Si no fóssim un país que ni país no és, que comença a vestir-se pel cap i no pels peus, no deixaria d’ésser curiós, per dir-ho amb suavitat, que un autor tan prolífic com Manuel de Pedrolo fos conegut sobretot pel seu Mecanoscrit del segon origen i no pas per algunes de les seves obres majors (Totes les bèsties de càrrega, Acte de violència, Cendra per a Martina, M’enterro en els fonaments, o el cicle “Temps Obert”,…, per esmentar només novel·les) que sembla que hagin estat injustament relegades a les lleixes de les biblioteques.
Ell mateix mostrava la seva estranyesa en el reportatge “Manuel Pedrolo. Avui es parla de mi”, de TVE-Catalunya: «El Mecanoscrit ha esdevingut un best seller. […] Als ulls d’una gran quantitat de lectors aquesta acceptació s’arrisca a fer-me passar per un autor d’un sol llibre i prou. Sí, sovint és com si la resta no existís. La qual cosa és prou insatisfactòria quan no es tracta, ni de bon tros, de la meva millor obra. No ho és. Ni s’atansa a les que jo considero més importants. De vegades lamento haver-la escrita.»
La gran pregunta, doncs, és si de debò tenia raó en la seva anàlisi, si el fet que escrivís d’altres llibres de major entitat converteix, automàticament, el Mecanoscrit en menor; i, en conseqüència, si mereix o no la gairebé general consideració de novel·la de circumstàncies o de segona categoria, més vigent per raons extra literàries que no pas literàries.
D’entrada cal remarcar que la majoria dels lectors no estarien d’acord amb aquesta idea, com ho posa de manifest que els anys l’hagin convertida, en constant competència amb La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, en la novel·la més venuda en llengua catalana de tots els temps. Fins a tal punt que, des que es va publicar per primera vegada, a la col·lecció “El Trapezi”, d’Edicions 62, el novembre del 1974, ja són unes quantes les generacions d’adolescents que se l’han fet seu, que s’han sentit identificats amb l’emocionant aventura iniciàtica de l’Alba i el Dídac.
Perquè, és clar, quan es compleixen vint-i-cinc anys de la seva mort i fa la impressió d’estar ben vist negligir o menysprear de manera global l’obra pedroliana, resulta senzill afirmar que la única raó per la qual ha assolit un tal èxit és que fa anys que està inclosa com a “lectura prescriptiva” a l’ensenyament escolar, a l’ESO o a Batxillerat. Entenc, tanmateix, que una tal afirmació no tan sols és simple (i simplista), sinó injusta. I es pot desmuntar fàcilment: quantes obres han estat gaudint del privilegi de mantenir-se llargues temporades en la benaventurada llista d’aquesta mena de lectures sense acostar-se, ni de lluny, a les xifres de venda del Mecanoscrit?, quantes estaven vigents fa vint-i-cinc o quinze anys i ja no ho estan?
Si, com asseverava l’esmentada Rodoreda en una de les seves cartes a Joan Sales, “encara no s’ha trobat cap crític tan bo com el temps”, hem de reconèixer que quaranta anys d’èxit ininterromput bé deu voler dir alguna cosa. I vol dir, segons el meu parer, que en escriure-la l’autor de l’Aranyó no només va obtenir una obra molt atractiva, d’un enjòlit creixent, que costa de deixar una volta l’has començada, sinó que va assolir adobar-la amb algunes llavors d’universalitat que la fan gairebé immune al pas del temps —si més no, per ésser més moderat, més immune que no pas tantes d’altres obres.
Per començar, és una novel·la de ciència-ficció, plena d’aventures, sorpreses i acció, però també és una obra iniciàtica. Iniciàtica, almenys, des de tres punts de vista. En primer lloc, i més obvi, el temàtic: com en tants d’altres gèneres, és Pedrolo qui s’encarrega de carregar-se damunt les seves espatlles la responsabilitat de posar les bases de la ciència-ficció a les nostres lletres.
