Moo Pak, Gabriel Josipovici
El món editorial no pot deixar d’ésser més sorprenent (i incomprensible): mentre a les llistes d’èxits triomfen llibres d’una qualitat literària més que discretes, promogudes per campanyes publicitàries tan excessives com narcisistes —entre elles, una de cum laude, que assegura: “Sí, aquest és el llibre de què parla tothom”— obres de gran mèrit passen pels taulells de novetats malauradament i immerescudament desapercebudes.
Potser sols aquesta raó ens permet intuir —que no pas entendre, i molt menys justificar— que un volum tan extraordinari com Moo Pak, de Gabriel Josipovici, redactat l’any 1994, no hagués estat encara traduït al català —i el que encara sobta més, tampoc a l’espanyol. Cal agrair, doncs, a les editorials Raig Verd i a Còmplices que s’hagin proposat desvetllar-nos del somni dogmàtic (i mercadotècnic) imperant, oferint-nos, finalment, la magnífica oportunitat d’assaborir —mercès a les versions de Ferran Ràfols Gesa i de Juan de Sola, respectivament— el “miracle [d’un] llibre”, (pàg. 53), que ens permet “oblidar-nos de nosaltres mateixos, i quedar del tot absorts en l’acte de [llegir]”, (pàg. 90).
Sempre i quan, és clar, d’entrada estiguem “disposats a prescindir de la comoditat de les opinions clares, del bàlsam d’una veu narradora que els expliqui clarament on són?”, (pàg. 144). Car, en aquesta societat nostra moderna caracteritzada pel mínim esforç possible, probablement se l’acusarà d’ésser una obra difícil i poc accessible, una d’aquelles rareses que exigeixen dedicació —i el que és mil vegades més greu («Vade retro, Satanàs!»), una dedicació sostinguda— a l’hora de llegir-lo.
Criteri mesquí, i per damunt de tot, covard, que, d’haver prevalgut al llarg de la història, ens hauria privat del plaer de degustar les exquisides veus literàries de Dante, Kafka, Sterne, Wallace Stevens, Goethe, Cervantes, Austen i tants d’altres escriptors. En definitiva, de tots aquells que han entès la literatura com una creació artística personal i intransferible; d’aquells que han cregut que escriure pensant en el lector suposava no només trair la seva obra sinó, sobretot, trair-se a ells mateixos —sacrificar allò que eren (i allò que havien d’ésser): “la gran traïció és provar de fer el que penses que hauries de fer, o el que et penses que la gent espera de tu o el que et penses que et portarà a l’èxit”, (pàg. 124).
És cert que l’obra de Josipovici costa; és cert que la reflexió pren el lloc de l’acció; és cert que el dir —i l’escriure— ocupa en lloc del fer; és cert que no sols no es pot llegir en qualsevol lloc o de qualsevol manera, sinó que s’ha de fer “com cal […], amb paciència, deixa[nt] que el silenci envolti la lectura”, (pàg. 40); és cert que sovint ens desconcerta i fins i tot es contradiu; és cert que és laberíntica i, en ocasions, caòtica; és cert que la simple visió dels blocs infinits i sense respir dels seus paràgrafs no tan sols imposen, sinó que intimiden; és cert que la seva lectura no només (ens) exigeix molt de nosaltres mateixos, sinó que gairebé ens obliga a esdevenir còmplices de la seva obra…
Tot això —i molt més— és cert… però encara ho és més que si som capaços de sobreposar-nos a aquests (teòrics) desavantatges —i, sobretot, de convertir-los en el que realment són, en l’escà que farà esclatar tota la seva potencialitat literària, existencial i humanística—, la recompensa que en rebrem compensarà una i mil vegades els esforços que ens hagi calgut dur a terme per a accedir-hi. Un cop haguem trescat fins al capdamunt del cim (“el coneixement sense patiment no existeix”, pàg. 96), no tan sols ho veurem tot més clar, sinó que, el que és més important, hi veurem més —o, millor dit hi veurem diferent— en aquesta obra que “toca amb honestedat les necessitats, els desitjos i contradiccions de l’home modern”, (pàg. 56).
Podríem, sens dubte, plantejar-nos el severíssim repte de tractar de definir o encasellar Moo Pak, de sotmetre’l a les normes generals o generalitzables; atès que “el camí indirecte per arribar a les generalitats és el més popular entre els ressenyadors actuals”, (pàg. 98), podríem assajar d’agermanar-lo amb d’altres propostes semblants, de cercar-ne antecedents pròxims —Marcel Proust, Thomas Bernardh, Sammuel Beckett, especialment— que permetin situar-lo i fer-nos-el més proper, que predisposin al lector o lectora a llegir-lo per analogia o per similitud amb en tal o en tal altre.
Potser —tot i que és molt suposar— fins i tot ens en sortiríem, ens sentiríem satisfets, gosaríem treure pit i ens en vanagloriaríem, talment com si haguéssim assolit una gran fita. Tanmateix, això no únicament fóra una mostra inexcusable d’immodèstia —ens serviríem a nosaltres mateixos, en comptes de servir el text— i posaria en evidència que no hi hem entès res, en llegir-la —en el cas altament improbable que l’autor hagués pretès que hi entenguéssim res, cal remarcar-ho—, sinó que, segons el nostre parer, suposaria per damunt de tot trair l’esperit de l’obra: “les coses més importants no es diuen o es diuen de manera equivocada”, (pàg. 160); “les teories són una manera de mantenir els problemes a una certa distància”, (pàg. 41).
El millor que podem fer, sens dubte, amb aquest llibre de Gabriel Josipovici, que “deixa lloc al caos i […] malgrat tot funciona”, (pàg. 162), és capbussar-nos-hi de ple, alliberant-nos per complet de qualsevol mena de suggestió o partit pres, amb aquella fantàstica ingenuïtat infantívola que ens permet descobrir que tot és nou cada dia. Si ho fem així, nus de tot, com los hijos de la mar machadians —“mantinguem la ment oberta, […] deixem que les cames ens portin allà on vulguin, […] sortim dels camins fressats i […] esperem[-ho] tot i res a la vegada”, (pàg. 52)— fruirem d’una experiència literària tan inoblidable com intransferible. Inoblidable per intransferible, en realitat!
Publicat al Núvol.com, el 20 de novembre del mmxii
© Xavier Serrahima 2012
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)