En un moment tan fonamental per a la nostra història —i, sobretot, per al nostre futur—, res més adient que la publicació de llibres tan coratjosos com La trama contra Catalunya, d’Hèctor López Bofill, Angle Editorial, maig del 2013, (com ho fou, l’any 2005 la d’Els assassins de Franco, de Francesc-Marc Álvaro). Jugant-nos com ens hi juguem la nostra supervivència com a nació, cal obligatòriament tenir present que el nostre oponent —un estat espanyol que té a la seva disposició una gairebé il·limitada quantitat de mitjans de repressió (polítics, judicials i diplomàtics però, no ens n’oblidem!, també militars)— resultaria molt menys perillós si no comptés amb col·laboradors dins mateix de Catalunya.
Allò mateix que massa sovint hem fet servir com a excusa de la nostra pròpia irresponsabilitat o del nostre immobilisme —culpar exclusivament un indeterminat Madrid de tots els mals que ens afecten— comporta el risc de fer-nos oblidar l’existència d’adversaris interiors, que no tenen altre objectiu que anar-nos tallant la gespa sota els peus. Amb encert, l’autor els defineix com a unionistes —“Teixit d’agent de diversos sectors socials (però sobretot de la plutocràcia catalana) que actuen amb la voluntat de reprimir el procés d’emancipació català”, (pàg. 23)— i, més exactament, com la quinta columna del segle XXI.
No tan sols assevera que n’hi ha, sinó que, en primer lloc, són més que no ens pensem, en segon, sovint els hem considerat dels nostres (presentant-los com a models de triomf a la manera catalana) i, last but not least, no únicament en són molts més dels que vol(drí)em i diuen —per dir-ho en paraules de Raimon— sinó que acumulen molt més poder del que podríem imaginar: tenen en gran part la clau de la caixa —i de La Caixa— dels diners de Catalunya.
En un primer capítol —que bé podríem considerar una breu introducció— tan apassionant com prometedor, mostra magníficament com n’és d’imprescindible treure a la llum —amb rostre i cognoms; amb marca i denominació social— alguns dels vigilants del gueto que treballen amb constància i dedicació des de fa temps per la preservació de la regionalització catalana; per la submissió a un estat espanyol que no tan sols ens menysprea, sinó que ens explota i ens margina tan severament i impune.
Llàstima que, a mesura que avança, el llibre es va ressentint-se més i més de consideracions que s’allunyen d’una anàlisi o interpretació acadèmica o professional, per anar-se tenyint d’un subjectivisme —polític i personal— que mescla, indegudament, l’ineludible desemmascarament de l’espanyolisme latent que nia en gran part dels dirigents dels poders fàctics catalans amb una certa necessitat de passar comptes, de purga espiritual que té molt —massa— de justificació o exculpació política personal i de partit.
Em fa la sensació —òbviament, també subjectiva— que el López Bofill persona i (ex?)polític s’imposa al López Bofill professor de Dret Constitucional i aprofita, potser de manera inconscient i involuntària, l’avinentesa per dur a terme una cada vegada més explícita defensa pròpia, de reivindicació soterrada de l’oportunitat balafiada que significà la pèrdua dels escons de Solidaritat en les eleccions parlamentàries del 2012.
Si llegim amb els ulls i la ment ben oberta —com sempre s’hauria de fer— ens adonarem que alguns dels arguments que empra per identificar els col·laboracionistes que actuen soterradament al nostre país no tan sols acaben recaient sobre els seus antics oponents polítics, sinó que són gairebé els mateixos que tant ell com el seu partit feren servir al llarg de la darrera contesa electoral. Talment com si, no havent estat capaç de convèncer els electors, no hagués resistit la temptació d’atorgar una (mena de) segona oportunitat.
Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 5 de juliol del mmxiii
© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons