Migajas filosóficas, El concepto de la angustia, Prólogos, Søren Kierkegaard

Migajas filosóficas, El concepto de la angustia, Prólogos, Søren Kierkegaard

Escola de pensament

Tot i que les afirmacions (més o menys) categòriques acostumen a resultar arriscades, crec que no m’erro (gaire) si afirmo que per a la major part dels lectors interessats en el pensament —i hi incloc una part gens menyspreable dels amants de la filosofia— només veure el nom de Søren Kierkegaard en la coberta d’un llibre ja els fa tremolar, almenys una mica.

No és d’estranyar, atès que té una fama, només en part merescuda, d’ésser un ós molt dur de rossegar; d’ésser un d’aquells autors que requereixen un esforç gairebé colossal per entendre’l; un d’aquells que, si no comences a llegir en les condicions més òptimes, amb calma, molt de temps i paciència —“no hay prisa. Andando despacio, puede que no se llegue nunca a la meta, pero cuando uno se apresura demasiado, puede que se pase de largo” (pàg. 36)— és possible que et plantegis deixar-lo estar.

Si t’endinses en aquest tan acurat volum, Escritos Volumen 4/2, del filòsof danès —que inclou Migajas filosóficas, El concepto de la angustia i Prólogos, tots ells publicats l’any 1844— de l’Editorial Trotta, traduït per Darío González i Óscar Parcero, i no ho fas ben predisposat, sabent que no et serà fàcil accedir-hi, que t’exigirà una voluntat, fins i tot un sacrifici, en alguns moments, més que considerable, no és pot descartar que et sentis, si no derrotat, almenys superat: superat per una de les ments més prodigioses que ha donat la humanitat.

Potser, no ho negaré, massa prodigiosa i tot, tant que per (tractar de) seguir-la se’t fa necessari llegir i rellegir, una vegada i una altra, les seves argumentacions, si no vols córrer el risc de perdre el fil, de perdre el nord. Però, si t’adaptes a les seves exigències, si hi poses tot el que tens de la teva part, la recompensa és, també, major; atrevir-se a llegir-lo suposa entrar, per la porta gran, en una acadèmia del pensament, en una escola on potser no aprendrem cap veritat, i, encara menys, metafísica —“¿Hasta qué punto puede aprenderse la verdad? Esta es la pregunta con la que hemos de comenzar” (pàg. 31)—, però si ens exercitarem en el noble art de la dialèctica: “lo que hace que uno sea un buen dialéctico es la firmeza en lo absoluto y las distinciones absolutas” (pàg. 114).

En una art d’arrel socràtica —“este proyecto vas más allá de lo socrático” (pàg. 117)— que ens permetrà disciplinar el pensament, que ens permetrà adonar-nos que no hi ha millor manera de reflexionar que fer-ho amb la màxima seriositat i el major rigor, sense abaixar mai el llisto, sense claudicar en l’exigència; sense caure en la temptació, omnipresent, de salvar les aparences, de conformar-se amb una explicació (o, més aviat, semiexplicació) quan no s’aconsegueix trobar l’explicació racional, quan les dificultats es van acumulant; quan, com més t’immergeixes en una qüestió, en comptes d’obtenir respostes, més creixen les incerteses i els dubtes, les noves preguntes,.

I és per això, perquè la finalitat no és lluir-se o acontentar-se un mateix, sinó fer avançar el coneixement, que Kierkegaard ens adverteix, una vegada i una altra, dels perills que suposa el recurs a la xerrameca insubstancial —“Cuanto más ideal sea la ética, mejor. No debe dejarse perturbar por la palabrería” (pàg. 137)—, a l’enginy forçat —“uno no es más que un geistreich [ingenioso] y se le escapa el punto principal” (pàg. 154)—, al facilisme —“se ha pasado por alto el estado intermedio y la explicación ha incurrido en un sospechoso facilismo” (pàg. 137)—, que ens poden aportar una certa satisfacció i una més que probable notorietat, però que, en realitat, no aporten cap profit, ni per a nosaltres —“así uno no llega a saber nada” (Íd.)— ni per a ningú.

Si us pregunteu, doncs, per què us ha de servir llegir el pensador danès —i aquesta és una pregunta perillosa, tramposa, ja que (algunes de) les coses més importants de la vida no tenen cap utilitat pràctica—, crec que hi ha prou raons: per conèixer com ens podem acostar a la veritat i quin és el paper del mestre i quina és el del deixeble en la formació de les persones (Migajas filosóficas); per saber què és l’angoixa, com es crea, quina relació té amb el pecat i quina funció compleix, en la relació de l’home amb la seva espiritualitat o, més aviat, religiositat (El concepto de la angustia); per gaudir del plaer de comprovar com la ironia i la intel·ligència aliades esdevenen la més devastadora arma de destrucció massiva contra la supèrbia i la presumpció (Prólogos).

Però, sobretot, per prendre consciència que perdre’ns les reflexions de les més colossals ments de la història de la humanitat és un luxe que no ens podem permetre.

dimecres 14 de desembre del mmxvi

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats

Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons