Si entra boira no tendré on anar, Antoni Vidal Ferrando
Poesia, llum (molt més) enllà de la boira
Hi ha vegades, poques, ben ben poques, del tot excepcionals, en que les paraules sobren. En que les paraules sobren perquè una obra d’art t’ha deixat sense paraules. Perquè una obra d’art ja ho diu tot, ja t’ho ha dit tot, i qualsevol cosa que puguis (tractar de) comentar sobre ella no tan sols no hi aportarà o afegirà (quasi) res, sinó que, per més que t’hi esforcis, no seràs capaç de fer-li (una mínima) justícia.
És per això que, després de llegir i rellegir (re-llegir) una i una altra vegada Si entra boira no tendré on anar, d’Antoni Vidal Ferrando, Edicions Proa, que obtingué el Premi Carles Riba 2021, el més raonable que podria fer —probablement, el que hauria de fer— seria mantenir-me en silenci. Callar i limitar-me a dir: «Feu-vos un regal: compreu-lo, llegiu-lo i gaudiu-lo!».
Geografies
Puc ben assegurar que n’hi hauria ben bé prou. Que al poemari no li cal, per a res, una anàlisi literària meva per ser el que és, per guanyar-se el dret a ser llegit per qualsevol persona que posseeixi un mínim de sensibilitat artística, literària, emocional o humana.
Que tan sols cal llegir el començament del primer vers del primer poema (“He conegut geografies que encara puc tocar amb els palpissos dels dits”, p. 13), més que no pas llegir-lo, capbussar-s’hi, delerós, per tenir-ho clar, per no poder-lo —ni, el que és (molt) més important, voler-lo— deixar.
Per endinsar-se en la musicalitat de l’existència, en la pregona espiritualitat de la condició humana. En aquesta condició humana, necessàriament i meravellosament contradictòria que la ploma del poeta santanyiner tan i tan bé sap reflectir.
Paradís i infern
En aquest viure nostre on, més sovint que no ens pensem —potser, que preferim no pensar; perquè, és clar, pensar, obrir els ulls, voler mirar la vida cara a cara, mantenint l’esguard ben ferm, que és el que fa Vidal Ferrando en aquest poemari, implica, necessàriament, estar disposats a afrontar el dolor, o, almenys, la incomoditat que això suposa—, el paradís i l’infern es donen la mà.
El paradís i l’infern (l’infern i el paradís, car, en la mar turbulenta de l’existència, l’ordre no fa pas la cosa, tampoc) que no tan sols estan mesclats, inextricablement o indissolublement mesclats, sinó que conviuen.
Conviuen i, en conviure, ens duen per camins que no imaginàvem. Per camins de dubtes, d’inseguretats, d’incerteses. De qüestionaments i reqüestionaments (re-qüestionaments). I, per tant, i com a conseqüència, de temors.
Del present al futur
De temors pel present, per un present de “presidis encerclats d’herba negra”, on “plou sense treva ni pietat dins grans silencis”, p. 15, però, encara més, pel futur, pel que aquest present on “els corbs […] grallen dins ermassos/ indestructibles”, p. 19, implica o fa presagiar.
Perquè, veient com veu el món d’ara, aquest món que ens ha tocat viure, en el què “els morts […] omplen les piques/ on beuen els ocells”, p. 21, aquest món actual de “cel taciturn, mar d’ofidis i arcàngels”, tem, no pot sinó témer, que: “Si entra boira no tendré on anar”, p. 17.
Més exactament: si encara entra més boira, si segueix entrant més i més boira, si les ales negres dels corbs acaben per obscurir del tot el cel ja prou taciturn, ja no tendré on anar.
No tendré on anar, perquè tot serà tan fosc que em resultarà difícil anar enlloc. Però, per damunt de tot, el que compta, el que constitueix el nucli del seu neguit, perquè: quin sentit tendrà que hi vagi?, per què hi hauria de voler anar, de seguir anant-hi, si el món acaba sent com ara mateix sembla que serà.
El temps d’ara
Un present que, en el seu cas, era, sobretot, el del confinament. Confinament que fou, sens dubte, l’escà o l’espero (necessari) de l’escriptura del llibre de poemes. Aquest confinament que en algun moment feia la impressió que no s’havia d’acabar, que no s’havia d’acabar mai. Que ens emboiraria per sempre més.
Confinament que, com tot en aquesta nostra existència heraclitana —, en aquesta nostra eterna lluita de contraris, on el paradís i l’infern no tan sols hi coexisteixen, sinó que hi conviuen (que hi han de, no poden sinó conviure)—, ens oferí, com a torna, un temps de reflexió.
Que ens serví a tots —si més no, que ens hauria pogut servir a tots, si l’haguéssim sabut/ volgut aprofitar, si, com ell, haguéssim estat capaços de convertir un mal en un repte, en una oportunitat— per plantejar-nos algunes qüestions.
Qüestions que, sense l’aïllament, sense el temps només per a nosaltres que, de cop sobte, ens concedí el confinament, vivint com vivim atrafegats i més que atrafegats —vivint una vida que, en realitat, no ens permet de viure; si més no, de viuré com voldríem viure; com entenem que seria el nostre viure si poguéssim escollir-lo (en plena llibertat)— , no ens hauríem plantejat, no ens hauríem pogut plantejar.
Interpel·lació poètica
I, en aquestes condicions, Antoni Vidal Ferrando s’ha interrogat —més aviat, reinterrogat (re-interrogat), com ja ho havia fet en totes i cadascuna de les seves creacions literàries—, s’ha interpel·lat a ell mateix.
S’ha interrogat o interpel·lat poèticament, dialogament. I, en fer-ho, mitjançant la l’art de la paraula, de la música del pensament que és la poesia, l’art poètica, ha pogut veure més enllà de la boira.
Ha pogut veure —per expressar-ho amb major precisió, entreveure (“Veig clarobscurs al llarg de l’extensió d’aquesta foto”, p. 75”)— el que, sense aquesta seva autointerrogació (auto-interrogació) o qüestionament (reqüestionament, re-qüestionament) poètico-existencial mai no hauria pogut entreveure.
El fruit d’aquesta seva interrogació, d’aquest diàleg literari amb ell mateix, és el que ens brinda amb aquest Si entra boira no tendré on anar. En aquest nou poemari vidalferrandià que, com ja he advertit al començament, converteix aquesta meva anàlisi literària en absolutament prescindible.
Prescindible perquè, en realitat, l’únic servei que us puc fer és dir-vos, repetir-vos, el que ja us he dit. Oblideu-vos del que jo escric: Feu-vos un regal: compreu-lo, llegiu-lo i gaudiu-lo!
dijous, 24 de febrer del mmxxii
© Xavier Serrahima 2022
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Vols donar suport a les llibreries independents (a la Llibreria de guàrdia que tinguis més a prop de casa)? |
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)