En segon lloc, els dels mateixos personatges: l’obra ens narra el Bildungsroman o viatge iniciàtic vital o existencial de dos joves molt joves (Alba, de 14 anys; i Dídac, de 9) que, per la força de les circumstàncies, passaran, més de pressa que no convindria, de l’adolescència i la infantesa a la maduresa. Un viatge inesperat, complicadíssim, que els ha de deixar una pregona, indeleble marca; un viatge pràcticament per damunt de les seves capacitats, del qual és quasi impossible que en puguin sortir indemnes.
I el tercer punt de vista, i probablement el que expliqui millor la seva vigència, el dels lectors al qual s’adreça: per al jovent és, també, un viatge iniciàtic. I no únicament en la literatura, sinó en la vida mateixa. La novel·la els permetrà, encara que sigui per persona (més aviat, personatge) interposada, entrar en contacte amb el món de l’adultesa que, per més que estiguin convençuts del contrari, ben poc coneixen —i han experimentat encara menys.
Mitjançant la història de dos joves que tenen edats similars a les seves, assaboriran, per primera vegada, el tast, tan aviat dolç com agre, de la maduresa, s’acararan amb qüestions fonamentals de l’existència, que l’escriptor els servirà d’una manera neta i directa: la vida i la mort, l’amistat i l’amor —i amb ell el sexe, deslliurat de qualsevol connotació pecaminosa. I en encarar-s’hi, exposades sense subterfugis i amb tota naturalitat, més que no pas llegir-les, les compartiran (per ésser més precís, les conviuran) amb els personatges. I, com ells, també hauran crescut, en finir el viatge literari.
Perquè, a banda de voler donar embranzida al gènere de la ciència-ficció en català, l’autor de Si són roses floriran, el que ens planteja, més o menys veladament, amb aquesta novel·la és la imatge del món nou que ell hauria desitjat. Un món bastit de bell nou, amb uns fonaments nous de trinca, que s’allunyin del tot dels del Paradís Perdut cristià, d’aquella expulsió primigènia que llançà damunt les espatlles de la humanitat el feixuc i anihilador llast del pecat: “si per atzar no restava ningú més, el món futur podia ésser totalment diferent” (pàg. 35).
Diferent com el que li explicà que el voldria en ésser entrevistat a Plomes catalanes contemporànies per Lluís Busquets i Grabulosa, quan aquest li demanà, «Com veus el futur de l’home?»: «Voldria la superació d’allò que, avui en dia, és l’home. Que renunciés a egoismes absurds i empobridors; […] que […] s’alliberés de tot allò que l’aliena, sigui en forma de drogues, físiques o mentals, sigui en forma de treball embrutidor».
Un món en el qual, i això per descomptat no és pas casualitat, sinó volgut expressament per Pedrolo, els que vénen a substituir els anacrònics Adam i Eva són “una noia de catorze anys, verge i bruna” (pàg. 5) i un noi “negre” (Íd.), al qual —i aquest incís tan diàfan no és, tampoc, producte de l’atzar— “dos nois formats en un ambient cruel, de prejudicis” l’havien fet “caure al toll de la reclosa” (Íd.), que hauria mort, premonitòriament, si ella no el salva.
I que, en el seu esforç, generós i alliberat de prejudicis, és recompensada: salvant-se alhora ella mateixa. Se salva físicament, quan tots els altres moren, però també, i sobretot, moralment. L’acte generador del paradís nou pedrolià no té la seva arrel en un acte de desobediència o d’egoisme (voler allò que ja estat prohibit), sinó de proïsme (fer allò que cal fer, ajudar els altres). No rep el seu impuls de la por del càstig, del déu cristià que ens passarà compte el dia del Judici Final, sinó en l’imperatiu kantià: “actua només segons aquella màxima per la qual puguis al mateix temps voler que ella esdevingui una llei universal”.
Per a l’escriptor és obvi que qualsevol món nou (i, per tant, també millor, que hagi après la lliçó dels errors del passat) ha de partir de zero, bandejant tot allò que pugui pervertir-lo: “va apoderar-se de tot de papers en blanc […], hi havia diners en bitllets i monedes, però això ni ho tocà; en aquest món seu, d’ara, ja no tenia valor” (pàg. 49). És per això que, quan ha de néixer el seu fill, l’Alba afirma: “I li posarem el nom que ens agradi, sense que ningú hi tingui res a dir” (pàg. 133).
