Histoire de ma vie, George Sand
Som conscients que aquest no és el lloc on tractar de definir un gènere tan ampli i difús com el de l’autobiografia. Aquells que tinguin un interès especial en el coneixement d’aquesta controvertida qüestió poden recórrer a la generosa bibliografia que existeix respecte la mateixa. L’obra d’un especialista com Philippe Lejeune, per exemple, és un magnífic punt de partença.
Amb tot, entenem que sí convé establir algunes precisions sobre quins són els trets característics elementals del gènere autobiogràfic. En primer lloc, com el seu nom indica, cal que coincideixin el narrador i el protagonista principal: l’ha d’haver escrit aquell que el signa. Un principi que pot semblar més que obvi, però que descarta d’entrada una gran part dels llibres presentats com a autobiogràfics, però que no han estat redactats pels que es presenten com els seus autors.
En segon, per a poder parlar, amb propietat, d’autobiografia —entenent com a tal aquella que combina sàviament la qualitat humana amb la literària— cal que ens ofereixi, al mateix temps, una visió completa de la vida de l’autor i la seva època, una mescla indestriable entre biografia i context històric. Com més perfecta i ajustada estigui la comunió entre vida i societat, entre individualitat i comunitat, major valor tindrà l’obra. Més que no pas la història de la seva vida, ha de convidar-nos a compartir la seva vida en la història.
Amb tots els matisos que convingui, un dels grans mèrits d’Histoire de ma vie, de George Sand, Le Livre de Poche, 2004, és precisament el tan precís encaix entre vida i història, la incardinació tan ajustada entre temps i personatge. La seva és tant la histoire de la seva vida com del temps en el qual se circumscrivia. De temps i circumstància, per dir-ho en termes d’Ortega i Gasset. La història de la seva vida i el seu temps. O, més concretament, la història de la seva vida en el seu temps. Qui vulgui conèixer de primera mà la societat francesa del segle XIX, encara que no sigui entusiasta de l’autora de Lélia, farà bé de submergir-se en la seva exuberant autobiografia.
Una autobiografia que tenia, en les lletres franceses, una tradició i una importància destacadíssima. Els precedents no podien ésser més il·lustres: les Mémoires de Saint-Simon —tan lloades per Josep Pla, el nostre gran re-creador memorialístic—, les Confessions de Rousseau, les Mémoires d’outre-tombe de Chateaubriand, i la Vie d’Henry Brulard d’Sthendal. Més il·lustres encara si hi afegim una obra llibre que cavalca l’abisme entre l’anàlisi filosòfica i l’autobiografia, els Essais de Montaigne. Des del nostre modest punt de vista, una de les obres cabdals de la literatura de tots els temps.
Abans de res, cal advertir o aclarir que el volum que comentem no és pas l’edició integral del text de Sand, sinó una versió de butxaca, una versió que, tal i com indica el seu pròleg, té la intenció de “faire une sorte d’Històrie de ma vie portative pour la rendre accessible à très large public”. La qual cosa obligava a reduir-la d’una manera més que considerable: deixant-ne tan sols aproximadament una tercera part del total. Amb els riscos que una tal elecció comporta.
Certament, sempre seria preferible una edició integral, però si tenim en compte que les dues edicions amb aquest caràcter —la primera, a Éditions Christian Pirot, en 10 volums; la segona, a la prestigiosa Bibliothèque de la Pléiade, en dos— són inaccessibles econòmicament per a la immensa majoria dels lectors potencials, cal agrair la iniciativa de Librairie Générale Française de posar-nos-la al nostre abast.
Des del capítol inicial l’escriptora tracta d’explicar —sense que sigui capaç de sortir-se’n gaire, cal remarcar-ho— el motiu pel qual s’ha decidit a escriure la seva autobiografia, quan entén (pàg. 57) que “je crois accomplir un devoir assez pénible même, car je ne connais rien de plus malaisé que de se définir et de se résumer en personne”.
Amb major raó, quan un xic més endavant realitza la següent afirmació (pàg. 60) «J’ai toujours trouvé qu’il était de mauvais goût non seulement de parler beaucoup de soi, mais encore de s’en entretenir longtemps avec soi-même. Il y a peu de jours, peu de moments dans la vie des êtres ordinaires où ils soient intéressants ou utiles à contempler.», per passar-se tot seguit set anys per redactar la història de la seva vida que ocupa més de tres mil pàgines!
