Escriure una novel·la comporta voler començar un joc que no saps ben bé on et durà; llegir-la implica la voluntat de participar en el mateix joc, embarcar-te (i embrancar-te) en un viatge compartit amb l’autor, els personatges i la seva història —o, més exactament, en la seva vida convertida en història.
En Jaume Benavente ho té molt clar, i per això enceta Nocturn de Portbou, La Temerària Editorial, 2015, a l’estació Internacional d’aquest poble de l’Alt Empordà, un territori transfronterer que és, alhora, aquí i arreu; que és un lloc i, ensems, tots els llocs; la comarca que Salvador Dalí convertí no pas per casualitat en el centre de l’univers; perquè el seu llibre enllaça, tot contraposant-los, amb un mateix alè espiritual, la Mediterrània i el centre d’Europa; la llum i la claror de l’aura de la nostra mar antiga amb la foscor i l’ombra de l’aura de les ciutats creuades per rius grisos i embastardits.
I serà dins d’aquest dos ambients, físics, però també anímics, que els personatges es desplaçaran. Per un costat, el protagonista, Daniel Gispert, sorgirà de l’obscuritat —“part de la meva vida a la ciutat transcorria […] de forma subterrània, […] hores i hores, tardes i nits senceres al marge de la vida, de la superfície, del sol o de les estrelles […]. Un món a les fosques o il·luminat per l’electricitat, d’aire tancat, quiet” (pàg. 29)— per arribar a la claror (geogràfica, física, però per damunt de tot, emocional) de Portbou; per la seva banda, l’altra gran protagonista, la família Kodály en el seu conjunt, s’allunyarà de la foscor Hongaresa per acostar-se a la claredat mediterrània —sense, tanmateix, poder-se alliberar de les enigmàtiques ombres que la persegueixen.
Com les grans obres, aquesta va del particular a l’universal: la història d’ell mateix que va desentortolligant en Daniel de la madeixa confusa de la seva memòria i els seus records —“s’endinsava en la seva pròpia memòria i m’hi duia amb ell” (pàg. 117)—, ens duu, a través del seu metge i més tard amic Marcel i mitjançant tot un seguit d’interseccions —“vaig sentir-me en una de les interseccions de les quals parlava en Marcel” (pàg. 144)— a la història dels Kodàly; i, aquests, al seu torn, com a metàfora que són, a la de tot Europa. En realitat, a la història (o les històries) de les dues Europes: la que caigué en mans del capitalisme i la que caigué en les del comunisme; totes dues —tot i que potser una (la clarament totalitària) més que l’altra— asfixiants, anihiladores, devastadores de vides.
Al mateix temps, el viatge de la foscor a la llum es produeix també en la trama, amarada d’una intriga, com més va més acusada. A poc a poc anem coneixent els misteris i les sorpreses que oculta l’estranya família que arriba a Catalunya des d’Hongria, un pràcticament desconegut país de l’est. Intrigues que ens aniran sent desvetllades molt dosificadament i que només ho seran del tot en les seves pàgines finals, quan Sofia, la mare de l’extravagant família, ho expliqui tot en una carta que és una, inesperada però del tot conclusiva, “confessió” (pàg. 237).
En aquesta més que recomanable obra de Jaume Benavent, de gran profunditat psicològica —per no dir espiritual, anímica: no és cap coincidència (“Per a mi els noms sempre han estat importants, simbòlics” pàg. 143) que la filla és digui Alma— la mescla d’erudició i de lirisme és inextricable: poesia i coneixement van de la mà. Entre d’altres motius, perquè també hi van en la vida. Per al narrador —i, si mal no m’erro, també per a l’autor—, vida i obra són una i la mateixa cosa: “Per a mi, la ficció és la realitat, almenys en la mesura que m’ajuda a viure” (pàg. 195).
I, com a conseqüència, amb uns personatges amb tanta vida interior —“el que volia fer […]: paisatges interiors, representacions de l’ànima” (pàg. 84); “volia parlar del que passava al seu interior, del seu estat anímic” (pàg. 215)—, la ficció esdevé tan real, o, potser, més i tot, que la vida mateixa; la qual cosa ens permet, com a lectors, “mirar de cara la vida” (pàg. 82).
En aquesta novel·la, on ressonen amplament les veus de Joseph Conrad —“estic clavat en aquest punt de l’univers com un marí conradià que no aconsegueix avançar a través dels mars tropicals en calma” (pàg. 176)— i de Thomas Mann i d’Stefan Zweig, els records, les imatges, les trames, les idees i els pensaments van i venen, tornen i retornen com els rius heraclitans o les ones de la mar. I hi fan, crec jo, per fer-nos comprendre que ens cal conèixer el passat per entendre’ns, per saber —en la mesura que això sigui humanament possible— qui som, però també per alliberar-nos-en, per impedir que esdevingui una feixuga càrrega que llasti irremissiblement el nostre futur. Perquè el futur, conjuntament amb el passat, és la nostra única, autèntica possessió.
És clar que aquesta és, tan sols, la meva —modesta i intransferible— lectura, però, per fortuna, la novel·la, com qualsevol obra artística de mèrit, en permet d’altres. Només cal que en trobeu la vostra.
dimarts, 22 de juny del mmxv
© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)