Aquesta idea que la fi de la civilització tal i com la coneixem, de trobar-se en “un món reduït a un cementiri” (pàg. 98), ha de significar l’oportunitat d’evolucionar, d’avançar en el perfeccionament del gènere humà i de la societat que en resulta, l’autor no la podria tenir més clara: “Aquell món ha desaparegut i vivim en un altre on, per ara, no hi pot haver injustícia. ¿No et sembla que val la pena de viure sense supersticions per no exposar-nos a transmetre-les als nostres fills?” (pàg. 133); “Ja que tenim ocasió de començar de nou, més valdria fer-ho sense hipocresies” (pàg. 153).
Per dir-ho amb el títol d’una de les seves novel·les, el més convenient és fer pols nova de runes velles: “no podia amagar-li les runes, però no volia que per a ell fossin l’enderrocament d’un món vell, sinó els materials amb els quals construir-ne un de nou” (pàg. 44).
Una radical revisió del mite del paradís terrenal judeo-cristià, que més endavant tornaria a tractar en l’iconoclasta Múltiples notícies de l’Edèn, que ben segur que és una altra de les raons que potser no justifiquen la seva permanent vigència entre els joves, però sí que l’expliquen.
En aquest temps de creixement que suposa l’adolescència, d’enfrontament amb tot i amb tots per crear-se el propi caràcter, què podria ésser més adient que la lectura d’un llibre que ho posa en dubte tot, que, per expressar-ho en termes possiblement massa definitius, parteix del no-res per adreçar-se fins a l’infinit?; on tot està per fer i tot és possible? Tots els que no volen saber res del món dels altres, que volen començar de zero, sense llasts, se senten immediatament i completa reflectits en l’Alba i en Dídac, “la història dels quals començava al moment que decidien a ser origen i no acabament” (pàg. 107).
Com s’hi emmirallen, i se’n feliciten, les noies adolescents quan constaten el caràcter innegablement feminista del Mecanoscrit, on la figura de la noia protagonista no només no ocupa l’habitual posició secundària que se li reservava a la dona en les obres de ciència-ficció, sinó un rol central. L’Alba no és una figura d’acompanyament del mascle, ni encara menys ornamental o embellidora, el prototipus del sexe feble que necessita la protecció del fort, del mascle, ans al contrari, és l’eix nuclear que sustenta la novel·la, i, per tant, tot el nou món.
Ella és més gran que ell; és qui li salva la vida, i no pas una, sinó tres vegades (a l’inici; quan emmalalteix perillosament; quan volen matar-lo); és la qui pren les decisions i les executa; és qui posa seny quan en Dídac dubta o proposa alguna temeritat; és qui l’educa i li ensenya tot el que sap; és ella qui és forta i valenta, la que és capaç de superar la por per avançar ( “[De por] en tenim tots dos, Dídac. Però ens n’hem d’anar encara que en tinguem” pàg. 61); és ella la més forta i ferma.
I és per tot això que el seu company li diu que “els fills haurien de portar el nom de la mare” (pàg. 107), i no tan sols perquè “ets tu qui l’has dut nou mesos i qui l’ha parit” (Íd.), com li argumenta, sinó perquè la figura paterna, i per tant masculina, ha de passar a un segon terme, ha d’ocupar el lloc que, d’acord amb la seva contribució, li correspon dins d’aquesta “història comuna d’esforç i d’amor” (pàg. 107).
Perquè en Pedrolo, per més que (més sovint que no convindria) se l’ha acusat d’escriure massa, es prenia la seva feina molt seriosament, no s’acostumava a deixar temptar per la facilitat o per la superficialitat, sinó que cada vegada que emprenia una nova obra la tenia molt i molt ben pensada, i sabia molt bé què és el que pretenia amb ella. Amb aquella obra en concret i, de fet, amb tota la seva obra. I el seu objectiu literari (i també polític, però no correspon parlar-ne ni ara ni aquí) no era altre que assolir la normalitat.