Si Sigmund Freud hagués llegit aquesta obra, ben segur que s’hauria sentit ben orgullós de Sand: no tan sols dedicà pràcticament la meitat de la seva autobiografia a la infància, sinó que també posà un èmfasi especial i destacadíssim en les figures dels seus progenitors. De la seva mare i, sobretot, del seu pare. D’aquell pare que va perdre quan tot just tenia quatre anys i que fa la sensació de voler recobrar escrivint. Recobrar-lo per regenerar la seva imatge i la seva història. Mitificant-lo, quasi, quan convé.
Una mitificació que amplià a d’altres elements de la família, quan no quadraven exactament amb la idea —o més aviat re-creació— que se n’havia fet. Com a experta novel·lista, no dubtà en adaptar la realitat a les seves necessitats. Quan cregué que era imprescindible, recorregué a l’antiga estratagema de salvar els elements, de narrar-los més com hauria volgut que haguessin estat que no pas com van succeir realment. Si, per a aconseguir-ho, li calia re-escriure alguna de les cartes el seu pare, per exemple, no se n’estigué pas.
Des del primer moment la seva intenció és presentar-se a ella mateixa com un híbrid entre la princesa i el captaire —per fer una analogia amb la narració de Hans Christian Andersen. Si per aconseguir-ho ha de retocar, per no dir falsejar, la realitat o afirmar el que és dubtós, ho fa. Així tot i que no tingui —ni pugui tenir-ne— la certesa absoluta, assegura que la seva àvia era filla del Mariscal de Saxe.
Per una altra banda, adapta i ajusta la figura del seu pare. Ha d’ésser l’heroi romàntic, net i pur, que oferí la seva vida per la pàtria, sense febleses, mancances ni contradiccions. Aquella persona perfecta que hauria evitat, amb la seva sols presència, els mil i un patiments que l’escriptora hagué de comportar des de la infància a la joventut. El pare absent —una figura de caire gairebé messiànic, dotat de totes les virtuts i alliberat de qualsevol defecte— hauria obrat el miracle de convertir el sofriment en gaudi, l’animadversió de la seva mare i la seva àvia en estimació.
Tot amb tot, el fet més inesperat i sorprenent d’Histoire de ma vie és, sens dubte, la reduïda rellevància que té la condició d’escriptora de la seva protagonista i autora. Malgrat fer esment regularment del seu interès pels llibres i de la seva primerenca predisposició per l’escriptura, la literatura no tan sols no esdevé el nucli motor de l’autobiografia, sinó que ni tan sols és objecte d’una consideració especial o destacada.
Contràriament al que acostuma a esdevenir en d’altres obres dedicades a la vida d’escriptors, la de George Sand no es caracteritza per oferir-nos un interminable llistat de les ignominioses privacions i patiments que li causà la seva decisió de sacrificar-se per la seva vocació d’escriptora. A l’inrevés, escriure no només li suposa un consol, sinó el millor mitjà per a obtenir els diners necessaris per a viure sense dependre de ningú.
De fet, es refereix a la seva primera obra al capítol XIVè de la Quarta part, quan ja ha escrit tres quartes parts de la seva autobiografia. I ho fa (pàg. 602) quasi de passada, sense concedir-li cap mena d’importància, com si fos un fet més, tan sols per a explicar que un cop l’enllestí, escollí com a pseudònim el cognom Sand —adaptació de la seva parella de llavors, Jules Sandeau— i el publicà. Acabant amb quatre línies amb la vella i romàntica idea de la dificultat que sempre han tingut els autors primerencs per a obrir-se camí en el sempre complicat món de la literatura.
Potser sigui precisament el fet de presentar la seva condició d’escriptora amb aquesta naturalitat, sense fer-hi cap esment especial, el que converteix la seva autobiografia en tan interessant. I, sobretot, en apta per a tot tipus de públic. No tan sols per a aquells que hagin llegit alguna de les seves obres i vulguin conèixer-la millor, sinó per qualsevol lector interessat en endinsar-se en la vida d’una persona que era escriptora però que, si la societat de la seva època li ho hagués permès, hauria pogut a terme qualsevol altra professió.
Amb major raó quan la seva sagaç habilitat literària aconseguí que la seva obra, en principi purament biogràfica, transcendís la seva vida mateixa. Per la seva amplitud, Sand ens presentà, més que no pas la història del seu jo —de ma vie—, la del nosaltres. La del jo que es fon —i confon— amb i en el nosaltres. La del jo que forma i conforma el nosaltres. D’aquest jo plural que tan sols és si forma part del nosaltres, si permet que ens hi reconeixem. D’aquest jo que, de tan singular, esdevé general. D’aquest jo, únic i universal alhora, que ens duu a trobar-nos i a retrobar-nos en —i junt amb— els altres.
