Diaris (1969-1972), Ricard Salvat
Retrat d’un temps que no passa
Un dels major dubtes que podem tenir quan comencem la lectura de qualsevol text diarístic o memorialístic —diaris, dietaris, memòries…—, sobretot quan són integrals, és el de si ens podrà interessar (prou) tot el que va escriure el seu autor; sobre, doncs, si ha estat oportuna la decisió de publicar-los sense extreure’n res; sense fer-ne, almenys, una certa tria que permeti eliminar allò que podria tenir un (cert) atractiu quan es va escriure però que, ara, el pugui haver perdut.
Tal i com va quedar patent en el seu primer volum, pel que es refereix a aquest temor, els Diaris (1969-1972), de Ricard Salvat (Edicions de la Universitat de Barcelona, 2017) presenten un avantatge indiscutible: fou una persona tan polifacètica, s’apassionava per tantes activitats (culturals, polítiques, socials) que difícilment hi haurà cap lector que no hi trobi temes del seu interès. Sense que això signifiqui, és clar, que en alguns moments no s’hagués agraït que hagués estat menys prolix —principalment quan relata gestions administratives o burocràtiques o transcriu informes o qüestionaris.
En qualsevol cas, probablement el que més agrairà el lector és la seva sinceritat, el fet que escrivís, de veritat, un diari —més aviat, un dietari: no el redactava cada dia— íntim, un diari pensat per a ell sol, sense tenir al cap la idea que algun dia es podria arribar a publicar. Una sinceritat que, en general —en els temps actuals, no cal recordar els perills que suposen certs actes, escrits o declaracions quan s’està sotmès a un règim totalitari—, s’estenia a la nombrosa correspondència que enviava: “No sé si li agradarà la meva crítica o comentari. Fa temps que vaig decidir ser franc, prescindir de punyetes i miraments. Tot això que li dic és, realment, allò que jo opino de la seva obra. A veure com s’ho prendrà”.
Una sinceritat que, vista amb ulls d’avui, sorprèn força. Per exemple, quan parla, sense cap pèl a la llengua, sobre qui esdevindria el rei espanyol constitucional— “Fa una setmana Franco va designar «Príncipe de España» aquella mena de feble mental que es diu Juan Carlos de Borbón”—, d’alguns dels seus companys de professió —als que critica amb tanta virulència que, si són vius, segurament se sentiran ferits— o d’altres escriptors. Però, sobretot, quan no tan sols justifica, sinó que lloa accions que han dut a terme organitzacions terroristes, ja es tracti d’ETA —“Avui l’ETA ha raptat el cònsol alemany a Sant Sebastià […] i ha declarat que la sort del súbdit alemany depèn de la sort que demà mereixin els condemnats de Burgos. És esplèndid, extraordinari i meravellós. De fet, és l’única cosa que té sentit en aquest món de violència”— o d’algun comando palestí.
És clar que d’altres vegades el que ens sorprendrà és exactament el contrari: les seves lloances a personatges que, a dia d’avui, són, almenys, posats en qüestió: “en Vargas Llosa […] realment és un home encantador i de gran sensibilitat”.
Tot plegat perquè, per fortuna per a nosaltres, aquest seu diari li servia, sovint, com a purga, com a catarsi, com a mitjà per alliberar-se dels disgustos que li donaven les seves relacions professionals i per provar de suportar millor —en alguns casos, com el de la malaltia de la seva filla, simplement suportar— el llarg i tortuós camí de l’existència. Aquest camí que en ocasions arribà a dubtar si tenia algun sentit: “Comparant aquestes vacances de Setmana Santa amb les de l’any passat, aquestes, si bé no han estat gaire alegres, com a mínim no han estat tan terriblement desesperades […]. De tota manera, hem perdut una mica l’alegria de viure”.
Endinsar-se en els apunts diarístics d’aquests quatre anys, editats amb molta cura per Francesc Foguet i Boreu, ens permet, tot i la seva subjectivitat —Salvat no només escriu per a ell, sinó que fent-ho ens mostra la seva Weltschauung o concepció del món—, per una banda, obtenir un retrat molt autèntic, molt viscut, d’aquells anys tan foscos, on continuava la llarga nit del franquisme, però, per una altra, adonar-nos que les identitats dels països (i de les persones que els conformen) no canvien, que, si cada terra fa sa guerra, hi ha terres que es declaren vençudes abans de començar-les.
Són una absoluta i total constatació —i no pas per culpa exclusiva del franquisme— que aquella vella idea que “qualsevol temps passat fou millor” és tan falsa com mentidera; que, llavors com ara, el que predominava era una idèntica mediocritat general —“És un país de mediocres, evidentment”; “Això són gent de teatre o cinema […] i no com aquest bestiar que tenim aquí a Espanya”. Una mediocritat encara més acusada en els llocs de poder o de responsabilitat, que s’aconsegueixen no pas per mèrits sinó per genuflexió.
Una obvia plasmació que a casa nostra el que ja predominava era el quietisme, la mateixa manca d’ambició, la mateixa por a fer res, a anar endavant, a arriscar-se, a perdre. Condició pusil·lànime que duu com a conseqüència, és clar, que es perdi abans de començar; que s’elimini d’entrada la possibilitat de guanyar, d’avançar, de fer res de valor, res d’enriquidor. Que ens haguem de conformar, tant políticament com cultural, mirant-nos el melic, mentre d’altres aprofiten la nostra apatia per seguint fent camí, deixant-nos cada vegada més enrere.
divendres, 20 de juliol del mmxviii
© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
Altres anàlisis literàries d’Epistolaris
