Cròniques italianes, Stendhal
Traducció creativa
L’avorriment pot esdevenir una arma destructiva poderossísima, una arma que, quan afecta de manera continuada, pot acabar amb les ganes de viure de la majoria de la gent que el pateix —si més no, pot fer plantejar-los el sentit del viure. En canvi, quan qui s’avorreix és un artista, un creador, de vegades comporta un efecte positiu, un estímul o un punt de partida, pot esdevenir l’escà d’una obra.
A inicis de l’any 1931, Stendhal era el
cònsol de França a Trieste, una ciutat on, tan enamorat d’Itàlia com era, s’hi trobava molt malament, en primer lloc perquè hi feia molt fred —“Em moro d’avorriment i de fred[1]” explicava a Madame Virginie Ancelot, en una carta de 1 de gener del 1931— i, sobretot, perquè restava aïllat de qualsevol mitjà que li permetés seguir en contacte amb els seus interessos culturals: “cal provar d’acostumar-se a aquesta manca total de comunicació del pensament[2]” (carta de 4 de gener del 1931, a Adolphe de Mareste).
Raó per la qual desitjava un canvi de destí, que li fos més favorable, que li fes possible mantenir el contacte amb aquells que, com ell, no podien concebre la vida sense alimentació intel·lectual, sense el cultiu del pensament. Per desgràcia, el seu nou nomenament, a Civitavecchia, una ciutat molt propera a Roma, no canviarà gens la seva situació ni el seu desencant:
Tinc set d’una conversa que no sigui una cerimònia. […] A la massa de les idees li cal ésser remoguda. Penseu que tot el que sento des de fa trenta mesos em sembla ridícul, o, millor dit, pla. M’adormo tant durant aquestes maleïdes converses, que són el meu pa quotidià, que de vegades em dóna per dir ximpleries més grosses que les dels meus partners, i que els escandalitzen” (lletra a Domenico Fiore, 3o d’abril de 1833)[3].
Realment, haig d’agrair-vos per les vostres bones lletres; les deso i les rellegeixo en les llargues tardes solitàries que passo a Civitavecchia. […] Caldrà que visquem i morim així en aquesta riba solitària? Em fa por. Si fos així, moriria completament estupiditzat per l’avorriment i la no comunicació de les meves idees. No pretenc, per descomptat, que siguin bones; siguin com siguin, per més que tot Civitacecchia hi contribuís, no podria entendre ni la més simple. (carta a Mademoiselle Sophie Duvacel, 28 d’octubre del 1834)[4].
Per a molta gent, potser per a la majoria, l’ensopiment, el dolce far niente, la tranquil·litat, poder viure sense preocupar-se de res és una benedicció. En canvi, per a alguns artistes, com per a l’autor d’El Roig i el Negre, esdevé un patiment: “Quants temperaments freds, quants geòmetres serien feliços, o, almenys, tranquils i satisfets si es trobessin al meu lloc! Però la meva ànima, la meva, és un foc que sofreix si no crema. Em calen tres o quatre peus cúbics d’idees noves per dia, com li cal el carbó a un vaixell de vapor” (carta a Domenico Fiore, 1 de novembre de 1834)[5].
De la mateixa manera, doncs, que el sueño de la razón produce monstruos, per a alguns artistes, l’avorriment és productor o incitador de la creació. Creació que, en el cas que analitzem, rebé el seu impuls mercès a la troballa casual d’uns manuscrits italians antics, que van colpir tan Stendhal que decidí a traduir-los fidelment: “Així que torni a ser un pobre diable, que visqui al quart pis, ho traduiré fidelment. La fidelitat, tal com ho veig jo, constitueix tot el seu mèrit” (carta a Sainte-Beuve, 21 de desembre de 1934)[6].
D’aquests manuscrits en sorgiran el que, anys més tard, s’anomenaran les Cròniques italianes (Chroniques italiennes), quatre de les quals, les que mereixen ésser anomenades, pròpiament, així, foren publicades en vida de l’autor: Vittoria Accoramboni, Les Cenci, La Duchesse de Palliano i L’Abbesse de Castro. Pel que fa a les altres narracions que s’acostumen a afegir al recull, Vanina Vanini fou escrita amb anterioritat, Trop de faveur tue i Suora Scolastica restaren inacabades, i San Francesco a Ripia, fou escrita l’any 1931 i no es té la constància que parteixi de cap manuscrit italià antic.
