitat, que progressivament havíem anant fent nostre. Per contra, la segona, basat en els dies finals de la Guerra Civil a Euskadi, sembla oblidar aquell món i prendre’l només com a justificació.
A mesura que vas endinsant-te en el darrer capítol de la novel·la, fa la sensació de que Pinilla no ha estat prou atent per a adonar-se de que s’estava allunyant del món de Getxo i de les famílies Baskardo i Altube, per a crear una obra nova. Una obra nova que només de manera tangencial té relació amb la proposada trilogia. Una obra nova que defuig —i el que és més greu, posa en perill— la pulcrament llaurada unitat i coherència de La tierra convulsa…
No hauria estat més recomanable, potser emprendre una nova novel·la i centrar-se en ella, en fer una acurada descripció dels darrers dies de la Guerra Civil del front basc ? aquest llarguíssim capítol final acaba prenent una tal autonomia, una vida pròpia tan acusada, que fins i tot perd el perfil i la personalitat dels seus protagonistes. Només en Flora som capaços d’entreveure-hi la filla de Getxo. Tot i que, massa sovint, no hi contemplem més que la reencarnació d’Isidora… Pel que fa a Roque —un personatge d’una importància i un gruix cabdal en la resta de la trilogia— i a Matías, no són més que una ombra desdibuixada de les seves personalitats anteriors. Com si només els hi haguessin prestat els seus noms…
Aquest darrer capítol de Los cuerpos desnudos, més que enriquir-la, dilueix, embastardeix i empobreix la sublim mescla de realitat de mite, de novel·la total, de la trilogia. La converteix en tota una altra cosa. Potser hauria convingut, doncs segons el meu humil parer, que la novel·la s’acabés a la pàgina 451. Les més que tres-centes que segueixen, haurien pogut constituir el germen d’una altra vigorosa novel·la, però no pas dins de Valles, colinas rojas…
On han anat a raure, Cristina i Ella, les dues protagonistes que fomentaven el pilar imprescindible de La tierra convulsa, en aquestes tres-centes pàgines? On ha quedat, la lluita entre el món antic i el nou que neix? On la història autònoma i real que havia anat bastint amb tant d’encert? Se l’ha enduta, també, la marea de la Guerra Civil…?
diumenge , 14 de desembre del 2oo8
PS: Com sempre, convido a tothom a que llegeixi l’obra i en faci arribar els seus comentaris. Tots seran benvinguts. Ben segur que enriquiran —i milloraran— la meva opinió sobre l’obra. Mercès d’avançada.
© Xavier Serrahima 2008
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Vols donar suport a les llibreries independents (a la Llibreria de guàrdia que tinguis més a prop de casa)? |
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)