Potser en aquest, i únicament en aquest sentit, hauríem de donar-li la raó a l’escriptora, quan —en una declaració d’un paradoxal narcisisme antinarcisista— declarava de bell antuvi, el seu poc interès en parlar d’ella mateixa. Potser perquè, de manera conscient o inconscient— sabia que, tot parlant d’ella, era de tots i cadascun de nosaltres, de qui parlava.
Transcrivim, per enllestir una reflexió de George Sand sobre l’art:
«Vers l’âge de douze ans, je m’essayai à écrire; mais cela ne dura qu’un instant (…) J’avais dès lors un sentiment que j’ai toujours conservé: c’est qu’aucun art ne peut rendre le charme et la fraîcheur de l’impression produite par les beautés de la nature, de même que rien dans l’expression ne peut atteindre à la force et à la spontanéité de nos émotions intimes. Il y a dans l’âme quelque chose de plus que dans la forme. L’enthousiasme, la rêverie , la passion, la douleur n’ont pas d’expression suffisante dans le domaine de l’art, quel que soit l’art, quel que soit l’artiste. J’en demande pardon aux maîtres: je les vénère et les chéris, mais ils ne m’ont jamais rendu ce que la nature m’a donné, ce que moi-même j’ai senti mille fois l’impossibilité de rendre aux autres. L’art me semble une aspiration éternellement impuissante et incomplète, de même que toutes les manifestations humaines. Nous avons, pour notre malheur, le sentiment de l’infini, et toutes nos expressions ont une limite rapidement atteinte; ce sentiment même est vague en nous, et les satisfactions qu’il nous donne sont une espèce de tourment.
L’art moderne l’a bien senti, ce tourment de l’impuissance, et il a cherché à étendre ses moyens en littérature, en musique, en peinture. L’art a cru trouver dans les formes nouvelles du romantisme une nouvelle puissance d’expansion. L’art a pu y gagner, mais l’âme humaine n’élève ses facultés que relativement, et la soif de la perfection, le besoin de l’infini restent les mêmes, éternellement avides, éternellement inassouvis.
(…)L’art est donc un effort plus ou moins heureux pour manifester des émotions qui ne peuvent jamais l’être complètement, et qui, par elles-mêmes, dépassent toute expression.*»
Historie de ma vie, Troisième partie, Chapitre VIII, pàg. 313-314
divendres, 1 d’abril del mmxi
* (Proposta de) Traduccio:
«Vers els dotze anys, vaig provar d’escriure; però aquell intent no durà pas gaire (…) Des de llavors sempre he conservat un sentiment: que cap art no ens pot transmetre l’encís i la frescor que produeixen les belleses de la natura, de la mateixa manera que res en l’expressió no pot assolir la força i la espontaneïtat de les nostres més íntimes emocions. Dins l’ànima hi ha quelcom de mes que no pas en la forma. L’entusiasme, el captivament, la passió, el dolor no tenen una expressió suficient en el domini de l’art, sigui quin sigui l’art, sigui quin sigui l’artista. En demano perdó als mestres: els venero i els estimo, però mai no m’han ofert allò que la natura m’ha donat, allò que jo mateixa he sentit mil vegades que resultava impossible d’oferir als altres. L’art em sembla una aspiració eternament impotent i incompleta, igual que totes les manifestacions humanes. Tenim, malauradament per nosaltres, el sentiment de l’infinit, i totes les nostres expressions assoleixen ràpidament els seus límits; aquest mateix sentiment és vague en nosaltres, i les satisfaccions que ens dóna ens suposen una mena de turment.»
L’art modern l’ha sentit prou bé, aquest turment de la impotència, i ha tractat d’ampliar els seus mitjans en literatura, en música, en pintura. L’art ha cregut trobar en les formes noves del romanticisme un nou poder d’expansió. L’art hi ha pogut sortir guanyant, però l’ànima humana no augmenta les seves facultats més que relativament, i la set de la perfecció, la necessitat de l’infinit romanen tal com eren, eternament àvides, eternament inassolides.
(…) Així doncs, l’art és un esforç més o menys encertat que pretén manifestar unes emocions que mai no poden ésser [manifestades] completament, i que, per elles mateixes, superen qualsevol expressió.»
© Xavier Serrahima 2021
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)