Com assenyala amb molt d’encert Dominique Ferandez a l’edició francesa de Folio, el més aconsellable, si es vol extreure el màxim profit a aquestes cròniques és llegir-les “no pas en l’ordre adoptat per la majoria de les edicions, sinó en la que han estat redactades, començant per Vittoria Accoramboni i acabant per L’Abbesse de Castro”[7].
L’única manera, en realitat, que permet fer-se la idea de com va anar evolucionant la (teòrica) funció simplement traductora de l’escriptor francès, que, cada vegada és menys fidel, que cada vegada és més intervencionista, que cada vegada deixa més l’empremta en el que escriu.
Principalment, perquè la visió que ell té —més aviat, que ell vol tenir i mantenir, malgrat que la realitat s’entesti a dur-li la contrària— d’Itàlia i la que transmeten els manuscrits no tan sols no coincideixen sinó que, normalment, s’0posen. Raó per la qual, a mesura que va transcrivint els manuscrits, els va adoptant a la seva visió, a la Itàlia on voldria viure. Una visió on, al contrari del que succeeix a França, les persones reaccionen, sobretot als seus instints, on es deixen endur per les passions, i ho fan amb rapidesa i simplicitat, sense tenir en consideració el què en puguin pensar els altres.
I, és clar, quan els manuscrits, com ho havia fet la mateixa realitat, s’oposen a aquest concepte o visió seva, ell s’encarrega de convertir el seu mite en realitat, d’adaptar les històries a la seva conveniència. Raó per la qual resulta interessant fixar-se en les intervencions del teòric traductor, en aquelles acotacions que inclou, que diuen molt més d’ell que no pas de la història o del caràcter dels italians. Si, en filosofia, podem parlar de salvar els fenòmens, en aquestes cròniques, de salvar la visió stendhaliana.
Així, per exemple, ens dóna a conèixer aquesta seva visió a la introducció de Vittoria Accoramboni: “vers el 1585, la vanitat no embolcallava mai els actes dels homes amb aquella aurèola d’afectació; es pensava que l’única forma d’incidir en el proïsme era expressant-se el més clarament possible. Vers l’any 1585, llevat dels bojos entretinguts a la cort i dels poétes, ningú no es preocupava de ser amable de paraula. […] Es parlava poc, i cadascú posava una extrema atenció en el que se li deia” (pàg. 95)[8].
Hi insisteix a la introducció de Les Cenci: “[François Cenci,] el don Juan romà [,] es guarda prou de proporcionar la clau del seu caràcter i de fer confidències a un lacai, com el don Juan de Molière; visqué sense cap confident, i no pronuncià més paraules que les que eren útils per al progrés dels seus projectes. Ningú no veié en ell cap d’aquells moments d’autèntica tendresa i d’encisadora alegria que ens fan perdonar el don Juan de Mozart” (pàg. 123)[9] [10].
També a la de La Duchesse de Palliano: “[la] passió italiana […] és […] la passió que procura la pròpia satisfacció, i no pas donar al veí una idea magnifica del nostre individu” (pàg. 173)[11].
Així com a la de L’Abbesse de Castro: “A Itàlia, un home es distingia per qualsevol mena de mèrit, tant per una bona estocada com per les descobertes en els documents antics […]; i una dona del segle XVI estimava un home versat en el grec tant o més que no hagués estimat un home cèlebre per la bravura militar. Això vol dir que es viuen les passions, i no pas l’hàbit de la galanteria. Heus ací la gran diferència entre Itàlia i França” (pàg. 10)[12] [13].
diumenge 19 i dilluns 20 de gener del mmxx
© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
[1] “Je meurs d’ennui et de froid”
[2] “il faut tâcher de s’accoutumer à ce manque absolu de communication de la pensée”
[3] J’ai soif d’une conversation que soit autre chose qu’une cérémonie. […] La masse des idées a besoin d’être remuée. Songez que tout ce que j’entends depuis trente mois me semble ridicule, ou pour mieux dire plat. Je dors tellement pendant ces diables de conversations, qui font mon pain quotidien, que quelquefois il m’arrive de dire des niaiseries plus fortes que celles de mes partners, et qui les scandalisent” (lettre à Domenico Fiore, 3o avril 1833).
