Repòs etern i altres narracions, Vassili Grossman
En parlar de la literatura russa, es repeteix com una mena de mantra que els seus grans autors han estat dels artistes més capaços de reflectir amb major pregonesa l’ànima humana, allò que constitueix el fonament de les persones i les acosta a la transcendència. Els grans personatges de les lletres russes són inoblidables i deixen una petja assenyalada no pas pel que fan sinó, sobretot, pel que són i pel que pensen, per la seva insondable humanitat.
Vassili Grossman —que ja posà en evidència el seu talent en el magistral Vida i destí— ens ofereix ara una nova mostra de la seva destresa literària amb Repòs etern i altres narracions, Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors, març del 2014, amb traducció d’Àngels Llòria, una excel·lent selecció de relats escrits entre els anys 1953 i 1963, que el situen com un dels més il·lustres hereus dels insignes autors del seu país i com una de les referències inexcusables de les lletres universals.
Perquè no tan sols sap — i d’allò més bé— escriure i explicar històries interessants sinó que, el que al capdavall és molt més rellevant a l’hora de bastir una creació artística de veritat, d’aquelles que deixin petja en els lectors, sap “entendre les persones”, (pàg. 12); sap com n’és d’essencial per a qualsevol artista “observa[r] l’ànima d’una altra [persona]”, (pàg. 67); que la seva tasca consisteix “a descobrir el més recòndit dels secrets a l’interior de les ànimes humanes”, (pàg. 225); arribar a “allò humà que hi ha en l’home”, (pàg. 94), al “moll de l’os de la vida”, (pàg. 130).
És conscient que únicament som persones mentre ens emocionem, mentre sentim, mentre permetem que la sang segueixi circulant amb empenta per les nostres venes. O el que és el mateix, quan som capaços de revoltar-nos —“Era possible reprimir l’aspiració de la llibertat, però […] era impossible destruir-la”, (pàg. 53)— davant les injustícies, ja siguin de la guerra, que ens deshumanitza —“el seu deure és només complir ordres, sense fer preguntes”, (pàg. 14); “no es posava a pensar en el sentit de la vida i de la mort”, (íd.)— o de la vida civil, quan les dictadures totalitàries, de dretes o d’esquerres, capgiren la realitat (i el sentit comú): “l’ésser lliure era l’Estat i no la gent”, (pàg. 53); “[En] urnes negres de plàstic […] tornaven a casa aquells a qui la policia s’havia endut de nit en defensa […] de la seguretat de l’Estat”, (pàg. 49).
El gran problema que es produeix en una societat, i en cadascun dels individus que la formen, en els moments excepcionals on què els extremismes fanàtics s’imposen és que, malgrat que —o, potser, perquè— “tothom vol viure”, (pàg. 224), la gent va quedant paulatinament més i més desdibuixada, i acaba reduïda a la més mínima expressió, convertida en “una ombra de si mateix[a]”, en “una ombra viva de color cendra” ”, (pàg. 167).
Raó per la qual sempre hem de tenir en compte —i més encara en temps de crisi i de misèria moral, quan fa la impressió que els interessos de l’estat ho poden justificar tot— que “En la llibertat rau la riquesa de la vida; tan diferent de la misèria d’una vida en esclavitud, com la immensitat del cel es diferencia d’un cubell enreixat de la gàbia galvanitzada”, (pàg. 76).
Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 20 de juny del mmxiv
© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)