En una sola persona, John Irving
Quan hom considera que una obra és autobiogràfica en general es deu a dos motius: o a la rutina, comodíssima, que afirma que la major part de les novel·les tenen un elevat component autobiogràfic; o a l’enlluernament —gairebé en podríem dir estupor— que provoca la sensació de versemblança, de veritat, de fet viscut, d’una novel·la ben escrita.
Sens dubte, En una sola persona (In one person), de John Irving, Edicions 62, febrer del 2013, traduït per Marta Pera Cucurell, és una d’aquelles obres grans que, com més la llegim, més ens fa pensar que es tracta d’una (gens poc dissimulada) autobiografia: com la podria haver inventada, tan “creïble però formidable”, (pàg. 62). No és gens estrany, doncs, que el novel·lista —tot i haver-ho ja fet palès al llarg de l’obra: “No totes les novel·les tracten de nosaltres, Tom”, (pàg. 406); “Som escriptors. Ens inventem les coses”, (pàg. 427)— s’hagi vist obligat a aclarir: “En Billy no sóc jo. Sorgeix d’imaginar-me què podria haver estat jo si hagués donat resposta a tots els meus primers impulsos d’adolescent. La majoria de nosaltres no actuem mai en les nostres primeres fantasies sexuals. De fet, la majoria de nosaltres preferiríem oblidar-les —no pas jo.”
No cometré, per descomptat, la indelicadesa de desvetllar l’argument: n’hi haurà (ben bé) prou amb assenyalar que narra el Bildungsroman o procés de formació existencial d’un jove que descobreix i es va adaptant a la seva (homo i bi) sexualitat. Un adolescent que cerca el seu ésser-en-el-món, furetejant en les seves arrels familiars i personals, però que, per la seva diversitat sexual —considerada del tot inadequada encara als anys seixanta— té por de trobar-se i, sobretot, de compartir amb els altres les seves contínues troballes. Immers en un món anquilosat i enrarit, on la diferència —en tot els àmbits, però amb major èmfasi en el sexual— esdevé una malaltia inconfessable que cal tractar, només resta l’opció de la màscara, de la disfressa —l’aparença de normalitat.
És per això que l’escenificació teatral (el mestre, sobretot, Shakespeare; però també l’innovador genial que ho capgira tot: Ibsen) esdevé no tan sols omnipresent, ans ineludible: únicament en el teatre els homes i les dones amb identitats (sexuals) confuses poden mostrar-se en públic tal com són, en plena llibertat—o, més exactament, tal i com voldrien ésser, si els deixessin. A banda de per raons morals —de la religiositat o espiritualitat malentesa que combaté Nietzsche—, per una raó bàsica: perquè (per a tothom, però més encara per als que no s’adapten a la norma) la vida és un anticlímax.
Un anticlímax shakesperià —“Moltes de les coses importants de les obres de Shakespeare passen fora de l’escenari”, (pàg. 380); “En Nils sabia que jo havia d’interpretar un paper més important fora de l’escenari”, (pàg. 391)— en el què tant el temps —“La senyoreta Frost, pel motiu que fos, pensava que teníem poc temps”, (pàg. 265); “Era la nostra història (no tenir gaire temps junts)”, (pàg. 393)— com el tempo literari són absolutament essencials.
La narració (i l’escriptura) es dilata en el temps, sembla no acabar d’avançar: es comença a explicar quelcom —la (re)lectura de Grans Esperances, per exemple— però es va diferint i diferint, explicant altres experiències anteriors o posteriors: “Vaig agafar el costum d’interrompre’m abans de dir el que anava a dir”, (pàg. 96); “He fet una digressió, i això s’adiu amb la mena d’escriptor que jo esdevindria”, (pàg. 121). S’hi reflecteix la imatge del magistral i inoblidable Tristram Shandy de Laurence Sterne, on el temps gairebé es paralitza, i també de Jacques el fatalista, de Denis Diderot: allò que (sembla que) s’ha de relatar es va posposant i posposant, i la novel·la prossegueix —“com de costum, movent-se en cercles i murmuris al voltant de la qüestió”, (pàg. 110)— en un balanceig cronològic constant: “és ben significatiu que hagi fet un salt fins al meu tercer curs a l’estranger”, (pàg. 177).