[4] En vérité, je dois vous remercier de vos bonnes lettres; je les garde et les relis dans les longues soirées solitaires que je passe a Civita-Vecchia. […] Faudra-ti-l vivre et mourir ainsi sur ce rivage solitaire? J’en ai peur. En ce cas, je mourrai tout à fait hébété par l’ennui et la non communication de mes idées. Je ne prétends point assurément qu’elles soient bonnes; telles quelles, quand tout Civita-Vecchia se cotiserait, il ne pourrait comprendre la pus simple.” (lettre à Mademoiselle Sophie Duvacel, 28 octubre 1834)
[5] “Que caractères froids, que de géomètres seraient heureux, ou du moins, tranquilles et satisfaits à ma place ! Mais mon âme, à moi, est un feu qui souffre s’il ne flambe pas. Il me faut trois ou quatre pieds cubes d’idées nouvelles par jour, comme il faut du charbon à un bateau à vapeur” (lettre à Domenico Fiore, 1er novembre 1834).
[6] “Quand je serai de nouveau pauvre diable, vivant au quatrième étage, je traduirai cela fidèlement. La fidélité, suivant-moi, en fait tout le mérite” (lettre à Sainte-Beuve, 21 décembre 1834).
[7] “non pas dans l’ordre adopté par la plupart des éditions, mais dans celui où elles on été composés, en commençant par Vittoria Accoramboni et en finissant par L’Abbesse de Castro”
[8] “vers 1585, la vanité n’enveloppait point toutes les actions des hommes d’une auréole d’affectation; on croyait ne pouvoir agir sur le voisin qu’en s’exprimant avec la plus grande clarté possible. Vers 1585, à l’exception des fous entretenus dans les cours, ou des poètes, personne ne songeait à être aimable par la parole. […] On parlait peu, et chacun donnait une extrême attention à ce qu’on lui disait” (Folio Classique, Gallimard, 1973, pag. 22).
[9] “[Francesc Cenci,] el don Joan romà [,] ha tingut cura de no donar la clau del seu caràcter ni de fer confidències a un criat, com el don Joan de Molière; visqué sense confidents, i no pronuncià més paraules que les que eren útils per a l’avenç dels seus designis. / Ningú no sorprengué en ell aquests moments de tendresa veritable i d’alegria encisadora que ens fan perdonar el don Joan de Mozart” (Traducció d’Antoni Solans Ferré, Llibres a mà, 1984, pàg. 133).
[10] “[François Cenci,] le don Juan romain[,] s’est bien gardé de la maladresse insigne de donner la clef de son caractère, et de faire des confidences à un laquais, comme le don Juan de Molière ; il a vécu sans confident, et n’a prononcé de paroles que celles qui étaient utiles pour l’avancement de ses desseins. Nul ne vit en lui de ces moments de tendresse véritable et de gaieté charmante qui nous font pardonner au don Juan de Mozart” (Folio Classique, Gallimard, 1973, page. 54).
[11] “la passion italienne […] c’est […] la passion qui cherche à se satisfaire, et non pas à donner au voisin une idée magnifique de notre individu” (Id., page. 83).
[12] “A Itàlia, un home es distingia per totes les menes de mèrit, tant pels grans cops de sabre com per les descobertes de manuscrits antics […]; i una dona del segle XVI estimava un home savi en lletres gregues tant o més que no hauria estimat un home cèlebre per la bravura militar. Amb això hom veu passions i no pas habituds de galanteria. Vet aquí la gran diferència existent entre França i Itàlia” (Traducció de Sebastià Juan Arbó, Llibres a mà, 1984, pàg. 10)
[13] “En Italie, un homme se distinguait par tous les genres de mérite, par les grands coups d’épée comme par les découvertes dans les anciens manuscrits […]; et une femme du seizième siècle aimait un homme savant en grec autant et plus qu’elle n’eût aimé un homme célèbre par la bravoure militaire. Alors on vit des passions, et non pas l’habitude de la galanterie. Voilà la grande différence entre l’Italie et la France” (Folio Classique, Gallimard, 1973, page. 108).