I la normalitat, per a ell, suposava defugir el folklorisme jocfloralesc que havia dominat i determinat gairebé per complet les lletres catalanes fins a inicis del segle XX, i aconseguir la l’equiparació amb qualsevol altre país normal. Ho expressà, amb la seva connatural sinceritat a l’única entrevista que accedí a concedir a la televisió, l’any 1983 al programa “Vostè pregunta” d’en Joaquim M. Puyal: «He volgut donar al màxim, he volgut fer una obra que fos moderna, que fos més o menys una obra notable, en el sentit […] d’incidència, que fos creadora, que no s’estanqués […] en aquesta petita bassa nostra de granotes, sinó que sortís a fora, que integrés altres coses d’aquest fora que a mi m’interessa moltíssim».
I el màxim, en el cas del Mecanoscrit, implicava ésser fidel a les convencions del gènere de la ciència-ficció, mantenir una estructura que recordés altres textos fonamentadors o genesíacs i, al mateix temps, i heus ací el gran repte que es proposava, innovar, oferir una obra del seu temps, que fos homologable amb la literatura internacional dels anys setanta.
És possible que quan l’escrigué poguéssim discutir si se n’havia sortit, si més no, si n’havia sortit del tot, però no crec que sigui gaire arriscat, a hores d’ara, quaranta anys després, afirmar que sí que ho va fer. Que sigui una obra de ciència-ficció ningú no en dubta. Malgrat el pas del temps, o potser gràcies a, segueix essent la més coneguda de totes les que s’han fet en aquesta modalitat literària en llengua catalana.
Pel que a l’estructura es refereix, el temps ha deixat palès que algunes de les decisions formals que va prendre foren encertades. Per començar, la idea del mecanoscrit trobat, no gaire original, però molt escaient, pel tipus d’història que pretenia. En segon lloc, la divisió no pas en capítols, sinó en “quaderns”, cadascun dels quals exposa un any de la història d’aquest segon origen (o “Tercer Temps” pàg. 105), perfectament definits pel seu encapçalament, i conformats per paràgrafs numerats, que li atorguen una certa sensació d’història antiga, de text clàssic, generatiu.
I, en tercer lloc, el que per a mi és el seu major encert, el de la reiteració de l’estructura (i gairebé de contingut, modificat tan sols en el seu mínim essencial, per deixar constància del pas del temps) de la primera frase de cada “quadern”. Aquest recurs que ret homenatge als grans textos literaris de l’antiga Grècia, però que al mateix temps ens duu la ressonància dels vells contes que explicaven avis i àvies a la vora del foc, és una gran, gran troballa. Qui l’ha llegit, rarament oblidarà la primera frase del llibre: “L’Alba, una noia de catorze anys, verge i bruna” (pàg. 107).
Com tampoc rarament oblidaran el llibre tots aquells que l’hagin llegit. Sobretot si són capaços d’alliberar-se d’alguns dels prejudicis que acostumen a acompanyar-lo. Prejudicis que, per desgràcia, no són únicament privatius del Mecanoscrit.
Ja ho advertia Jaume Vidal Alcover en el seu article “La narrativa de Pedrolo: ¿Una narrativa oberta”, publicat al volum Estudis de literatura catalana contemporània: “Una contradicció que pateix l’obra de Pedrolo i que prové de fora és l’actitud de l’autoritarisme literari envers ella. La soi-disant crítica literària del país no ha estat precisament generosa amb Pedrolo, i ell mateix se n’ha queixat alguna vegada, sinó que s’ha limitat a complir, com qui, dins el convencionalisme de les relacions socials, passen a donar-te els molts anys o el condol, segons les circumstàncies”.
És per això que estic convençut que l’autor l’únic que demanaria als lectors que s’acostin al Mecanoscrit del segon origen és que ho facin sense prevencions ni prejudicis. Amb això en tindria ben bé prou; la resta, la deixaria en mans de la seva obra, que ja se sap defensar prou bé ella sola.
Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 4 d’octubre del mmxv
© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
Bona síntesi d’allò que va suposar per molta gent el “Mecanoscrit del Segon Origen”. Vaig parlar amb la filla de l’autor i em va dir el mateix que explicaves tu sobre l’obra i que sempre li suposava un estigma d’autor d’una sola obra. Per això costa molt de trobar avui en dia part de la seva obra. I també costa de veure que té més coses de la seva collita que una novel·la de Ciència-Ficció com aquesta. És veritat que es tracta d’una novel·la iniciàtica, però després de llegir-la creus que tens alguna cosa més per poder entendre el món que t’envolta.