Si progressa —voluntàriament: és Irving qui escull aquesta aparença (literària)— a poc a poc és perquè constitueix una (sempre dolorosa) confessió, purga espiritual o catarsi del seu protagonista: resulta molt difícil de dir o d’explicar allò que voldries dir o explicar, sobretot quan la majoria de la gent, en sentir-ho, ho considerarà inadequat —per no dir pervertit o malaltís mentalment.
En el conflictiu món de la diversitat sexual, no es tracta, o no es tracta només, d’estar segur de qui (o de què) ets —“Ho trobava intimidador, que la Donna estigués tan segura de qui era”, (pàg. 105); “Els transsexuals m’obligaven […] a reconèixer els aspectes més confusos de la meva bisexualitat cada dia dels collons!”, (Íd.)— sinó, per damunt de tot, d’estar segur d’ésser capaç d’acceptar-ho —i de reconèixer-ho. Atès que ésser diferent —ésser “de la manera que se suposa”, (pàg. 596), que cal ésser— no depèn de tu; no és possible no voler ésser qui (i el què) ets: “No «voler» no funciona, (pàg. 261); “No es pot forçar els fills a ser el que no volen ser”, (pàg. 533); “Som qui som, oi William?”, (pàg. 590). Entre d’altres motius, perquè “ens forma allò que desitgem”, (pàg. 13).
Segurament —i sense segurament— aquesta és la més dickensiana de les novel·les de John Irving, no tan sols perquè empra estratagemes propis de les novel·les per lliuraments, avançant el que succeirà més endavant (pàg. 327, p. ex), sinó perquè, així com les obres de l’escriptor anglès són “un instrument per expressar la immensa passió de Dickens pels nens perjudicats”, (pàg. 68), la del nord-americà és —o és, també (car per fortuna és molt més)— un instrument per expressar la comprensió per aquells que s’enamoren “de gent inadequada”, (pàg. 266), que se senten insegurs, i possiblement insatisfets amb ells mateixos: “M’avergonyia del meu desig sexual d’altres nois o homes; lluitava contra aquests sentiments”, (pàg. 178).
Si els pobres herois infantils de l’autor victorià lluitaven i es revoltaven per no naufragar negats en la misèria econòmica que amenaçava amb engolir-los, els d’Irving ho segueixen fent contra la indigència social i moral, que caracteritza —“sempre hi haurà troglodites”, (pàg. 574)— “la gent rígidament convencional”, (pàg. 220), que no és capaç d’acceptar la gent que és diferent que ells: “Sempre m’he sentit sol, però l’odi a un mateix és pitjor que la soledat”, (pàg. 243). En aquest sentit, no és gens casual que el títol d’aquest aquell autor que esmenti més sovint sigui Grans Esperances.
Com tampoc no ho és el rol central que ocupa Madame Bovary, no només com a part fonamental del seu aprenentatge (pàg. 260), sinó, primordialment, com a metàfora perfecta de la manca de llibertat de fer, d’ésser —i, encara més, d’actuar— com ets i et sents. En el cas d’Emma, per les convencions socials que l’impedeixen divorciar-se d’un marit mediocre per viure amb l’home que estima; en el dels (turmentats i acomplexats) personatges irvingians, de viure (amb normalitat, plenitud i satisfacció) la sexualitat diversa o inadequada que voldrien viure.
En síntesi —i forçant-me a concloure per no estendre’m (encara més) que no convindria—, si deixem de banda les darreres pàgines (potser massa explícitament reivindicatives o teleològiques) una novel·la excepcional, completa i inoblidable, llegidora i addictiva, impossible de deixar una volta l’has iniciada, d’aquelles que et deixen petja i et canvien. Una obra fantàstica que es recomana per ella sola: “Tot el que et fa falta per endinsar-te en un viatge completament absorbent”, (pàg. 62) és emprendre-la, llavors, “assaboreix el text, no te l’empassis sencer”, (pàg. 68).
Publicat al Núvol, el 26 de març del mmxiii
© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons