Els ullastres de Manhattan, Ponç Pons
El que, des del meu punt de vista, és un dels millors llibres de viatges que s’ha publicat en la darrera dècada, El primer estel del capvespre a Angkor, el seu autor, Josep M. Ferrer-Arpí, l’encertava del tot en afegir un subtítol que posava el matís en que es tractava de 40 destins i, alhora, de 40 viatges interiors. Per què viatjar és anar a un altre lloc, desplaçar-se, però, sobretot, desplaçar-nos nosaltres, fer desplaçar —i, per tant, canviar— el nostre jo. Viatjar és veure, veure món, però, alhora, suposa veure amb altres ulls el nostre món; el nostre món extern i el nostre món interior.
Aquesta idea, que no tots els que escriuen llibres de viatges comparteixen, la té no ja clara, sinó claríssima Ponç Pons, quan, en fer un viatge a Nova York, decideix iniciar un dietari. Un dietari que acabarà convertint-se en un llibre molt recomanable: Els ullastres de Manhattan, que va publicar Quaderns Crema el mes de març, però que el maleït coronavirus ha impedit que pogués arribar a les llibreries en el moment que li hauria correspost. Per fortuna, tan aviat com les distribuïdores tornin a poder treballar, l’hi trobareu.
Dic, expressament, “per fortuna” per què, si deixem de banda el seu intent de “plasmar i fer reviure els principals successos de la illenca història menorquina” (pàg. 24), que, segons el meu modest parer, donen lloc a un poemari tan llarg com no gaire (per no dir, ben poc) reeixit, el llibre ens submergeix, ja des del seu primer paràgraf —“Són vuit hores inacabables d’estar tancat a l’avió, on un cerca totes les postures possibles per seure còmode o dormir” (pàg. 7)— en el goig de viatjar, de llegir, d’estimar i, sobretot, de pensar.
De pensar, i, el que és molt més important, en aquest món on sembla que la discrepància estigui prohibida, pensar per un mateix. Pensar, que és dir —i dir-se. I, per als poetes, no cal dir-ho, dir és escriure —i escriure’s. Dir(-se), escriure(‘s) i repetir(-se), per exemple: “aquesta vegada no m’he d’enyorar” (Íd.), conscient com és de la seva insularitat, de la seva menorquitat; que Menorca i ell són una i la mateixa cosa. Que, com assenyalava molt bé Pere Quart allí on vagi, si no vol morir d’enyorança, el que haurà de fer és d’enyorança viure.
D’aquesta enyorança íntimament viscuda que el du, suposo que inconscientment, a comparar-ho tot amb la seva illa, que converteix Menorca en la seva vara de mesura. Si, per poder apamar el món, l’Acadèmia Francesa de les Ciències va crear, l’any 1971, el metre basant-se en la distància entre el Pol Nord i l’Equador, a Ponç, li cal la mida de Menorca —“una illa que té quaranta-set quilòmetres de llarg i vint d’ample” (pàg. 11)— per “comparar” (pàg. 77), per poder apamar el món —més exactament, la resta del (seu) món, per què el seu món és i només pot ésser Menorca: “lluny d’aquí, enmig del mar, hi ha un petit fragment del paradís i […] nosaltres, na Roser i jo, menorquins de tot cor, som dos dels seus illòmans habitants” (pàg. 19).
I tot, absolutament tot, hi és en relació: “Cap monstre de ciment, per sumptuós que sigui,/ té la gràcia eixerida dels llocs emblancats,/ les barraques de pedra i les casetes de mar” (pàg. 29); “Ser illenc et marca per a tota la vida, és com un senyal, un estigma” (pàg. 31); “Viure tranquils, sense presses, de forma humana i natural” (pàg. 33); “jo aquí em sent més menorquí que mai” (pàg. 37); “El clima i el paisatge urbà condicionen el tipus de vida i modelen, crec, fins i tot el pensament” (pàg. 39); “L’Empire State és més alt que la nostra santuària muntanya central del Toro” (pàg. 43); “em mir aquesta espessa aglomeració de gratacels amb ulls d’un nen d’un petit poble d’una illa, i duc dins del cor l’estimada imatge dels turons i dels ullastres menorquins” (pàg. 52); “jo estic fet de la matèria de què està feta la nostra illa” (pàg. 78).
Com tot és en relació —i ací és on conflueixen els dos grans nexes del ser (heideggarià) de Ponç: menorquitat i necessitat d’expressió— amb la poesia, l’escriptura i l’art. Per què, de la mateixa manera que Descartes existia per què pensava, el d’Alaior existeix per què escriu, per què li cal escriure, per què només escrivint viu de veritat, viu més.
Perquè és, perquè ha d’ésser, en el més endins de l’endins, en essència, “poeta sense remei ni perdó” (pàg. 19), perquè només “l’art autèntic regenera” (pàg. 21), perquè “el món d’un escriptor […] és la seva biblioteca” (pàg. 29), perquè “[escric] perquè si no em moriria” (pàg. 32), perquè “la poesia és el sol d’un dia d’hivern i la paraula clau sempre és passió” (Íd.), perquè “l’escriptura és una mena de passió ontològica que em salva de la buidor i del neguit” (pàg. 48), perquè “quan [l’entorn] m’és estrany o conflictiu, em construesc amb l’escriptura un secret refugi existencial” (pàg. 86), perquè “la meva [passió] és la literatura” (pàg. 92).
I és per tot això, perquè en la sang de les seves venes menorquitat i poesia flueixen de la mà, que qualsevol viatge que pugui fer, a Nova York o qualsevol altre lloc, és, per damunt de tot, un viatge “[d’]exploració i de descoberta de l’interior d’un mateix” (pàg. 14). Viatjar “serveix de ben poc si en tornar no has après res sobre el món, la vida, els altres i, sobretot tu mateix” (pàg. 55). I, quan viatgem, si sabem, és clar, com Ponç Pons, fer-ho amb els ulls i el cor ben oberts, “en el fons veim el que duim dins” (pàg. 94).
Si García Lorca fou un poeta en Nueva York, ell és, per damunt de tot, un poeta menorquí (i alhora, i indissociablement, un menorquí poeta), a Nova York i arreu. Un illòman menorquí —per emprar els seus mots— que pot desplaçar-se a d’altres llocs, que vol fer-ho per conèixer món i per conèixer-se ell mateix, però que mai no podria viure en aquests “altres llocs on la gent corre per no arribar enlloc” (pàg. 78), on, en mirar per la finestra, no puguin la natura i la vida deplegar-se davant dels seus ulls: “Aquí no veig el cel” (pàg. 85).
I és per això, per trobar-se ell mateix, més exactament, per no perdre’s, per mantenir ben viva la seva doble condició de menorquí i de poeta, de poeta i de menorquí, que va escriure aquest diari que ara comparteix amb nosaltres: “per situar-me, centrar-me, per saber on sóc i no perdre’m, per viure cada instant conscient, per no deixar de ser a Menorca mentre exploram Nova York, però sobretot per què els dies escrits són més viscuts” (pàg. 24).
divendres, 8 i dissabte 9 de maig del mmxx
© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons